Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar: després de molts anys sense fer-ho avui m'he decidit -un poc tard, ho sé- a escriure-vos unes lletres. Com soleu anar sobrats de correspondència supòs que no heu trobat a faltar una carta meva en tot aquest temps. Esper que tampoc tengueu en compte les meves conviccions republicanes i que la condició de científics vos pesi més que la blavor de la sang. Des que era infant m'heu caigut bé i no sols pels regals que puntualment em lliuràveu la nit del cinc el sis de gener, sinó perquè veig que sou bona gent, senzills i poc exigents. Són més de dos mil·lenis els que duis viatjant a llom dels camells per repartir presents a nins d‘una terra llunyana de la vostra. Els que tenim més a la vora -de reis- es mouen en cotxe i jet oficial i, enlloc de donar, reben un munt de milions d'euros per passar-se-la bona i ser menys afectats de feina que un ca de garrotades. Tenc per ben cert que també ho seríeu, republicans, si vos mudàssiu a viure en un dels nostres reialmes.
Però no és per això que avui vos escric. Ni per demanar pau al món o la fi de la pobresa i la fam arreu de la terra. Tampoc per pregar que s'acabi aviat aquesta "crisi" que buida les butxaques de molts per omplir les d'uns pocs. Donc per descomptat que feis tot el que podeu i una mica més encara. Deix per impossible sol·licitar-vos una cullerada de seny per als nostres governants i pels que aspiren a ser-ho algun dia. Miracles d'aquesta mena ja fa segles que no se'n veuen. No sospiteu, no, que vos faig la pilota perquè tenc dos menuts que aviat esdevendran clients vostres. Escric per demanar-vos una gràcia personal: la de poder comprendre les coses que no entenc sense filar pel meu compte i malfiar d'alguns dels meus congèneres. Posaré alguns exemples per posar-vos-ho fàcil.
La setmana passada tres milers de mallorquins es manifestaren per reclamar la sobirania del país. Quan uns joves intentaren flamejar una bandera d'Espanya tot d'una, com del no res, sortiren uns policies disposats a detenir-los. Fracassaren. I jo em deman: per quins set sous cada any es repeteix la mateixa història? Com així els espanyols tenen tan gelosos els seus símbols i es senten tan ofesos quan algú crema un drap amb els colors de la seva ensenya, mentre consenten -amb no poca alegria- que els seus es passin la nostra per l'entrecuix? No ho entenc, però em revé a la magrana que van sobrats d'orgull i que interpreten com un crim la més mínima afronta al que es seu, en tant que se'n foten a peu i a cavall d'allò que ens pertany i ens estimam. En el mateix incident un ciutadà, aparent-ment neutral, rebé un cop al cap i -veureu- tampoc entenc perquè el legat d'Espanya a la nostra nació diu que la policia espanyola treballa afanyosa per identificar el pressumpte agressor a fi que l'afectat pugui presentar una denúncia que, pel que sembla, no ha formulat encara. Esper que d'avui en endavant els agents procedeixin amb la mateixa diligència amb tots els casos que se'ls presentin i que -a tall d'exemple- també facin l'ullastre esbrancat per identificar i posar en mans de la justícia tots els traficants de droga, petits i grans, grassos i prims, amb la certesa que en poc temps ni un en quedarà pel carrer. Malfiant, benvolguts Reis d'Orient, m'ha vengut al cap que qui mana no sempre és tan exigent amb els seus subordinats i que tampoc la justícia colonial judica amb el mateix raser als que estan a un costat o a l'altre de la bardissa. Tampoc tenc clar què hi pinta una destacada membre del PP de Ciutat en una mena de "contramanifestació" organitzada per un grup d'extrema dreta amb tuf nazi. Qualsevol partit de l'Europa civilitzada ja l'hauria fet fora amb una bona coça al cul, però a la dreta d'aquí pareix que fins i tot li fa gràcia. Deu ser que els tests es ressemblen a les olles i que no s'apleguen que no s'assemblin. Però - Jesús!- tot això deuen ser dèries meves.
Servidor, màgics sobirans de la infantesa, m'esforç per pensar que a la política hi ha molta gent honesta -que potser n'hi hagi-, encara que, confiat, em pegui unes nates de pronòstic reservat. Mirau si no. Després de fotre's la gran hòstia a les eleccions del 28-N en Pepe Montilla anuncià que plegava veles i que ni tan sols prendria possessió de l'escó. Vaig pensar que era un home honrat que actuava en conseqüència. Res més lluny de la realitat. Resulta que com a diputat sols guanyaria 43.698 euros a l'any, mentre que com a expresident de la Generalitat en rebrà 115.225, amèn de cotxe oficial, secretaris particulars, dietes i tractament d'Honorable de per vida. Interès pur i dur. Podridura.
Esper, estimats Reis, que pogueu aconseguir-me la gràcia demanada. Però si vos resulta massa treballós amb un DVD de na Shakira en tendré prou. Gràcies per avançat i salut, que no cansa. Idò!
