Esper que em dispensareu per començar el comentari d‘avui desitjant-vos el millor per a l‘any que principiam. Altres col·laboradors del setmanari segurament ho faran abans de cloure els seus. Res a dir. L‘ordre dels factors no altera el producte, com m‘ensenyaren a l‘escola (encara que això no sigui sempre veritat). Tampoc crec que em calgui una justificació, però com que em surt de franc la vos donaré igualment. Els que em llegiu sabeu que m‘esforç per dir les coses com rajen, siguin del gust del lector o li toquin els orgues de mala manera; primerament perquè són molts els que es mosseguen la llengua o senzillament manipulen els fets a l‘hora d‘escriure, també perquè sóc abastament granat per donar la cara i no amagar-me o haver de fer de granereta i de llepaculs d‘algú. Crec que molts esperau de mi -potser fins i tot m‘exegiu- que foti branca de valent. Per això el menú d‘avui comença pel dolç i, sense picada ni més punyetes, segueix amb els plats forts.
Seria fals per part meva queixar-me del finit 2010; però, mesurat en general, ha estat un any pèssim per a la majoria de la gent. Voldria no fer-me pesat amb l‘assumpte d‘una crisi de la qual coneixem els símptomes però n‘ignoram l‘agent causant. Seguesc pensant que l‘han inventada entre quatre cappares per omplir-se les butxaques carregant encara més el feix que treballadors i petits empresaris duen a l‘esquena. Sortosament per a els primers -banquers, financers, especuladors i altres mafiosos consemblants- s‘han trobat un estat espanyol governat per un ramat d‘inútils liderats per un home que s‘ha cagat a les calces al primer uís del Fons Monetari Internacional. L‘alternativa, per a major desgràcia dels ciutadans, és encara moltíssim pitjor. No m‘estranya que la desafecció per la política vagi en augment. Crec haver escrit -i ho mantenc- que en política la imbecilitat no és un defecte, sinó un mèrit. Com més ignorants, estúpids i pocavergonyes són els polítics, més possibilitats tenen de triomfar. Fonamentalment perquè el sistema d‘elecció està viciat de tots els costats. Els partits trien els seus candidats i imposen en quin ordre poden ser escollits. Sumats, l‘abstenció, el vot nul i el vot en blanc són ran de la majoria absoluta; és a dir, que bona part dels parroquinans ni van a missa ni en volen saber noves. Això fa que es pugui governar amb poc més d‘una cinquena part dels suports de la població (CiU governa Catalunya sols amb el 22,9%). I per reblar el clau, molts dels electors no saben que es pesquen quan dipositen el vot. Un pic manen, els polítics fan allò que els surt dels nassos, es venen al millor postor o esdevenen cans llepons dels poderosos. I als votants que els donin pel sac -ras i curt-, bona cara i si els cou que s‘hi posin pólvores de talc.
Som com som i tenim el que tenim que és ni més ni menys el que ens mereixem. Sovint em deman com és possible que la ciutadania aguanti amb paciència les retallades socials, salarials i de drets laborals, l‘augment dels imposts, l‘encariment dels serveis bàsics i les descarades mentides que amollen els polítics com si fossin les veritats més evidents del món. Com així la gent no es planta i diu que ja n‘hi ha prou. Potser sigui per mor dels llargs anys de dictatura i pel franquisme sociològic, però la nostra, més que pacient, és una societat poruga i acovardida. Per mostra un botó. Després de la sentència del Tribunal Suprem d‘Espanya que esmicola el model educatiu en català -una autèntica bomba que nega el futur de la nostra llengua- surt a rotlo el conseller balear d‘Educació, Bartomeu Llinàs, i té la santa barra de dir que això, no ens afecta". Amolla una ximpleria i es queda tan ample. Ens afecta tant que d‘aquí a dues generacions ningú parlarà mallorquí a Mallorca. Bàsicament perquè ni ell, ni n‘Antich els tenen prou grossos com per alçar la cresta davant la justícia espanyola i enviar-la a prendre vent. Perquè -i a veure si ens aclarim- no hi ha pitjors jutges que els prevaricadors i els que juguen a ser polítics i refan les lleis elaborades pels parlaments en ús de les seves competències i atribucions. Joan Lladonet deia que: "no es pot esperar justícia d‘aquesta gent" i Vicent Partal afirmava que "això és un cop d‘estat, ara ja en marxa i que no s‘aturarà". Mentre uns magistrats rebaixen les condemnes als narcotraficants altres castiguen i encalcen el Lobby per la Independència per denunciar aquesta justícia de doble vara. Com escriu Bartomeu Mestre "Balutxo": "Ara són temps de definir-nos i deixar posicionaments estugosos o porucs". "Ningú ens pot ofendre impunement" diu el lema nacional d‘Escòcia. Prenguem-ne nota, deixem d‘actuar com a una colla d‘indígenes submisos i acollonits i obrem en conseqüència perquè per aquest camí no anam enlloc. Au idò!
