El brou és espès i grumollós devers ca'l PP. Aquesta gent no troba assossec d'ençà que Don Jaume aixecà el vol per fer les Amèriques i que na Rosita partí a Estrasburg amb les soles que treien fum de frisor que tenia per treure's el mort de sobre. Els "peperos" duen gairebé quatre anys d'anades i tornades als jutjats i són tants els que han hagut de comparèixer a la barra que resulta complicat destriar sans de podrits o tocats pel corc. D'entre tanta gresca, del no-res, sortiren dos homes valents, en Josemón Bauzá i en Carlitos Delgado, que es muntaren el "paripé" d'unes primàries per aparentar democràcia interna i posar pau en el corral. Es diu que "el roce hace el cariño" i l'un i l'altre són -com era d'esperar- carn i ungla, obedients escolanets d'en Josemari (no, de n'Escrivà de Balaguer, no, ni de n'Aznar, tampoc, de l'altre). En Joan Riera escrivia que "Joserra i Charly són com la Coca-Cola i la Pepsi-Cola: botelles diferents, però iguals dins el tassó. Ambdós fills de coronel; ambdós productes del pijerio més primmirat. (...) L'estil de Joserra és el de Charly: democracia cuartelera".
Però la pau és un bé preuat i mal de mantenir, sobretot en un partit en què la militància està avesada a assaborir un bocí de la coca grossa (o a atipar-se'n, quan els vents són favorables). Bé, idò, així les coses en Josemón no ha tengut millor enginy que excloure de les futures llistes electorals als membres imputats en algun del caramull de casos judicials per corrupció que afecten al PP. Sàvia decisió. El cappare "pepero" deu tenir clar allò que molts dubtam: que hi ha suficient personal a la casa amb les mans netes per poder completar les candidatures. Sobra dir que la decisió ha engrescat -i fort- el galliner. El primer en mostrar els esperons ha estat Jaume Font, ex batle de Sa Pobla, ex conseller de Medi Ambient i ex president del PP mallorquí, imputat al cas Pla Territorial. Al trull s'han afegit els diputats Toni Serra i Miquel Munar, aquest últim deixant l'escó i trencant el carnet en desacord amb la deriva cap a una dreta més espanyolista encara del PP balear. Font denuncia una "caça de bruixes" per part de Josemón, una operació per desfer-se d‘algunes figures històriques sota l'aparença de fer bugada i deixar ca'l Pepé net de corruptes.
El cas no deixa de ser significatiu i tot una mostra de l'actual desgavell intern del PP illenc, ja que en Josemón havia ofert a Font ser el futur cap de cartell per Mallorca. Això succeia el 29 de juliol. Però el 13 d'agost ja havia mudat de parer. La cosa no acaba aquí. Josep Sala i José Manuel Alcaraz, aspirants a encapçalar les candidatures a Eivissa i Formentera, estan també imputats i, per pura lògica, exclosos de les llistes. El primer ja ha amenaçat amb plegar i fundar un altre partit, fet que seria fatal vist l'equilibri de forces que hi ha a les Pitiuses. Molts demanen a Font que faci altre tant, que lideri un nou partit conservador de caire regionalista. Ho veig magre. El PP és un partit de govern en què ningú gosa moure fitxa per no quedar-se sense una llepolia. En la decisió de Josemón molts mediocres (que és el que més abunda en política) veuen una oportunitat per progressar, altres callaran i es faran invisibles i els "afectats" s'aguantaran els pets esperant una futura canongia. Molt escaïnar, però mentre hi hagi pinso a la menjadora les gallines posaran ous i els galls sols alçaran la cresta. I prou!
Dies enrere en Joan Mir escrivia sobre la desunió del nacionalisme illenc i arribava a la conclusió que "ara no hi ha més possibilitat de sumar vots i eficàcies que un acord electoral entre els nacionalistes que s'anomenen d'esquerres i un pacte de no-agressió amb els nacionalistes de centre". Em sembla mot correcte. És més, pens que aquesta desunió té més a veure amb qüestions personals que amb infranquejables diferències ideològiques i que totes les parts haurien de cedir per poder assolir la plena sobirania del país. De poc serveix mirar cap enrere per explicar als altres com hem arribat al present. Són velles histories que només poden mantenir obertes unes ferides que s'haurien de guarir com més aviat millor. Veient els perills que avui mateix ens amenacen i pensant necessàriament en un futur en llibertat qualsevol esforç és poc.
Arran de l'agravi comparatiu que per als illencs suposen els preus del transport i l'anunci de rebaixa dels descomptes aeris feta per Pepiño Blanco, Miquel Serra escrivia que "des de l'exterior ens deuen contemplar com uns negrets colonitzats, però allò que som, si ens miram des de l‘interior, és quelcom pitjor: uns bàmbols". I més encara, afegiria jo, tenint en compte els 3.000 milions de dèficit fiscal amb Espanya que suporten les Illes. Bàmbols, idiotes, masoquistes i tot el que volgueu. Idò!
