Fa dos anys, quan "la roja" assolí el campionat d'Europa de futbol, alguns veïnats, amics i coneguts es sentiren en l'obligació de felicitar-me per l'èxit esportiu del meu presumpte país. Vull pensar que ho feren amb tota la bona fe del món, sense imaginar-se que les glòries d'Espanya me la deixen bastant fluixa. Supòs que també ho feien per demostrar el seu "fair play", ja que el triomf espanyol es fonamentà en la derrota d'Alemanya. Al principi, sols per educació, vaig rebre les congratulacions amb un "Danke" eixut i poc emotiu, però a la que va fer cinc o sis, vaig descarrecar-li el carro deixant prou clar que quan no jugava el Barça el meu únic equip era el que s'enfrontava a Espanya, que jo només era espanyol per imperatiu legal -i de molt mala gana-, però que si volia podia trobar-n'hi algun, d'espanyol, per esbravar-se les ànsies efusives. La pobra veïnada partí amb la coa entre les cames, ben embullada i pensant -amb raó- que m'acabava de remenar les cireres. Vaig deixar per na Carmen les oportunes explicacions i l'afer quedà oblidat. O no, perquè enguany s'ha estalviat les felicitacions (i això que l'esdeveniment ha estat de pinyol vermell). I com ella tots els altres, sogre inclòs que -tot i ser de Palencia- m'ha fet avinent que el joc d'Espanya fou soponífer i que havia guanyat gràcies al fracàs dels altres ("el menos malo de los favoritos" em digué).
També record que fa dos anys, com a mal menor, vaig argumentar que m'alegrava pels esportistes, que s'ho mereixien per l'esforç fet. Però enguany ni això. Des que vaig llegir que cadascun d'ells s'enduia 600.000 euros per aconseguir el campionat pens que els doblers compensen amb escreix la feina feta, és a dir: la tasca esportiva, l'excitació del patrioterisme espanyol i l'alienació del personal, més ocupat en donar "vivas" a Espanya que preocupat pels problemes reals de la butxaca. Reconec, això sí, que han treballat de meravella, tot i que els més de cent milions de les antigues pessetes són -en els temps que corren- un premi d'escàndol per a vint-i-tres bergants encalçant una pilota (per molt que la FIFA en doni el doble a la federació i per moltes samarretes de "la roja" que es venguin). Quan les vaques van magres es torna aviat al "panem et circenses", a compensar els sacrificis dels treballadors, el funcionaris i els pensionistes amb l'espectacle d'uns joves milionaris que, a més de córrer, saben fer la comèdia de besar l'escut i la bandera per a goig i delit d'un espanyolisme recalcitrant que penetra subtilment entre el jovent. Com succeí al s. XVI, Espanya tuda l'hisenda en les efímeres victòries d'uns terços mercenaris. No hi ha temps que no torni.
L'èxit futbolístic s'ha convertit en la resposta espanyola a la manifestació del 10-J a Barcelona. La unió contra el secessionisme, el crit de "viva España" front al clam per la independència. És una nova versió de l'"antes roja que rota", obviant el significat polític del roig (que d'aquests, de rojos, gairebé ja no en queden), substituint-lo per l'esportiu; per la imatge dels Puyol, Capdevila, Piqué, Cesc, Xavi i Busquets, posant sang, suor i llàgrimes per dur Espanya al cim de la glòria. Sis joves amb seny aixecant la copa del món contra un milió i mig d'eixelebrats demanant una quimera. Això és el que pensen la majoria d'espanyols i, d'alguna manera, tenen raó. Fa pocs dies Víctor Alexandre escrigué que "som un poble que vol i dol, un poble procliu al manifest i refractari a l'acció
2. La contesta política més contundent al 10-J no ha arribat de Madrid sinó de Barcelona mateix. La mesa del Parlament de Catalunya ha deixat en suspens la tramitació de l'ILP per convocar una consulta sobre l'autodeterminació basant-se en els dubtes sobre la seva constitucionalitat i encaix estatutari. Resulta esperpèntic que una nació vulgui assolir la plena sobirania amb el suport de les lleis de l'estat que la sotmet. Catalunya necessita un canvi a fons de la seva poruga classe política, li cal trobar la fórmula màgica dels triomfadors que fan equips campions, encara que no tenc clar si l'home ideal per això hauria de ser un Laporta -que vol i no pot- o un Guardiola -que pot i no vol-.
Bé, i si això dels catalans va per llarg, què us diré de nosaltres, els mallorquins. La plataforma de regidors Avançam, ha aconseguit l'aprovació de mocions a favor d'un dret tan democràtic com el dret a decidir a nou pobles (altres dos l'han rebutjada). Avançam, però molt poc a poc. Sobre la nostra estimació per la terra em guard la resposta d'un immigrant senegalès, Madiop Diagne. Preguntat sobre si interessa la cultura mallorquina als immigrants diu: "No. No interessa ni als mallorquins. Els mallorquins ens hem rebaixat, deixam perdre la nostra cultura". Més clar, aigua. Idò!
