Els plagis s'han posat darrerament de moda. Joana Ortega, vicepresidenta de la Generalitat, s‘ha fet passar per llicenciada en psicologia tot i no haver acabat la carrera. Aquí, a Alemanya, el dofí de na Merkel, en Karl Theodor zu Guttenberg, ha caigut en desgràcia en haver-se descobert que havia copiat extenses parts de la seva tesi doctoral. Vull sumar-m'hi, a la moda, emprant el títol d‘un recull de narracions de Vicenç Riera Llorca, tot i que el seu "Aviat això farà figa" es referia a l'ambient de la Barcelona de 1935. Tenc la impressió que no sols són els reactors de Fukushima els que estan a punt de petar. A manca d'alternatives, hi ha capitalisme per llarg, afirma Salvador Giner. Ho dubto. No m‘agrada com pixa el malalt. Pens que les contradiccions i les sotragades acabaran portant-lo al colapse, amb o sense altres opcions. Els símptomes són evidents. La liquidació de l'estat del benestar que li permeté superar la crisi d'entre guerres i oposar-se al socialisme real n'és un. La responsabilitat que això passi s'ha d'atribuir als estats per deixar-se encisar pel cant de sirena del liberalisme, cedint al mercat els instruments del poder econòmic. Els governs d‘avui, com a molt i amb prou limitacions, controlen els seus pressuposts. Alguns, com l'espanyol, ni tan sols això.
Amb aquest panorama el conflicte social està servit. Un dels pitjors defectes de l'esquerra ingènua és el de fer-ne un mal diagnòstic o, fins i tot, d‘ignorar-lo. L'avanç de l'extrema dreta gràcies als vots dels treballadors n'és un paradigma. Les forces progressistes s'han fotut de lloros en el tema de la immigració, lligant-lo a la solidaritat. Quan algú parteix del seu país per motius econòmics, socials, culturals o polítics vol dir que hi ha un problema en origen. Enlloc d'abocar-se en la seva solució, l'esquerra (principalment l'europea) ha optat per obrir l'estat del benestar a tots els que ultrapassen les fronteres del vell continent. Això ha creat diversos conflictes: un augment del cost per mantenir-lo, la manca de recursos per atendre les noves necessitats i el creixent nombre de persones que viuen subsidiades. D'això n'ha escrit el socialista alemany i expert economista Thilo Sarrazin, titllat de racista i obligat a deixar el seu lloc al Deutsche Bundesbank. Perquè criticar les polítiques d'immigració suposa la immediata condemna a l'ostracisme. Però, certament, aquestes són algunes de les principals causes de la crisi de l'estat del benestar. Em resulten poc convincents els arguments sobre l'aportació dels immigrants a l'economia quan són molts (no tots) els que viuen subsidiats, a l'atur, en l'economia submergida, la prostitució o, senzillament, en la pura delinqüència. Com diu Sarrazin hi ha un problema real d'integració, de barreres culturals, de creences religioses, de comportaments socials, etc.
El recent cas de l'infant segrestat, humiliat, violat i filmat amb el mòbil per part de set adolescents sud-americans a Alcúdia n'és una bona mostra. Amén de la repugnància que em produeixen els fets, l'explicació que ofereixen els responsables és tot un exemple de l'enorme bardissa mental que ens separa. Raptar un nin, humiliar-lo, obligar-lo a baixar-se els calçons i a posar-se de quatre grapes per introduir-li un pal i una botella pel cul, fer-ne de tot plegat una pel·lícula per acabar llançant-lo en un contenidor de fems no és una malifeta o una polissonada qualsevol, és un delicte abominable que aquests subjectes han de purgar com cal, amb tot el pes de la llei i amb un concepte clar: que han de perdre el privilegi de viure al nostre país. Els seus actes potser siguin „normals" a Quito, Bogotá, Medellín, Guayaquil, Sucre o La Paz, però aquí no ho són ni de conya. Ni tampoc les baralles a ganivet entre Latin Kings, Ñetas i altres tribus suburbials llatinoamericanes importades a la nostra terra, ni l'aplicació de la llei corànica, ni l'ablació del clítoris, ni el vel integral ocultant la personalitat de les dones, ni tants costums i pràctiques alienes a l'estat de dret pel que hem lluitat durant generacions. Si algú pensa que d'això se'n pot dir racisme, endavant; però, com diu el Tardà de Polònia: „Algú ho havia de dir".
Són 1.197 els quilòmetres que separen Mallorca de Trípoli (uns cent cinquanta menys que del lloc des d'on escric aquestes línies). Vos ho dic perquè Líbia és a tocar, més a prop que el cor d'Europa, una mica cap a la dreta i cap a baix, a una horeta i mitja de vol i perquè en ZP ens ha ficat en una guerra, com n'Aznar ens mesclà en els merders d'Iraq i d'Afganistan. D'acord que en Gadafi és un assassí i un dèspota. També ho era quan França, Itàlia, Alemanya i Espanya el farcien d'armes i en Berlusconi de putes i quan planejava actes terroristes, tombava avions comercials i entrenava etarres. Una joia. Idò!
