Hi haurà qui pensi que sóc un maniàtic dels detalls. Possiblement ho sigui, sí. Mirau: l‘altre dia em cridà l‘atenció una imatge de la darrera edició del "Sóller". A la pàgina quatre, il·lustrant la notícia sobre l‘elecció de la junta local del PP, hi apareix una fotografia de grup ben galdosa amb els seus nous membres: un caramull de gent ben lluenta, senyal inequívoca de què -tot i viure al purgatori de l‘oposició- la menjadora de la dreta està sempre baixa. Quan els meus ulls acabaren de fitar els rostres, van fixar-se en la decoració del local. En un costat, varis retrats de velles glòries de la dreta (en Mates? n‘Estarás?), una tarima al fons i ... un aparell de joc de dards a la banda esquerra? Sí, aixó mateix: un joc de dards! La imatge no permet descobrir si a ca‘l Pepé n‘hi ha més, d‘aquesta mena de joguines. Tenint en compte la munió de militants i de cappares que són i la situació d‘atur tècnic en què es troben -a l‘oposició estant- cal pensar que sí, que en Simarro hauria habilitat una gran zona d‘esbarjo per entretenir el personal. És a dir, podríem imaginar que la seu "pepera" compta amb taules per fer un truc, jugar als daus, a pòquer i a bacarà, amèn d‘una ruleta i -per als més moderns- unes quantes "play station". Les "noves generacions" tendrien -en faltaria d‘altra!- els jocs adients per a la seva edat: uns "Juegos reunidos Geyper", ninots de Playmobil, unes Barbies i, sobretot, caixes amb peces de Lego i varis Monopoly, que afavoreixen les necessàries aptituds per a la construcció i les finances dels futurs jerarques del partit. Amb un poc d‘inventiva també podriem incloure-hi un xiringuito, "mojitos", "caipirinhas" i música de na Shakira a tota pastilla. Sense gaire fantasia, el cau semblaria xauxa de la bona. I tot gràcies a un joc de dards! Però, siguem seriosos ... què hi pinta un joc de dards a la seu d‘un partit polític? Servidor pensa -i no creu anar molt errat- que reflecteix un determinat tipus de mentalitat, una certa immaduresa i una mentalitat de club d‘esplai més pròpia d‘al·lots pucers que de persones adultes. La joguina ens parla dels seus usuaris, d‘una gent que pretén governar l‘ajuntament per a convertir-lo -vés a saber!- en quelcom parescut a Port Aventura.
La rèplica "popular" a la recent denúncia de les despeses en viatges i tiberis durant la batlia de Simarro és prou explícita de les estratègies i les incoherències de la dreta que patim. En un exercici de maniqueisme els "peperos" divideixen UM en bons i dolents, entre "la cara més radical i intransigent" -les "ments retorçudes"- i "el sector més moderat i raonable". Alhora, indistintament, els tracta de cínics, de tenir memòria de peix, de congriar odis viscerals, d‘haver comptat amb "el pitjor batle que ha tingut Sóller en tota la seva història", de fer mals papers i de d‘haver propiciat que Sóller fos un "poble oblidat que com els crancs anava endarrere" durant els "anys en els que UM ostentà la batlia". Qüasi res duu es diari! Ignor com se‘ls ha quedat el cos als d‘UM després d‘aquesta atupada; però no crec una sessió de sado els hagi fet més receptius als cants de sirena del Pepé que rematava el seu escrit convidant "a UM a reconsiderar la seva posició perquè d‘aquí a poc pugui ser copartícip en l‘encarrilament de Sóller cap a la via de futur". Més clar, aigua. És a dir, el PP -en pla perdonavides- recorda a UM que "nosaltres no tenim amnèsia, però no tanquem portes, ni som rancorosos". Absolts queden, idò, d‘haver participat en "el robatori del govern que legítimament corresponia a Carles Simarro", que és la cançó de l‘enfadós que repeteixen els "peperos" des de fa dos anys i mig. Delicte -el robatori- que no han tengut prou valentia ni honestedat per denunciar als jutjats o a la junta electoral. Serà -pens- que darrerament el PP s‘estima més posar terra pel mig quan es parla de justícia i, molt més encara, si la matèria en litigi és el pillatge, el saqueig o el lladrocini. Diuen que gat escaldat, d‘aigua freda tem.
A Salvador Sostres l‘han fet fora de l‘"Avui". Hom pot pensar que la radicalitat de les seves opinions són les responsables de l‘acomiadament. Res més lluny de la realitat. A Sostres sembla que l‘han fotut al carrer a canvi d‘una sucosa subvenció de la Generalitat. Montilla n‘hauria demanat el cap i la publicació l‘hauria ofert en safata a canvi de tres milions d‘euros. La veu d‘un opinador val més que un plat de llenties, ... però no gaire més.
M‘ha tornat a passar un any per sobre sense rebre la meva estrella Michelin. De res m‘han servit la crema de carbassa, els canelons, el frit de freixura, els calamars amb ceba, els flams o el gató d‘ametlla. Estic fet un Ferran Adrià, però no m‘ho reconeixen. Quina injustícia!
