Manquen menys de quatre mesos per als comicis municipals i els caps pensants locals cerquen aixopluc polític. Un barret a bastament gros per cobrir-se i agombolar la tropa de seguidors més compromesos que els acompanyaran a les llistes electorals -que de mullar-se es tracta, però sense sortir-ne escaldats-. La parròquia sollerica corr el seriós perill d'acabar enredada amb el ball de sigles i el degoteig de possibles candidatures i de noms que pretenen ocupar les poltrones de les Cases de la Vila. Són tants els partits i els individus que aspiren manar a l'ajuntament a partir de maig que no sé que pensar-ne, de tot plegat. D'una banda, que té molt de mèrit això de llençar-se a la piscina de la comandera amb la delicada situació de les finances municipals. La política té quelcom messiànic, una cega determinació per salvar i redimir el poble i, alhora, un punt de resignació amb el destí que reserva a la seva gent: el sacrifici, la crucifixió pública o la lapidació privada, portes endins del partit. També hi ha una mica d'allò que s'anomena "eròtica del poder", del gustet que dóna manar i que els adversaris s'hagin de fer fotre quatre anys menjant morena a l'oposició mentre al voltant del govern creix una cohort d'aduladors i llepaculs. Finalment, pens que hi ha la ingènua (i sovint ben fonamentada) noció que associa una batlia o una regidoria amb una millora personal, de butxaca, de panxa i de tresques; no debades l'equip del PP presidit per Carlos Simarro es beneficià de granat de sous i dietes, s'atipà a l'Asador Donostiarra i no s'estigué de viatjar, amb o sense necessitat de fer-ho. Vull dir, que se n'haurien pogut estalviar moltes, de reunions, eixides i tiberis, però que llavors la bossa dels doblers públics semblava ser -millor dir, la tractaven- com aquella de les rondalles, d'on per molts doblers que traguessis mai no s'acabaven. Però, malhauradament, les meravelles són només als contes i a la vida real les arques municipals acabaren sota mínims. D'allò tan repetit de "fer feina per al poble", què vos diria? Doncs que la meitat de la meitat o manco. Tot i estar cert que també hi ha, de polítics que treballen per a res, que lleven hores de la seva vida privada per atendre els assumptes públics i que no es beneficien del seu càrrec ni se'ls passa per la magrana grapejar el calaix. Però, "girant l'ullada cap enrere", són una minoria, resulta prou evident.

Tornant a l'assumpte de les possibles llistes per a les municipals de maig, vull pensar que a tots els aspirants els caldrà fer un esforç per simplificar el trencaclosques de sigles i oferir als sollerics un pom d'opcions amb serioses opcions d'entrar a les Cases de la Vila i gestionar amb rigor la complexa situació actual. He comptat fins a deu candidatures: Tradicionalistes (o Familia y Vida, o com vulguin acabar anomenant-se), UPyD, PP, Uniso (si la jubilació de Pomar ho permet), IPIS, UM, Entesa, PSOE, PSM-AV i ERC. Un poc sobrat, vist els galdosos resultats d'alguns d'aquests partits en els comicis més recents. UPyD obtingué 34 i 64 vots a les últimes generals i europees. Familia y Vida va treure 115 sufragis a les europees i sols 18 a les generals. Amb aquestes credencials tenen tots els números per acabar com els IPIS, per sota dels tres-cents vots i fora del consistori. UNISO, que mai no s'ha presentat en solitari, de no tocar mareta seguiria el caminet dels altres tres. El sementer de l'esquerra nacionalista dóna per poc més d'un miler de vots, a repartir ara entre tres, dels quals amb tota probabilitat un o dos s'afegirien als quatre anteriors amb una tudadissa de sufragis de les que deixen marca per anys. És clar que tothom té dret a defensar allò que creu que el distingueix dels altres, però també s'ha d'evitar decebre la confiança de moltíssims ciutadans que veuran que la seva opció ni tan sols fa osques per col·locar un regidor a les Cases de la Vila. Un fet que només serveix per engreixar l'abstenció i generar dubtes sobre aquesta democràcia de baixa intensitat que tenim.

Reconec que són humans, que com tothom tenen les seves febleses i els seus bons moments. Jaume Font ha acabat els menuts i ha plegat del PP. Pensant que jo no hi faria un badall, l'home ha batut un Guiness. S'ha de ser d'una casta molt especial per aguantar el ranci ferum espanyolista dels Josemon i Delgado. En Font s'ha cansat d'esperar un gest de suport d'altres líders històrics del partit, més interessats en empassar-se una llepolia si les coses van dretes o en donar aire a l'apotecari si van tortes, que en afegir més patiment al via crucis "pepero" dels darrers anys. L'altra humanitat que he descobert és la d'Antònia Ordines, qui -pots de Colacao a part- és una magnífica escriptora. Vos recoman "Caramells de l'auba", una obra senzilla i deliciosa. Llegiu, que no cansa. Ido!