En un recent article, Jacint Planas i Sanmartí es demanava si Mallorca era conservadora o progressista. Ni una cosa ni l'altra, "no em sabut conservar ni progressar" es plany el veterà periodista. Hi estic ben d'acord. Girant l'ullada cap enrere, com en els versos de La Balanguera, ens adonam de l'immens patrimoni comú que ens hem deixat pel camí, del balanç negatiu que ofereixen les moltes pèrdues en comparació als magres guanys que com a poble hem obtingut. Planes es demana què ha vengut a substituir el buit deixat per les fàbriques de sabates d'Inca, Lloseta, Alaró i Llucmajor, quines noves empreses mallorquines poden comparar-se a les emblemàtiques Majòrica, Can Buades, Agama, ... i recorda altres com Blahi, Comercial Industrias Agrícolas de Mallorca, Fundició Mallorquina, etc. Del balanç no s'escapen els antics establiments hotelers de la badia de Palma (Bahía Palace, Fénix, Mediterraneo, Rigel, Nacional, Alzina, ...), les cafeteries més tradicionals (Cafè Born, Orient, Can Tomeu, Formentor, Moka, Triquet, i moltes més) i sales de festes com Tito's. D'aquell turisme dels seixanta que impulsà l'economia de l'illa hem passat "al tot inclòs, amb platja, sol i beguda de garrafa amb bregues, ferits i morts a les portes de les discoteques on s´hi ha d´entrar protegit com quan un va a la guerra". "Tot això ha desaparegut del mapa" conclou l'articulista, "però ha estat substituit per una Mallorca millor, més rica, més al dia, fruit d'un progrés? (...) Què tenim, ara, millor que el que la conservadora Malloca no ha sabut conservar? Una industria forta, ferma i brillant? Tota una estructura comercial rica, amb futur i prestigi?". La resposta es decebedora. Tenim poc, tan poc, que no tenim res. Perquè l'esdevenir de Ciutat o el de les millors empreses del país es repeteix arreu i a menor escala per a tota l'illa.
L'article Planas Sanmartí m'ha fet recordar i rellegir l'article "Relació del patrimoni perdut entre 1839 i avui" de l'historiador solleric Plàcid Pérez. Centrant-nos només en l'arquitectura civil i industrial i el patrimoni paisatjístic i cultural, Sóller ha perdut les antigues Cases de la Vila, carrers empedrats, camins de muntanya, creus de terme, rentadores públiques, cinemes, edificis medievals, les fàbriques de teixits, de gas i electricitat, de gel, xocolata, gasoses, sabó, rajoles, teules, impremtes, molins d'aigua i de vent, tafones, sínies, cellers, ... i està a punt de perdre construccions que formem part de la nostra història i el nostre entorn com la farola del Bufador o el Llatzaret. Aquests darrers dies també ha desaparegut el restaurant Mónaco. No vull discutir sobre el seu valor arquitectònic perquè duc les de perdre; però si que reivindicaré el valor sentimental que tenia. Som molts els sollerics que guardam algun record recent o llunyà relacionat amb el Mónaco, amb nits d'estiu, amb flaires i sabors o amb el subtil remor de les converses dels parroquians. Ara tot això s'ha convertit amb part de la memòria col·lectiva, com ho són també les imatges del quiosc de la platja o del bar Vicente. Sacrificar el Mónaco per un passeig de plàstic com n'hi ha arreu de tots els indrets turístics és sinònim de progrés? Tenc els meus dubtes. Però el que sí tenc per ben cert és que no tornaré tastar una xocolata com aquella de can Mariaina i que això, com moltes altres coses que hem anat perdent, ens ha fet, ens fa i ens farà cada dia una mica més pobres.
M'he assabentat que l'editorial Moll passa per serioses dificultats financeres. Esper que sols siguin això, dificultats, i que la seva suma no suposi el tancament d'una empresa que és tota una institució per al país. Si repassau el catàleg de les seves publicacions vos adonareu que el millor de la nostra literatura ha passat per can Moll i que un únic títol, el diccionari, val més que tot el que pugui fer una conselleria de Cultura en cinc segles. Pensareu que sóc un romàntic, però crec que ajudar l'editorial Moll en aquests moments complicats és un deure de tots els que ens estimam la nostra terra. Per això, tot i les meves pròpies limitacions econòmiques, he decidit comanar un DCVB a costa de quedar-me sense regal d'aniversari els propers deu anys. Complir els somnis té un preu. A banda, pens que l'Alcover-Moll és un patrimoni que algun dia heretaran (i potser valoraran com cal) els meus fills. Voldria animar-vos a vosaltres també, pacients lectors, per a què compreu llibres de can Moll. Amèn de fer-vos crèixer com a persones, evitareu l'empobriment del país.
Un país culturalment pobre és alhora un país invisible. Cap llibre editat a les Illes és present a la Fira de Frankfurt. Trist, però a la llum de la cultura mundial ni tan sols existim. Som res. Idò!
