Els límits entre la realitat i la ficció són de cada dia més indestriables. El cinema primer, la televisió després i ara les noves tecnologies hi han contribuit bastant. Molta gent es sent confusa i no acaba de discernir amb claretat el món real de l‘escenificació que se li ofereix a les pantalles. És un procés que avança imparable, empès per la mateixa dinàmica d‘una societat de consum insaciable i desorientada en què l‘aparença val més que l‘autenticitat. Què vull dir amb això? Doncs que avui en dia si no ets un bon actor ho tens fotut, ... i molt més encara si et dediques a la política. El bon polític ha de ser, per definició, un bon comediant, un fabulador, un venedor de fum. Vos n‘oferiré quatre mostres d‘aquesta mateixa setmana.
Primera. El PP de Sóller ha triat un nou comité local. Dies abans de l‘elecció va aparèixer un "sector crític" que amenaçà amb presentar una candidatura alternativa a l‘encapçalada per Simarro. A veure..., des de quan el Pepé solleric té dissidents? En seria la primera nova, ...i tot un luxe -mentre menja banqueta a l‘oposició- congriar lluites internes mostrant-se davant els votants amb el mateix vici que atribueix al Pacte: esser una olla de grills. Però el guió de la pluralitat exigia una mínima discrepància, superada triomfalment i reblada amb la unitat i la fortalesa dels bons. De cinema! Si no ho creis, demanau-vos com gosaria el PP apartar de la direcció a dos regidors, un (Maribel Crespí) amb molta projecció i l‘altre (Josep LL. Casasnovas) que passa per ser un dels pesos pesants del partit. Increïble! El PP ens ha volgut vendre "democràcia interna".
Segona. El 30 d‘octubre de 2010 a UM li revé passar comptes de les despeses de protocol durant l‘anterior legislatura. Diuen que foren 103 mil euros (a ells els pareix molt, a mi poc, que han fet curt i que s‘ho haurien de tornar mirar). Fins i tot han tret busques: 117 tiberis i 87 viatges. Conclusió: "El PP no té memòria [...] la seva política de denúncia queda totalment desacreditada fent un breu repàs i un acurat seguiment a la seva gestió [...] cinisme, incoherència o molta barra ...". No seré jo qui surti en defensa del Pepé i molt manco de la molt nefasta gestió de Simarro i els seus. Però tampoc puc deixar de banda que fou batle gràcies als vots dels llavors tres regidors d‘UM-Uniso i que d‘aquests 103 mil euros una bona part se‘ls degueren fondre els regidors de Cultura (Miquel Nadal, d‘UM) i de Turisme (Bartomeu Pomar, d‘Uniso, soci electoral d‘UM). D‘acord que després passà el que va passar; però UM té una quota de responsabilitat en els fets que denuncia (Estaria "imputada", usant un terme d‘actualitat) i ara ens vol vendre honestedat.
Tercera. Maria Antònia Munar entra i surt dels jutjats enmig dels crits de l‘extrema dreta i les mamballetes de la seva cohort. Hi ha anat a declarar arran de la seva implicació en el cas de can Domenge. Ningú ho diria. Mudada, enjoiada i amb el puput acabat d‘enllestir, sembla una cupletista a punt de cantar „La violetera". Llança besades al públic mentre una gernació de fotògrafs no s‘aturen de donar branca a les seves càmeres. Sols hi manca una estora vermella als seus peus (algú pagarà per l‘oblit!). Na Munar arriba i parteix de resoldre els seus afers particulars amb el cotxe oficial que pagam a escot tots els ciutadans. Més tard convoca la premsa al Parlament. Com si fos a ca-seva (i potser ho sigui ...). És la nostra millor actriu. Una diva d‘opereta.
Quarta. El president valencià, Francisco Camps (PP) persegueix pel carrer a un jove que li acaba de dir "corrupte". Camps està imputat en el "cas Gürtel". L‘home és una perxa, li agrada vestir bé i, pel que sembla ser, millor si és de franc. Les càmeres mostren al jove fugint com un covard davant les escomeses del "tio Paco", presentat com el valent de la pel·lícula ("un hombre con un par de huevos"). Ningú es fixa en la munió de "seguratas" que protegeixen a Camps, disposats a atonyinar a qualsevol ésser vivent que s‘hi atraqui. No, no estava "sol davant el perill".
Ja li poden donar la culpa a la crisi si volen, però qualque pic i d‘alguna manera s‘havia de posar fre al despropòsit de la il·luminació nadalenca. I què, si els comerciants no volen afluixar la mosca per finançar-la? No passa res, millor. Que posin quatre ornaments al mostrador i una mica de música amb nadales i va que xuta. Darrerament havíem arribat a una exageració tal que qualsevol carreró exigia a l‘ajuntament els seus llumets. Massa. Proporcionalment més que moltes altres ciutats. Benvinguda sigui una mica d‘austeritat. Déu ho tendrà en compte i el medi ambient ho agrairà. Idò!
Joan Castanyer
