El debat sobre les mesures d‘estalvi del "gobierno de la nación" té la seva gràcia. De cop i volta en ZP se‘ns presenta com una mena de màrtir que, forçat i amenaçat per poders aliens -UE, FMI, Obama, ...- s‘ha vist en el trist tràngol de donar pel sac als seus ciutadans. El pobret s‘hi resistí ferm, però -finalment- ha hagut de baixar-se els calçons i anar per feina; tot i que, pel que sembla, ho fa amb gust i fruïció. És més: si ho pren per vici esmicolarà els memorables rècords establerts per Felipe González i acabarà fent la competència a Nacho Vidal. Jo, si tengués bo amb en Ratzinger, en proposaria una beatificació fulminant, de ZP, amb halo, lloc als altars i dia al santoral inclosos.
Donant-li voltes a l‘assumpte de l‘equilibri dels comptes públics vaig arribar -sense gaires dificultats- a la "cosa nostra" de la corrupció. Nostra i dels altres -tot sigui dit-, perquè Espanya sencera en va ben servida de personatges que han ficat i fiquen la mà al sac dels doblers de tots com si fos el més normal del món. Sumant un poc d‘aquí, un molt d‘allà i un munt de més enfora crec que n‘hi hauria un bon feix, de billets. Però la corrupció no sols és el potet de Cola Cao de n‘Ordines, la gratificació per les "feines molt extres" de Plomer, les espesses xarxes clientelars d‘UM, la VISA per satisfer els vicis ocults de Rodrigo de Santos, els intermediaris que cobren un pico per presentar un constructor a un conseller, les factures d‘actes de partit desviades a la Fundació Illesport o els Hidalgo, Cardona, Munar, Nadal i nombrós bestiar del mateix pèl, ...; no, la corrupció va molt més enllà. És present en els inconfessables motius d‘una requalificació urbanística, en el tràfic d‘informació privilegiada, en el nepotisme i en moltes més manifestacions d‘una certa manera d‘entendre l‘exercici del poder polític, la majoria d‘elles ajustades a la llei però completament immorals. Són pràctiques habituals, vistes fins i tot amb una certa simpatia còmplice per una part de la ciutadania. L'"enchufe" ("quien lo pillara!") o el consentiment d‘una construcció il·legal ("fes, fes, mentre ningú et denuncïi ...") també són formes de corrupció que menyscaben l‘hisenda pública.
Aquesta mateixa setmana he llegit que l‘exregidora d‘UM de Ciutat, Cristina Cerdó, es gastà 210.000 euros de l‘IMFOF en fires, protocol i promoció externa. Tot molt legal, segurament, però ... vaja quina tudadissa de doblers per no res! El batle d‘Inca, Pere Rotger, adjudicà a dit un contracte menor per valor de 17.500 euros (més IVA) a una empresa (Over Marketing) relacionada amb el cas Gürtel per fer un estudi d‘opinió sobre la qualitat de vida a la ciutat. Una estupidesa, com la majoria d‘aquests informes, enquestes, estudis i projectes encarregats per ajuntaments, consells i governs no se sap ben bé per què, tret de per endolcir la butxaca d‘algú. Tot dins la més estricta legalitat, és cert, encara que poguem considerar el malbaratament dels recursos públics com una mena de corrupció "legal". També devien ser-ho -legals- els tiberis de Simarro i els seus a l‘Asador Donostiarra, si bé moralment no s‘aguanta d‘enlloc aquesta mentalitat de servir-se d‘un càrrec per treure panxeta de mal any als millors restaurants d‘arreu del país i de fora. No seré jo qui tregui de la boca un rossegó de pa a un polític, però si d‘un filet es tracta, menjat al Bulli i carregat a l‘esquena dels ciutadans, crec que hi ha raons suficients per dir-li barrut i demanar per a ell un càstig exemplar.
I de mica en mica s‘omple la pica. Ajuntant un poquet d‘aquí i d‘allà i amb un caramull d‘anys de presó per als pocavergonyes que s‘enduen els doblers a les illes Caiman i amb ells -no és sap molt bé com- uns financers desaprensius esmicolin l‘economia d‘un estat, en ZP en tendria prou i sobrat per anivellar els seus estimats comptes sense tocar el que no sona a funcionaris, pensionistes i a la resta d‘honrats ciutadants, que som la immensa majoria, cabrejada i putejada un pic i un altre per polítics ineptes, inútils i covards quan no lladres, corruptes i podrits.
Diu La Vanguardia que els catalans partidaris de la independència ja són el 37%. Servidor pensa que són (i seran) moltíssims més, i no sols perquè els indecisos representen el 22%, sinó perquè encara costa manifestar-se publicament com a independentista. M‘ha sobtat, emperò, que un 10% dels votants del PP s‘hi declari obertament partidari. També m‘ha sorprès gratament la presentació del "Manifest a favor d‘una conferència nacional del sobiranisme", no tant pel seu fons, sinó pels "joves emprenedors" que el promouen: Moisès Broggi (102 anys), Heribert Barrera (93), Oriol Domènec (87), Agustí Bassols (86) i Joan Blanch (73). Que ho puguin veure aviat amb els seus ulls. Idò!
