Espanya és un projecte d'estat fracassat i en descomposició. El caos muntat pels controladors reflecteix un desordre més estès, vell i profund. Una situació que no és recent, encara que en ZP hi contribueixi generosament. Decretar l'estat d'alarma evidencia com el govern socialista, havent superat la fase d'histèria, ha entrat en un estadi de paroxisme. Ho dic sense ser part interessada en el conflicte, ni simpatitzant de la causa i els mètodes dels controladors. Això sí, com a usuari dels aeroports m'alegra saber que tot el que fa possible que arribi sencer a lloc funciona com cal, independentment del que canti la nòmina de cadascú. Quan es tracta de la pròpia seguretat i la dels meus me la sua bastant saber que els controladors espanyols són els millors remunerats d'Europa. Donc per descomptat -i per ben pagat- que m'ho hauran carregat en el preu del billet. I punt.
Que els controladors es rebotaren perquè en ZP decidí liquidar AENA (l'empresa que tan generosament els tracta) el mateix dia que bona part de la ciutadania es disposava a gaudir del pontàs de la Puríssimaconstitució em sembla sobrat, per part dels primers i del govern també. Sobretot perquè l'únic "Pla B" d'en Pepiño Blanco era militaritzar els aeroports decretant l'estat d'alarma. Quin disbarat! Per molt que ho permeti la Constitució, els civils mai han d'estar sotmesos al poder de l'exèrcit, sinó tot el contrari. Suspendre les garanties constitucionals individualment o col·lectivament és una bogeria perquè, per aquest camí, tots podem romandre sotmesos a la jurisdicció militar i jutjats per sedició en cas de desobediència. Que hi ha vaga general, au idò, tots convertits en soldadets i ja vos fotreu. Això, tret de Turquia fins fa poc, no succeeix en cap estat europeu. El director de Vilaweb, Vicent Partal, afirmà que "decretar l'estat d'alarma és d'una gravetat històrica que pesarà sempre sobre la consciència de Zapatero". Potser també sigui - políticament parlant - la seva llosa sepulcral. Una segona i molt encertada lectura sobre l'estat d'alarma vaig trobar-la en un fòrum d'Internet. Podria resumir-se en allò tan mallorquí de "t'ho dic ma filla per a què m'entenguis ma nora". Un avís per a navegants en les tèrboles aigües de la política.
Just una setmana després de les eleccions catalanes que donaren una majoria parlamentària sobiranista, Espanya mostra les urpes. Com en temps de Macià i Companys. Qui vulgui desfer la calça se les haurà de veure amb el sergent Romerales. O sigui que muts i a la gàbia.
El problema de fons és que Espanya no pot sobreviure sense Catalunya i, molt menys encara, sense els Països Catalans. Nosaltres, per contra, difícilment ens salvarem del naufragi amb els espanyols aferrats al coll. Carles Móra escrivia que Catalunya podria esdevenir la quarta nació amb més benestar d'Europa, quan ara mateix ocupa el 15è lloc entre les comunitats autònomes, però "ens espolien 666 euros per segon, 2.500.000 per hora, 60 milions al dia". Amb aquest panorama (el mateix que pinta a les Illes), reeixir de la crisi resulta prou complicat. Aquesta setmana ens hem assabentat que les pensions de les Balears són un 9% inferiors a les dels espanyols quan -a contracor- contribuim anualment amb 3.000 milions d'euros al manteniment del seu estat. Ho enteneu? Doncs és molt senzill. Com aquesta bajanada d'en ZP de vendre'ns Son Sant Joan. Joan Riera ho resumia dient: "Si per subsistir vol vendre el Museu del Prado, que ho faci, però que no ens prengui els nostres aeroports. Són la porta de la nostra subsistència". I reblava el clau afirmant que "Som un país, no un grapat d'illes que poden ser tractades com si fossin moneda de canvi o una jugueta econòmica dels que comanden a Madrid".
Un altre "forumer" recomanava al personal rellegir-se les "Deu estratègies de manipulació mediàtica" de Noam Chomsky. Les trobareu fàcilment a Internet, encara que promet comentar-vos-les tan aviat com pugui. El govern i els seus trobaran arguments per justificar el "decret d'alarma" i una majoria de ciutadans se'ls empassaran.
Com creguérem en la bonhomia d'en ZP, ara en entredit per la seva submissió al FMI, al Banc Central Europeu i a l'Eurogrup, i pels documents publicats a Wikileaks. Brou ben a bastament. Em sembla exemplar la publicació d'aquests i de tots els documents secrets dels estats per a què el personal s'assabenti de la merda en que neden els polítics pocavergonyes que ens governen. Prova evident d'això és el setge que pateixen el web i el seu capdavanter, Julian Assange, detingut per un cas arxivat per la justícia sueca i tornat a obrir per mor de les pressions dels EEUU. I mentre això passava, Eric Cantona, l'exfutbolista, demanava que la gent retiràs els doblers dels bancs per la seva responsabilitat en la crisi que patim els de sempre. L'al·lot ha posat seny. Idò!
