L‘actualitat política illenca m‘ha duit a la memòria una cançoneta francesa que ma mare ens cantava, a la meva germana i a mi, quan érem infants. La història va d‘una senyora marquesa que, després de dies de viatge, telefona a ca seva per demanar noves.
El majordom li va contant una sèrie de petits i grans incidents que, sumats, són una autèntica catàstrofe. La lletra comença dient:
"Tout va très bien, Madame la Marquise.
Tout va très bien, tout va très bien.
Pourtant il faut, il faut, que l'on vous dise ...,
on déplore un tout petit rien,
un incident, une bêtise ..."
El servent li esmenta la mort de la seva egua preferida, morta en un foc que cremà els estables i que abans havia arrasat el castell. Passà que el marquès havia tombat un canelobre en el moment de suïcidar-se, just després de saber que estava arruïnat. El criat, sense perdre la calma, acaba el relat dient: "Mais, à part ça, Madame la Marquise, tout va très bien, tout va très bien." Aquesta imatge de normalitat mentre el Titànic s‘enfonsa és la que ens pretenen transmetre alguns dels polítics més nostrats del país. Per exemple: què diu UM de la imputació de la presidenta d‘honor del partit? Doncs que „la imputació és una garantia processal que permet a l‘imputat assistir a declarar [davant el jutge] acompanyat del seu misser" i que Maria Antònia Munar „anirà a declarar i contarà tot el que sap [!!!!!] d‘aquesta qüestió amb total col·laboració amb la justícia". I olé! Qualsevol mortal que ho llegeix acaba tenint fins i tot ganes de què l‘imputin en el cas de can Domenge, d‘empatar la xerrada amb els fiscals mentre li serveixen un cafetó amb llet i croissants, de fer noves amistats i conèixer gent amb qui anar a fer matances o de copes pel Portixol. Servidor, innocent, imaginava que una imputació per part del jutge suposava l‘atribució d‘una responsabilitat o culpa en la comissió d‘un delicte. Doncs no, res d‘això. Resulta que és un sarau de pinyol vermell i de cresta alçada, amb porquim, suc, ximbomba i ball de bot. Ara entenc perquè tants d‘UM i del PP s‘apunten a això de les imputacions. Es veu que són un personal alegre, rialler i ben trempat a qui li agrada la festa; no com aquests esquerranots melancòlics que fan cara d‘anar restrets. Més imputacions idò ..., i qué comenci el ball!
Altre tant podriem dir de Jaume Mates que, segons el seu misser, deu estar més content que unes castanyetes d‘ençà que l‘han imputat en el cas Palma Arena. A Nova York estant, degué obrir una botella de Môet Chandon per celebarar que la polícia i la justícia havien escorcollat el seu palauet de Ciutat i el pis de luxe de Madrid. Josemón Bauzá, cappare de ca‘l Pepé, ho veu tot com la cosa més normal i corrent del món mundial i afirmà que "no hi ha cap motiu per suspendre Jaume Matas de militància". Vull entendre que la immensa majoria d‘expresidents autonòmics acaben imputats, amb registres domiciliaris per part de la Guàrdia Civil i amb comissions judicials per peritar el valor dels immobles. En Josemón ho té clar: en Mates vendrà a Palma i explicarà fil per randa d‘on va treure els milions d‘euros que constitueixen el seu patrimoni actual amb uns ingressos familiars declarats que no arribaven als deu mil euros al mes. La loteria, és clar. Li mostrarà al jutge la fotocòpia d‘aquell cupó dels cecs que el va fer milionari. Així de senzill: un home guapo, ben vestit i amb sort. Quina enveja!
La mort per suïcidi de l‘exporter del Barça i actualment del Hannover i de la selecció alemanya, Robert Enke, ha deixat commocionada la societat del país. Sobretot perquè fins ara ningú s‘havia plantejat que un esportista professional pogués congriar una depressió que l‘arrossegàs a la mort. Mentre als escriptors se‘ls consent un cert grau de bogeria, als artistes plàstics se‘ls exigeix, en tant que un bon actor és sinònim d‘excentricitat. Un esportista ha de ser, per definició, un ésser equilibrat. „Mens sana in corpore sano". Però Enke ha evidenciat que era molt humà. L‘opinió pública germana ha destacat la reacció del FC Barcelona, que el mateix dia en què es conegué la trista notícia, mostrà el seu dolor dedicant-li un minut de silenci en recordatça. El Barça, com sempre, més que un club.
L‘amanida preparada que comprà un francès en un supermercat proper contenia un mòbil. No era un regal promocional, sinó un „objecte perdut" per algú que manipulava les ensalades. L‘aparell, curiosament, seguia funcionant. Des que ho he llegit desig fervorosament trobar un MP3 en un calamar congelat. El televisor de pantalla plana i el nou portàtil crec que me‘ls hauré de pagar de la butxaca. Idò!
