De guies del nostre petit país deuen haver-ne caramulls a les llibreries i biblioteques. Tanmateix encara està per escriure la que de bon de veres pugui orientar el pacient observador de la realitat illenca, evitant que perdi de vista el camí un pic fetes les primeres passes. El que succeeix a ca nostra és mal d'entendre perquè, bàsicament, nosaltres -els illencs- som enrevessats de mena. Posem pel cas el comunicat de l'agrupació local d'UM oposant-se a la "pujada de la contribució urbana i altres impostos". Un legítim i bell propòsit que compartesc personalment, com segurament el comparteixen la immensa majoria de sollerics. És més, si pogués els abaixaria tots amb la certesa de rebre una sonada ovació del personal. La particularitat de la proposta rau en què es contradiu amb les intencions del regidor d'Hisenda, també d'UM. Entenc que Rodríguez no té cap mena de responsabilitat en l'augment de les taxes sobre la botella de Jumilla o la bombona de butà; però si ha tret busques i no li surten els comptes llevat que s'incrementin alguns imposts municipals, ell sabrà el que es fa. Però no és seriós que una colla de militants uemites reunits en capella exposin públicament les discrepàncies amb el grup municipal deixant un dels seus regidors amb el cul a l'aire i al portaveu sense arguments per explicar una evident contradicció. De les "altres fórmules" per redreçar la situació econòmica de l‘ajuntament, les que proposa el PP sense explicar-ne el contingut, què en podria dir? Doncs que romandran per sempre més als llimbs de la demagògia pura i dura perquè ni existeixen, ni mai existiran, ... i no perquè sigui impossible trobar-ne, sinó perquè d'on no n‘hi ha no en raja. A manca de clarícies i vista la poca cera que hi ha a la casa, sols esper que les "solucions alternatives" del PP no passin per muntar un bingo davant les Cases de la Vila o per sortejar una porcelleta a la sortida de missa de dotze. Res, que no n'hi ha més de fetes, digué el sabater.
D'aquesta guia encara per escriure sobre el tarannà illenc, un capítol sencer s'hauria de dedicar als embolics del cappare del PP balear. Duia setmanes amagant la carta de l‘exbatle d'Inca, Pere Rotger, com a candidat al Consell de Mallorca i l'home va i es despenja amb na Marieta Salom (una tintorera, que diria en Llorenç Capellà). A l'inquer deu haver-li quedat la barra de sota al nivell dels genolls, cregut com tenia que ell seria l‘escollit. De fet, en Josemón l'ha utilitzat com a peó per tallar el pas al batle de Manacor, Antoni Pastor, l'altre aspirant per encapçalar la llista. La cosa té la seva gràcia, perquè la raó esmentada pel capitost "pepero" és que no volia cap batle per candidat. Curiós. Bauzà -que se sàpiga- no accedí al caudillatge del partit mercès als seus encants ballant el can-can al Moulin Rouge, sinó gràcies a l'impuls que li proporcionà la batlia de Marratxí. Bé, també l'home va excloure Jaume Font de la carrera per la seva imputació al cas Pla Territorial, el substituí com a portaveu al Consell per un imputat en el cas Can Domenge, Fernando Rubio, i ja veurem com se'n surt quan properament -com sembla molt probable- s'aixequi la imputació a Font. Contada per Miquel Segura, la història de l'elecció de Salom és -com tot al món de Josemón- igualment rocambolesca. Cridat a concili en una finca dels "España" a Calvià, l'anomenat "sector aristocràtic" del PP li hauria imposat el nom i a ell, com un xotet de cordeta, li mancà temps per fer-lo públic. Nota curiosa: Salom és la dona de José Francisco de España Morell, membre de la noblesa mallorquina i d'un llinatge molt significat en l'aixecament feixista de 1936. No va de verbes i "arriba España"!
Si les coses d'en Josemón es mereixen un capítol, altre tant es podria dir del nacionalisme illenc. No sé que els donen de menjar, però els del PSM, Entesa i Esquerra semblen gallets de brega, sempre a punt de clavar-se l'esperó l'un a l'altre. Els primers demanant la dissolució dels altres com si fossin un Frenadol dins un tassó d'aigua. I els altres, com de pedra, que ni fan ni es desfan. En altres circumstàncies seria d'agraïr el punt irònic de Biel Huguet, líder d'Entesa, reclamant unitat per aturar l'antimallorquinisme del PP. És com si Neró s'hagués convertit després d'enviar els cristians als lleons. Parlar d'unitat quan s'ha contribuit a l'esquarterament del nacionalisme sembla (és) un acte de cinisme. El principal enemic del país no és el PP (que en té, i molt, de perill), sinó la deriva disgregadora dels nacionalistes per qualsevol nimietat quan hauria de succeir tot el contrari: constituir una força transversal que sumàs i assolís majories fins aconseguir la plena sobirania del país, lluny d'aquest estat ineficient i espoliador anomenat Espanya. Llavors sí, cadascú segons el seu albir. Idò.
