Temps enrere es tragué de la màniga el terme "desafecció" per advertir del desencís dels catalans envers el concepte de "la España plural" d'en ZP i la seva cohort. El "sociata" Montilla torna novament a la càrrega amb la idea fixada en les eleccions de novembre. Ara acaba de treure's de la màniga el terme "pulsió separadora" per centrar el debat en la possibilitat (real) de l'exercici del dret a l'autodeterminació. Evidentment, vol esprémer en benefici propi fins a l'últim vot espanyolista. Sembla que els sentiments de "desafecció" i les "pulsions" separatistes són cosa d'avui, un mal recent sorgit per generació espontània no se sap ben bé d'on, un càstig diví com la grip A o la SIDA, sense altra causa que l'emprenyadura provocada per la sentència de l'Estatut. Però això ve d'enrere. Aquests dies he anat recollint algunes "perles" per il·lustrar el meu comentari, en el benentès que allò que serveix pels catalans és també aplicable als mallorquins. Vagi com a exemple l'ordre de 1837 del Gobierno superior Político de Baleares que diu: "Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, ...", i així successivament fins al dissabte, quan, qui tenia l'anell, rebia un sever correctiu. José Patiño, que passa per ser un dels primers il·lustrats al servei dels borbons afirmava (1715) referint-se als catalans: "es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo tan criminal". Segles més tard (1939) el governador militar de Catalunya deia: "¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra". Vint anys després Luis de Galinsoga, director franquista de La Vanguardia assegurava: "Todos los catalanes son una mierda". Més recentment (1993) el popular batle Pedro Pacheco reblava el clau amb la frase: "Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la carroña". L'objectiu d'aquests tres últims segles d'ocupació ha estat sempre el mateix: castellanitzar Catalunya, començant pel conegut "conviene dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" de Villalpando (1716). A principis del s.XX a les revistes militars "Ejército y Armada" i "La correspondencia militar" es deia: "Hay que castellanizar a Cataluña, ... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza" i que "El problema catalán no se resuelve, pués, por la llibertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego". Feixistes o no, els españols han somiat sempre amb la destrucció de Catalunya. Ramiro Ledesma escrivia (1931): "... habrà que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de África" i Manuel Azaña no es quedava al darrere dient (1934): "...es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años". El general feixista Queipo de Llano amollà que "Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar". Don Manolo Fraga també volia fer sang (1968): "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil". Sobre la nostra llengua s'han dit moltes bestieses, algunes bastant divertides com allò d'Adolfo Suárez: "No me imagino que se pueda estudiar física nuclear en catalán". Un tal Fernando Valencia es demanava (2001): "Aún no entiendo por qué razón histórica se implanta el mallorquín como lengua propia en lugar del castellano" i ara mateix (2010) l‘estudiant mexicà Juan Carlos García exhibia la seva sapiència assegurant que: "Para mi, para los mexicanos y me imagino para el resto del mundo, el catalán no es necesario". Amb aquest panorama als nacionalistes (catalans) els ha tocat rebre de valent. El sociata Txiqui Benegas era del parer (1984) que "ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incomptatible". El periodista Enrique de Diego escrivia (1997) que "Ha llegado el momento de pasar el catalanismo por el aro". Més radical, en Fraga declarà (2008) que "A los nacionalistas habría que ponderar colgarlos de algún sitio". I com aquestes un caramull. Servidor, com no podia ser menys, es compta entre els desafectes als que se'ls ha encomanat la pulsió separatista. I ve de lluny. Amb aquest panorama, ja em direu! Res, aplega i anem. Idò!