Començ a tenir la pipa plena de les "expertes" opinions dels tetulians televisius. N‘hi ha que no tenen remei ni amb fregues de càmfora per la closca, com els de Telemadrid. Déu meu quines peces! Alguns dels que intervenen als "Matins de TV3" són també fermadors, començant pel presentador, en Josep Cuní, que pontifica més que tots els convidats plegats,... i vius, que si no li donen la raó i li diuen amèn a tot els dóna billet, bon vent i barca nova. Però el què més em treu del solc són els doctes judicis sobre Alemanya d‘uns personatges que, com a molt, coneixen el país com a turistes. Temps enrere n‘hi hagué un que afirmà que per aquí la botella de Rioja costava devuit euros. L‘amollà i es quedà ben fresc. Servidor, per aquest preu, en compra nou, segell de D.O. inclòs. Dimecres passat en Joan Majó despatxà el comisari europeu d‘Energia, Gunther Oettinger, assegurant que exagerava sobre l‘accident de la central nuclear del Japó per motius polítics, perquè estava "informat" que el personatge era de Baden-Württenberg i que allà aviat hi hauria eleccions. Vaja, que n'Oettinger contava menes per entabanar l‘electorat. Si li donen més corda en Majó acaba dient que l‘home, a més de mentider, és coix, beneit i banyut. Doncs resulta que el tal Oettinger està de tornada, que na Merkel li trobà una jubilació daurada a Brusel·les, que pertany a la CDU, favorable al manteniment de les centrals nuclears, i que a les properes eleccions al "land" de Baden-Württenberg els que ho tenen fotut són els liberals del FDP que perdran més de la meitat dels vots i que potser no superin la barrera del 5% per entrar al parlament. Res, una meravella d‘opinador ben "informat".
Bé idò. Ara que parlam d‘energia nuclear, deixau-me dir la meva. Duim una temporada llarga que se'ns intenta convèncer de les seves bondats, com si fos la millor alternativa, l‘únic remei davant futures escassetats de matèries primes. Emperò, la nuclear és un tipus d‘energia cara i extremadament perillosa. Per què ha augmentat brutalment el rebut de l‘electicitat? Doncs per la baixada de calçons d‘en ZP prolongant el funcionament de les obsoletes centrals espanyoles. L‘urani, com altres minerals, és escàs i possiblement se n‘acabin les reserves (entre el 2060 i el 2080) abans que les de petroli i carbó. Bastir una nuclear costa un ou, però desmuntar-la en costa dotzena i mitja. Mentre carbura els petits (i no tant petits) incidents són freqüents i els residus no es poden posar al poal del fems, ni confitar-los per fer-ne coques amb tallades. No senyor!, s‘han d‘emmagatzemar enmig d‘estructures de formigó en depòsits subterranis durant uns quants milions d‘anys perquè fan molta, però molta pupa. Un "xollo" que passa factura a la salut i a la butxaca. Nuclear? No, gràcies.
Els espanyols dirien que són "culos de mal asiento".
Permeteu que em sorprengui per les dues petites informacions de la pàgina 4 de la darrera edició del Sóller explicant les anades i vengudes d‘ERC cercant un lloc on acomodar la panera. De Progressistes (PSM-IV) a Entesa i d‘Entesa a Progressistes, pidolant aixopluc per unes sigles històriques que travessen les hores més baixes des que en Joan Hortolà deixà el partit al ras de les catifes. Molta carrereta per exigir a uns i altres un canvi de candidat. A Esquerra no li agraden en Miquel Gual i na Catalina Esteva i a servidor tampoc no li acaba d‘agradar Esquerra. No sols pel tragicòmic cartell que ofereix a Sóller, sinó pel paper de servent de l‘espanyolisme que ha jugat en el govern tripartit i que ha començat a purgar a les darreres eleccions catalanes. Pens que l‘independentisme de Solidaritat és molt més solvent, i més encara des de l‘espantada d‘en Laporta. Tampoc no entendré mai què cony pinta ERC a les Illes, per moltes explicacions que hagi escoltat i llegit, com les d‘en Joan Mir qui concloïa que si pogués (que ja no pot) faria anques enrere. La presència d‘Esquerra al nostre país sols serveix per embullar la troca, per afeblir l‘esquerra sobiranista illenca i per evidenciar que la seva "gent va-lenta" té el cul d‘ametlla.
Ara que esmentam ERC, voldria recomanar-vos la lectura de L‘última carta de Companys (Comunna, 2009), de Toni Soler, una ficció històrica amb subtils lliçons per entendre la política catalana i espanyola actual. Del que duc llegit darrerament també puc suggerir-vos El pou darrere la porta (Barcanova, 2009), de Josep Sampere, una novel·la quasi gòtica amb un escenari contemporani. I, novament, Caramelles de l‘auba (Di7, 1997), d‘Antònia Ordines, una petita obra mestra amb un llenguatge ric i enriquidor. Au, a llegir i tornareu grans! Idò!
Joan Castanyer
