Déu em guard de parlar del nombre de vaguistes i d'esquirols del 29-S. És la comèdia de sempre. Els d'una banda inflen el globus tant com poden i els de l'altra fan com si res no hagués passat. Tant fa. És quelcom semblant al tamany de la cigala. La quantitat no és el que en veritat importa, sinó si causa l'efecte esperat o no. Un poc més o una mica manco resulta secundari mentre hi hagi un orgasme de debó. Vull dir que, si en ZP i la seva colla de "sociatas" ineptes rectificàs, els líders dels treballadors arribarien al clímax sindical. Això no passarà. No hi ha bístia més mala de moure que la que s'encabota en aturar-se, ni polític més idiota que el que es creu ungit per la mà dels déus per guiar al seu poble enmig del desert, a despit de quants dels que l'han de seguir, de grat o per força, quedaran pel camí. Com anys enrere en González i després n'Aznar, en ZP es veu a si mateix com un Messies salvador d'Espanya, el portador de la llum que il·lumina en la foscor, l'únic ésser en possessió del remei guaridor de totes les malalties. Remei que passa invariablement per fotre als treballadors i omplir les butxaques als rics, que per això serveix aquesta cosa anomenada "crisi".
En ZP pateix el mal de les segones legislatures, fàcilment diagnosticable quan un governant fa malbé tot allò que de bo havia fet en la primera, convertint en fum la confiança que els ciutadans dipositaren en ell. "No os defraudaré" digué en Josele aquella nit en què Espanya sortí de la negror de l'aznarisme. Fidel a un destí previsible, no li han calgut vuit anys per passar-se per l'entrecuix aquelles paraules. El més trist de l'assumpte és que la vaga general li han muntat els mateixos que se'l van creure, els treballadors que pic rera pic s'empassen l'esquer del socialisme. Els sindicats contra el PSOE; qui ho havia de dir! I qui hauria dit que els "sociatas" trobassin en la dreta financera, sociològica i intel·lectual (si és que això existeix) el millor aliat per manipular, confondre la parròquia i embrutar la imatge dels representants dels treballadors. Perquè, mirau que se n'han dites de ben grosses i de ben gruixades contra els sindicats. Si s'hagués fet una campanya semblant de desprestigi contra l'exèrcit, l'Església o la corona no bastarien totes les fiscalies de l'estat ni tots els magistrats de l'Audiencia Nacional per fotre canya als instigadors de la malifeta. Vés si no!
Sempre ha estat així. És la història d'Indalecio Prieto i de Largo Caballero, la de Felipe González i d'Alfonso Guerra. Com tots els "sociatas" en ZP és un cagacalces que es plega al que li mana el capitalisme, el de dins i el de fora. El seu principal problema -i el del PSOE- per gestionar la crisi és la manca de coratge. Allà on no n'hi ha que no en cerquin. Basta veure que al partit no s'alça cap veu discrepant que qüestioni la política del govern. No hi ha valents, només mediocres llepaculs dels que estan per sobre, des dels militants de base i al president d‘un govern incapaç de plantar-se davant els banquers, els especuladors, els buròcrates de Brusel·les i els corsaris del FMI. Com tots els covards, ZP és dèbil amb els poderosos i dur amb els febles. L'estratègia per liquidar l'estat del benestar amb l'argument que aquesta és l'única via per sortir d'aquesta crisi artificiosa que ens han muntat un grapat de pocavergonyes per fer els rics més rics i els pobres més pobres és -senzillament- ridícula. Donar-la per bona des de l'esquerra equival a signar la pròpia acta de defunció, acceptar la mort de la socialdemocràcia i la manca de propostes alternatives, no just per consolidar el model europeu de relacions socials, sinó per avançar cap a un futur més just i solidari amb la gent. Plegar-se a la visió del món de la dreta, del capitalisme salvatge, d'aquesta merda d'especuladors i banquers amb poder sobre els governs democràticament elegits per la ciutadania sols pot conduir al conflicte social permanent. Els "sociatas" no tenen imaginació, ni ganes, ni valor per pensar i actuar.
Au, idò ara ve la meva. Un dels principals problemes de la hisenda pública consisteix en poder col·locar en el mercat els bons i les obligacions, el deute públic emès per un estat sotmès al caprici dels especuladors. Bé doncs, per què no convertir per llei els treballadors en compradors d'aquests títols de deute, amortizable als cinc anys, com a premi al final de la vida laboral, com a complement de la pensió de jubilació o transmissible hereditàriament? Una deducció mitjana de 50 euros en la nòmina mensual suposaria uns ingressos anuals per al "Tesoro Público" de prop d'onze mil milions d'euros (un 14% de l‘emissió neta prevista per a 2011). Així, a llarg termini, tot el deute públic de l'estat seria propietat dels treballadors. Una mà renta s‘altra i totes dues la cara. Idò!
