Duia temps sense passar-m'ho tan bé amb el punyetero Festival d'Eurovisió. Me l'empàs més per obligació que per devoció, per allò d'acompanyar la família que -invariablement- acaba fent nones entre la quinzena i la vintena interpretació. Any rere any tot és el mateix. Les cançons són lamentables, els cantaires patètics i les votacions previsibles. Ucraïna vota per Rússia, Azerbaidjan, Bielorússia i Armènia. Armènia per Rússia, Arnènia, Bielorússia i Azerbaidjan. Finlàndia per Suècia, Noruega i Dinamarca. Dinamarca per Suècia, Finlàndia i Noruega. Altre tant fan les repúbliques bàltiques i les de l'ex-Iugoslàvia. Un avorriment. Enguany ha guanyat Alemanya -de xamba, és clar- amb una tonada estúpida i una vocalista que anava pel món de Lolita (els espanyols dirien que de "calientapollas"). Els seus orgàsmics "Oh, mein God!" després de saber-se guanyadora degueren commoure el caramull de cigales europees que no van sentir-se a bastament satisfetes amb les sempre generoses mosses del Caucas o amb les abundoses popes de la cantant islandesa.
Espanya estigué en el nivell de sempre: lluitant per no quedar per la pols com Anglaterra i per no haver d'organitzar la moguda de l'any vinent com França. Tot un encert. El primer pic que vaig escoltar el títol de la cançó ("Algo pequeñito") vaig imaginar que la cosa anava de problemes amb la tita. La posada en escena em féu pensar amb la cambra de jocs de na Sissi (i que consti que no vaig amb segones). Per sortir de dubtes, m'he llegit la lletra i, per molt que m'he esforçat, encara no sé de què va la cosa. La melodia, la interpretació i la coreografia van ser igualment ridícules. Només Portugal ens salvà d'un cataclisme històric. Es veu que en Chiquilikuatre deixà el llistó massa amunt.
Sens dubte el millor de la nit fou l'entrada en escena de Jimmy Jump. La seva aparició va treure de l'ensopiment la meitat de l'audiència (l'altra meitat es pensà que formava part del carrincló cos de ball d'en Diges). Coincideixo amb el columnista d'Elsingular Digital.cat, Jordi Cabré, quan diu que "Tot s'ha vulgaritzat molt des dels anys 70, però Eurovisió s'ha vulgaritzat a consciència. Tant, que fins i tot la intervenció de Jimmy Jump arriba a dignificar-la una mica." Així fou. Jimmy Jump acabà amb la monotonia de l'espectacle posant-hi una nota divertida i, amb l'alegria de la seva expressió, ens donà a entendre que en la transgressió de les normes també hi ha felicitat. Jimmy Jump s'ha fet famós arreu del món. El seu lloc al Facebook ha passat de menys de deu mil amics a 68.000 (avui, dijous a la nit). Una bona part dels seus nous seguidors són noruecs, suecs, danesos i alemanys. Les seves samarretes costen quaranta euros quan fins fa poc es venien per vint-i-cinc. Paral·lelament ha fet un munt d'enemics. Espanya li ha declarat la guerra. Uribarri ja parlà d'una "ignominia" i bona part dels espanyols s'ho han pres com un ultratge nacional. Jump és català, duu barretina i reivindica la desafecció envers Espanya, un estat tan dèbil que fins i tot es sent amenaçat per un bufó.
N'Antich -com bon "sociata", dòcil i xotet de cordeta del PSOE- s'ha posat a estalviar per contribuir a la salvació d'en ZP (als altres, als soferts ciutadans, que els bombin). Hem passat de reivindicar més doblers per a les Illes a fer economies i arraconar més de cent milions d'euros per eixugar el dèficit de l'estat espanyol. Quin món! Tot -tot- és una comèdia per fer-nos la guitza. Per exemple: per què en ZP no retira les tropes d'Afganistan que suposen un càrrec de 465 milions d'euros a l'any o -ja que de soldadets parlam- per què no redueix dràsticament el pressupost de Defensa (8.817 milions) que són doblers tudats. Més exemples: per què les Illes han d'estalviar el mateix que Espanya es gasta per promocionar la seva llengua mitjançant l'Instituto Cervantes (103,4 milions)?, per què destinar 54,8 milions al "Museo Reina Sofia" quan Madrid ja gaudeix d'un El Prado? o per què la Casa Reial no s'estreny la corretja i se n'afluixa de part dels nou milions que rep dels cabals públics? Sense parlar dels 144 milions que l'estat entrega anualment a l'Esglèsia Catòlica. Equilibrar els comptes de l'Estat és molt senzill, però en ZP s'estima més tocar-nos les cireretes.
El president d'Alemanya, Horst Köhler, ha dimitit i ho ha fet per dir la veritat. En una recent visita a les tropes alemanyes a Afganistan afirmà que la seva presència en aquell remot país era per defensar interessos econòmics. Al pobre Köhler l'han hostiat per tots els costats: per Internet, als mitjans de comunicació i en seu entorn més pròxim. Na Merkel l'ha deixat sol esperant que caigués a nesples. No és bo que un polític digui la veritat i si ho fa, morta na Linda. Idò!
