"Si yo tuviera una escoba" fou un dels èxits més sonats dels Sírex. Algú hi volgué veure quelcom de cançó protesta en aquells temps de franquisme madur i "planes de desarrollo". Pens que la lletra és tan o més punyent ara que abans. A Mallorca podriem tenir-la com a himne temporal -esperant que arribin temps més propicis- enlloc de "La Balenguera". Després del "cuantas cosas barrería" ve una estrofa d'allò més encertat que diu: "Primero, lo que haría yo primero, barrería yo el dinero, que es la causa y el motivo, ay, de tanto desespero". Ai!, aquests putes doblers que fan perdre la magrana als nostres polítics. Però no, avui no escriuré sobre els billets de 500 euros d'en Jaume Matas i la seva Maite, ni dels pots de Cola-Cao de n'Ordines, ni -menys encara- de l'origen de les fiances pagades pels expresidents del govern i el parlament. No, avui cal segar ran pel, fins ara, petit bocí del pastís de corrupció que ens ha pertocat patir als sollerics.
Dimecres passat, com era previst, Tomàs Plomer declarà davant la jutgessa que s'encarrega del "cas Voltor". Sobre el què i el com s'aficà el regidor d'UM en aquest assumpte vaig parlar-ne a bastament unes setmanes enrere. Ara voldria comentar alguns detalls de la seva declaració que han sortit a la premsa. En primer lloc -i supòs que és cert- ho féu com a imputat. Un fet greu que taca el bon nom de l'ajuntament de Sóller, en tant que els motius de l'acusació tenen a veure amb les seves responsabilitats com a regidor de Turisme. D'altra banda, sobta l'aparent ingenuitat de els paraules de Plomer: "vaig creure que el pagament dels 12.000 euros era per tasques fora del Consistori" i que havia acudit a veure l'exconseller de Turisme, Miquel Nadal, per fer-lo saber dels treballs "molt extres" que estava fent a Sóller. Servidor és dels que no tenen la sort de veure ingressat un feix de milers d'euros al seu anèmic compte bancari, però en el gairebé impossible cas que això succeís, demanaria explicacions del per què d'una gratificació semblant. Tampoc em veig amb cor d'anar a veure el meu cap per demanar-li doblers a canvi de feinetes "molt extres" a la biblioteca, no fos cosa que es pensàs que em dedic a afeitar el conill de les estudiants. També he llegit que "pocs dies després d'esclatar el cas Voltor, Tomàs Plomer va tornar els 12.000 euros que va percebre de l'Inestur perquè‚ "no vol res que no sigui seu". Per voler ser honest va triar -crec- el pitjor dels moments, quan la policia ja li havia pres declaració i la xarxa corrupta havia quedat al descobert. Sempre ens quedarà el dubte sobre què n'hauria fet dels doblers si l'escàndol no hagués esclatat. Una cosa em sembla completament lògica. Joana Cerdà, administrativa de l'Inestur, assegurà que "se li va adjudicar un contracte menor en concepte de serveis com a responsable d'informació turística de les pantalles tàctils a la Serra de Tramuntana". I Plomer afirma que "ningú no em va demanar que fes res" -no tocar les pantalles tàctils, s'entén-. Millor, idò. Cosa que ens duu a pensar que a vegades compensa pagar un polític perquè no faci res, no passi -com succeeix sovint- que el remei sigui pitjor que la malaltia. La cançó dels Sírex segueix: "Segundo, lo que haría yo segundo, barrería bien profundo todas cuantas cosas sucias se ven por los bajos mundos". Idò que vengui "el Tio La Vara" i ho vegi.
El cas del recentment desaparegut Juan Antonio Samaranch seria un bon exemple de paleontologia contemporània: de com persones lligades als períodes més foscos de la història poden sobreviure en el món actual. Enric Llorens afirma que el seu pare coincidí a les aules amb Samaranch i que llavors aquest lluïa una creu gammada a l'uniforme perquè "el nazisme és el futur". The Times l'ha recordat amb una fotografia de 1974, saludant a l'estil feixista, en un acte commemoratiu del "Movimiento". La Stampa afirma que "s'ha emportat amb la camisa blava de la Falange el seu fosc passat a la tomba". Amèn d'això, la major part de la premsa internacional el recorda pels casos de corrupció i la seva permisivitat amb el dopatge. Paradoxalment, Samaranch rebé honors al Palau de la Generalitat, institució que contribuí a suprimir mercès a la seva col·laboració amb el franquisme. Idò!
No, no m'empàs això de la "refundació d'UM". Pens que, més aviat, el darrer congrés ha servit perquè els que no havien obtingut premi a la rifa gauideixin ara d'una segona oportunitat. Detalls com l'aliança amb el PP per accedir al govern de Ciutat o la posició de la tropa de Melià en relació als camps de golf de Son Baco i Son Bosc o la urbanització des Guix són prou explícits del tarannà d'UM: aparentar canviar-ho tot per no canviar res (o sant Tornem-hi, si ho voleu més clar).
