Qui més qui manco -tots- està ben embullat amb això de la punyetera crisi. T'ho miris com t'ho miris ho han enredat de tal manera que no hi ha forma de treure'n l'entrellat. Servidor -que sol anar sobrat de fantasia- ha acabat pensant que tot plegat es tracta d'una crisi virtual, d'una mena d'invenció per crear-ne d'altres de bon de veres. Si la memòria no em falla, fa poc més d'un any sols es parlava d'una "crisi financera": dels artificis comptables dels bancs americans, del risc de les inversions especulatives i de l'esclat de la bombolla immobiliària que afectava bona part del sector hipotecari. En poques paraules: el sitema financer s'havia passat set pobles, posant en solfa el bon funcionament de l'economia mundial. Els bancs exigien l'ajuda dels estats i aquests -sempre sol·lícits amb el poder- abocaren milers de milions de doblers públics per auxiliar-los. Amb aquest panorama Sarkozy -torero!- no dubtà en proposar una "refundació del capitalisme".
Ha passat un any i ja ningú no parla de la crisi financera. Tampoc cap polític, ni cap estat ha tornat piular suggerint la refundació del capitalisme. Ben al contrari, sembla més aviat que el capitalisme ha "refundat" els polítics i els estats. L'especulació segueix com sempre (millor que abans, fins i tot), els paradisos fiscals són l'Olimp dels doblers negres i els bancs continuen tenint beneficis astronòmics. Fou la crisi financera una crisi virtual? Molt possiblement sí.
La crisi actual, la dels estats, la conseqüència d'aquella que ara ens sembla ficció, pareix més real, encara que igualment difícil d'explicar. De cop i volta totes les nacions del món són deficitàries: Grècia té dèficit, Espanya té dèficit, França té dèficit, els EEUU i Japó tenen dèficit, ... fins i tot la molt primmirada Alemanya en té. Les empreses són deficitàries, els ajuntaments també, els clubs de futbol i els de petanca, les famílies, ... tothom està empebrat. On s'amaguen els doblers? Als bancs? A les Caiman? A les Illes del Canal? A la Xina? Perquè si a una banda hi ha dèficit a l'altra hi ha d'haver benefici. Per pilotes comptables, és clar. En qualsevol cas, el dèficit dels comptes dels estats és un fet històricament conegut que -d'una manera controlada- fins ara no havia suposat un entrebanc pel seu funcionament. De sobte tots els estats europeus han d'emprendre mesures de contenció del dèficit com si cap d'ells cumplís amb els límits establerts. Els governants han tret les estisores per retallar la despesa pública obeïnt cegament les ordres dels tecnòcretes de Brusel·les i del FMI. Diuen que ho fan per guanyar credibilitat en els mercats internacionals, per sortir de la crisi. De quina crisi? De la financera que no ho és o de la dels estats que sembla sortida del no res? Doncs ja en tenim dues i cap d'elles va de debò.
En ZP -com en Sarkozy, en Berlusconi, na Merkel i tota la colla- va desgranant les retallades: més imposts, menys prestacions socials i menys drets laborals. Estupidesa pura. Per resoldre dues crisis fictícies, virtuals, se'n creen un munt de reals, primer en l'economia dels individus i de retruc en la general: menys consum, menys producció, més atur, ... Els polítics aprofiten la crisi (o se'ls obliga a fer-ho) per aprofundir en aquell capitalisme salvatge que no creu en l'estat del benestar ni en els drets dels treballadors. D'això els governants en són ben conscients i han acceptat amb resignació el preu del suicidi polític. ZP i el PSOE són cadàvers (com els definí Duran i Lleida) i el seu sacrifici suposarà el retorn de la "Santa compaña". Na Merkel (i parl amb proximitat de coneixement) ja ha perdut de llarg la majoria parlamentària que aconseguí fa poc més de mig any. La CDU s'enfonsa a les enquestes i el seu soci, el FDP pot acabar essent un partit extraparlamentari. Qui mana es crema amb el risc d'anar de Guatemala a Guataelpeor.
Tot i això, pens que als polítics els llenega. Els parlamentaris europeus -amèn dels seus enormes sous- tendran un nou iPAD. Cinc milionets ens costarà la broma. Els bergants s'han de modernitzar. La Comissió Europea no ha anunciat cap mena de reducció de despesa. Ben al contrari, està disposada a sucar el melindro i treure el màxim profit de la conjuntura. El comissari de Salut i Política de Consum, el maltès John Dalli ha promès una política de màniga ampla amb el conreu de transgènics. És a dir, s'ha posat al servei de les grans multinacionals del sector. Per quins set sous? Imaginau, el representant d'un país microscòpic té l'oportunitat de decidir en un assumpte tan important. Quin xollo! I així tots, tots, tots. Què us pensau? Idò!
