Les properes eleccions municipals, al Parlament de les Illes i al Consell de Mallorca suposaran un important esforç per al conjunt de formacions polítiques. El PP no podrà obviar els nombrosos casos de corrupció de l'era Matas, l'evident incapacitat per renovar-se, la inconsistent personalitat de Josemón Bauzá i les conseqüències de la fuita de Jaume Font. Pitjor és l'envit que haurà d'enfrontar UM per mor de l'escapçada judicial dels seus dirigents històrics (Munar, Vicens, Mulet, ...), dels que havien de prendre'ls el relleu (Nadal, Flaquer, Grimalt, ...) i dels que havien d'esbandir la ferum de podridura del partit (Julve, ...). El PSOE, per la seva banda, haurà de carregar amb el llast de la desastrosa política social i econòmica del govern de ZP que ha acabat lligant de mans i peus la gestió d'Antich al capdavant del govern del país.
I l'esquerra? Amb el projecte d'Esquerra Unida de Grosske en via morta, només cal comptar amb l'esquerra nacional: PSM-IV, Entesa i ERC. La sola enumeració de sigles palesa la naturalesa del mal que pateix: la fragmentació d'un espai electoralment limitat que acaba dispersant i malbaratant els sufragis d'uns votants bastant més exigents i crítics que els d'altres opcions. El major risc a pròximes eleccions és que ni UM, ni alguns dels grups de l'esquerra nacional superin el 5% de vots que permet l'entrada a les institucions i que d'això en resulti un bipartidisme que, en el cas de Mallorca, sols afavoreix una dreta en plena deriva espanyolista.
I Sóller? Pens que Sóller reflecteix amb matisos el paisatge del país. L'hegemonia del PP pot veure's afectada pels vots que li restin els Tradicionalistes ("Estim Sóller", vaja quin doi de nom!), tot i que acabaran entenent-se. La més que probable dissolució d'UNISO beneficiarà els populars, i l'entrada en escena d'UPyD no els ha d'afectar, tret que la presència d'un líder carismàtic faci ombra a Simarro. UM patirà una evident minva de suports, no sols per la imputació de Tomàs Plomer en un cas IBATUR, sinó també perquè els sufragis que quatre anys enrere arrossegà Guillem Bernat tornaran majoritàriament al seu cau natural. El PSOE parteix amb l'avantatge de tenir Josep Lluís Colom a la batlia i amb l'inconvenient de la manca de personal competent per acompanyar-lo a la candidatura. Els IPIS necessiten una coalició per no repetir el fracàs de 2007. Una aliança amb UM els seria com una pedra lligada al coll i sols donaria aire als uemites. Una aproximació a l'esquerra nacional (recordem que els IPIS s'adheriren a la candidatura d'Unitat a les últimes generals) potser els permetria aconseguir representació, depenent -això sí- de com aquesta es presenti als comicis.
I l'esquerra nacional? L'existència de tres grups (Progressistes -PSM/AV-, Entesa i ERC) ens torna al problema de la dispersió i el malbaratament del vot. La unitat seria desitjable, no tant per allò "d'aturar el PP", que em sembla un argument molt simple i mancat d'autoestima, sinó per motius més seriosos. Pens que la unió projecta una imatge de capacitat per superar els personalismes i genera més confiança en l'electorat. Sumar enlloc de dividir. Estimular els votants obri unes expectatives de creixement que podrien situar-se entre els quatre i els cinc regidors (com succeí amb el PSM de Joan Arbona, per exemple). Uns resultats d'aquesta mena incrementen les possibilitats de formar govern, fins i tot d'assolir la batlia. Un plus de confiança i d'autoestima per a militants, simpatitzants i votants. Ésser decisius a l'ajuntament amb una força significativa implica -en funció del pes que assoleixi UM- poder trastocar radicalment l'eix polític actual, deixant de banda el d'esquerra vs. dreta, que ara mateix només serveix per fer el joc a l'estat espanyol, per anar consolidant un eix nacional: el mallorquinisme front a l'espanyolisme (PP i PSOE), essencial per avançar cap a la plena sobirania del país. Progressistes -PSM/AV-, Entesa i ERC tenen -i esper que en siguin prou conscients- una responsabilitat que excedeix la simple necessitat de confegir unes llistes per al 22 de maig o de continuar amb l'estúpida estratègia de "mesurar forces". Es tracta, des de la base local, d'evidenciar amb fets i amb resultats la ferma vocació d'assolir creixents majories socials i de poder polític per progressar amb pas segur pel camí que ens ha de tornar allò que en prengueren per la violència de les armes l'11 de juliol de 1715: l'estat propi que ens permeti gestionar els nostres recursos i riqueses i faci als mallorquins amos del seu futur. Au, idò!
