Benvolguts amics del Comité Local d‘Unió Mallorquina: quina sorpresa! He romàs amb un peu alt havent llegit l‘escrit que m‘heu adreçat. Perdonau-me la franquesa, però m‘ha semblat un acte gratuït, cercar ronya per gratar, ... una pixarada fora del bací. Quan no es vol „entrar en polèmica", cal acceptar la crítica o passar-ne olímpicament. Quan decidiu llançar-me les vostres invectives és perquè esperau amb candeletes quelcom a canvi. Som-hi, idò, no vos decebré. Un petit detall abans de començar: crec que és poc honest citar una frase treient-la de context i tallant-la per on millor convé. Al bessó del vostre plany hi ha dues qüestions: que vos desplau que vos anomeni „una colla de militants uemites" i que vos diguen que heu deixat un dels vostres regidors „amb el cul a l‘aire". Anem per parts. Farem un petit exercici de semàntica, la ciència que estudia el significat de les paraules. En un primer moment vaig tenir el dubte d‘haver emprat incorrectament el mot „colla". He consultat el Diccionari de la Llengua Catalana de l‘IEC que el defineix com „nombre de persones aplegades deliberadament per a un fi". Exactament el mateix diu el Diccionari manual de Pompeu Fabra. El de la Gran Enciclopèdia Catalana explica que es tracta d‘un „conjunt de persones aplegades deliberadament i lliurement". Per acabar he recorregut a l‘Alcover-Moll on he trobat que „colla" és: 1)„Parella, conjunt de dues persones o coses que estan o treballen juntes", 2) „Conjunt de persones o animals que fan plegats una feina determinada" i 3) „Conjunt de persones aplegades deliberadament per a un fi". Digau-me, doncs, en què he errat quan vosaltres mateixos deis que sou „part del grup de militants que fèiem [?] feina desinteressadament pel nostre partit ..."? Vos ve fet a mida. També vull explicar-vos que vaig decidir-me per „colla" perquè a la mateixa frase faig servir „grup" i no volia repetir-me. És a dir: d‘aquesta en som ben innocent i vosaltres vos heu passat set pobles.
L‘expressió „deixar amb el cul a l‘aire" és sinònima de „deixar en evidència" o „al descobert". Sobra dir que solc utilitzar girs d‘aquesta mena per treure ferro a qualsevol assumpte seriós. L‘ús del llenguatge i la ironia són marques de la casa, part indissociable de l‘estil dels meus escrits. Escriure sobre política és prou avorridot i tenc per cert que si usàs un lèxic formal i culte ben aviat no em llegiria ni Déu. Resulta evident que teniu un problema de comunicació amb el regidor Francisco Rodríguez. Vosaltres mateixos admeteu que „no va comunicar, com és la seva obligació, les seves propostes, intencions, ni va demanar l‘opinió, directrius, ni parer al Comité Local ...". Va mancar a la reunió setmanal i, tot i saber que el Pla de Sanejament era del domini públic, tiràreu pel dret publicant un article posant en entredit el document elaborat per la regidoria d‘Hisenda. Si això no és deixar en evidència („amb el cul a l‘aire") el vostre regidor i en un compromís el grup municipal d‘UM, llavors que vengui Déu i ho vegi. Entenc que les eleccions s‘atraquen i que en Pep Melià vos ha demanat que marqueu un perfil propi, però -per favor- sense caure en el ridícul. Quina estampa absurda seria veure Rodríguez votant en contra de la seva proposta perquè el Comité Local li ha manat. Un despropòsit. La bugada, senyors d‘UM, millor fer-la a casa i guardar les misèries pròpies enlloc d‘estendre-les a la vista de tothom. Sou prou granats, però mai és tard per posar una mica de seny.
Per acabar voldria fer-vos tres observacions. Primera: al vostre escrit hi ha un problema de puntuació. L‘heu liquidat amb sis frases de 53, 128, 55, 36, 59 i 70 paraules cadascuna. Sincerament, oracions tan llargues són insofribles. Segona: si l‘heu fet „en contestació" a un article meu, a què vénen aquestes arengues identitàries („com a partit liberal, de centre, de caire nacionalista, ...")? I podeu ben creure -i no vull ser groller- que me la deixa ben fluixa la quantitat de persones que reuníreu „el passat dimecres", tant si són cent, com si són cent mil. I tercera: que és molt lleig adreçar una carta a algú i acabar-la amb un „Aprofitam per donar les gràcies a totes les afiliades, afiliats, ....". Les cartes es clouen acomiadant-se de la persona a qui s‘envien. Si voleu saludar, agraïr, enviar records a Madò Pereta o comanar cocarrois a ca‘n Panxeta, podeu fer-ho en un escrit a part sense mesclar ous amb caragols. Consti que -i aquest no és un retret- m‘afegesc als desitjos d‘una prompta recuperació del vostre regidor Guillem Bernat. Si el considerau o no un „inqüestionable actiu polític", això ja són figues d‘un altre paner. Vosaltres sabreu quina porta anàreu a repicar i què oferíreu a qui per encapçalar la llista de les properes eleccions municipals. Bé, del vostre pa fareu sopes. Salut. Idò!
Joan Castanyer