Setmanes enrere en Joan Castanyer Coll em dedicà una glosa arran d'un comentari sobre l'actitud de l'Església catòlica envers els escàndols sexuals que la sacsejen. Interpretava les meves paraules com una ofensa al Papa i una clara evidència de què m'havia trabucat el capet. Duc dies matxucant-me les poques neurones condretes que em queden perquè no li manca part de raó, tot i que -en realitat- l'agraviat és ell (i altres que pensen semblant) i no en Benet XVI qui, d'altra banda, poc assabentat deu estar de la meva bogeria. Així les coses no puc sinó excusar-me. Ara bé, jo mateix -com a catòlic- em sent ofès pel tarannà de l'Esglèsia i dels seus representants. Sóc, per definir la meva demència, una ovella crítica i fins i tot emprenyada amb els gestors del catolicisme. El Papat mai no ha estat una institució exemplar. Hi ha hagut papes guerrers, fornicadors, assassins, intrigants, trapassers i còmplices d'algunes de les majors infàmies de la Humanitat. Entenc que per alguns fidels la figura del Papa sigui intocable i que la seva imatge s‘associï a la de l'Esperit Sant il·luminant-li el camí. El vell dogma de la infalibilitat del Sant Pare; quan, en realitat, tan l'actual com els seus immediats antecessors, s'han errat més que una escopeta de fira. Al cap i a la fi són humans. Una equivocació evident és no actuar com cal en relació als casos de pederàstia i pedofília protagonitzats per eclesiàstics. Posem per exemple que l'empleat d'un banc cisa doblers de la caixa. Què faran els seus caps quan se n'assabentin? Acomiadar-lo i dur-lo a la barra, és clar. Llavors, per què l'Església tria el camí hipòcrita d'ocultar els responsables d'aquests escàndols, tirar-hi terra a sobre i tapar boques indemnitzant els afectats. L'encobriment és també un delicte i Benet XVI, com a màxim responsable del catolicisme, actua com un encobridor. Per aquí anava el meu comentari, ara argumentat, encara que no sigui del gust de tothom.

Parlava sobre l'Església i dels errors que m'ofenen com a catòlic. Per exemple, passar-se per l'entrecuix allò de donar al Cèsar el que és seu i a Déu el que li pertany. Si les lleis civils reconeixen als ciutadans uns drets que estan en desacord amb els preceptes del catolicisme (el matrimoni entre homosexuals o l'avortament, posem pel cas), el Sant Pare i la seva gent s'han d'estrènyer un aglà i recomanar als fidels gais i lesbianes que no es casin i a les creients que no avortin. Punt. I tots els altres ciutadans que actuin segons la seva consciència o la seva conveniència. La posició del Papa sobre el preservatiu és igualment ridícula i anacrònica, tot i que tenc per cert que si el Vaticà fos propietari de Durex tots els catòlics anirien amb una capsa de condons a la butxaca per expressa recomanació dels bisbes. També m'ofèn que la gent d'església no pugui casar-se si ho desitja i que en molts casos se la comdeni al sexe clandestí o a l'onanisme. El vot de castedat és antinatural i inhumà i, en el pitjor del casos, hauria de ser una opció i mai una obligació. Així mateix em sap greu el paper de serventa que l'Església atorga a la dona. No entenc per quins set sous una dona intel·ligent i preparada no pot exercir el sacerdoci i aspirar a ocupar càrrecs de responsabilitat. Masclisme pur i dur i temor a què una dona pugui exercir el seu ministeri tan bé o millor que un home. En això el protestantisme ens en dóna amb cullereta. Finalment, em rebenta l'ostentació de riquesa que sovint fa l'Església. Molts capellans i monges duen una vida exemplar d'humiltat, senzillesa i entrega als més necessitats; emperò la jerarquia no sols peca d'estufera, sinó que empra els doblers en assumptes tan poc cristians com la borsa o l'especulació immobiliària. Diners que, d'altra banda, provénen -com en en cas espanyol- d'una generosa assignació de l'estat, és a dir, dels catòlics i dels no catòlics. Simplement immoral.

Però, repassant les notícies d'aquests últims dies, he vist que la quantitat de gent ofesa va en augment. La ciutadania, en general, emprenyada i estorada pel creixent divorci amb la classe política, que viu en el seu propi món, va a la seva bolla i governa d'esquena -quan no descaradament en contra- de les persones. Escenes com les de Londres, Roma i Atenes són cada pic més freqüents i il·lustratives de què això sols pot anar a pitjor. Empipats estan n'Obama i la seva cort per les informacions publicades a Wikileaks que situen els EEUU com la cosa més fastigosa que hi ha sota la capa del cel. Molests amb la campanya per silenciar Wikileaks -i possiblement per acabar amb Julian Assange- els activistes d'Anonymus han declarat la guerra a VISA, Mastercard, PayPal i altres que, a la vegada, deuen anar amb la cresta ben calenta. Com el PP solleric, que duu tres anys i mig de contínua emprenyadura i delit de comandar. Fotut pel fetge i -creieu-me- per la magrana. Idò!