Avui començaré contant-vos-ne una que, no fa gaires dies, succeí per aquestes contrades. Els habitants de la veïna ciutat de Bad Nauheim, amen de del ronyó clos, tenen una contrastada passió per la cultura. Entre moltes altres activitats, organitzen anualment unes jornades sobre el Modernisme, aprofitant les nombroses mostres que d'aquest estil poden trobar-se a la població. I perquè ningú digui que són un sorruts, sols fets per a ells mateixos, cada any conviden una altra ciutat, coneguda internacionalment per les seves obres modernistes, en una mena d'acte d'agermanament. Enguany li ha tocat a Barcelona. Servidor, atret per la curiositat, anà a escoltar la conferència que oferí el dissabte horabaixa un especialista català en la matèria. Déu em guard de posar en dubte els coneixements d'aquell homenet, però -i confés que tenc el cul pelat d'atendre l'oratòria d'altres- mai no m'havia avorrit tant l'eloqüència aliena. Duia més d'una hora parlant d'arquitectura modernista catalana sense esmentar encara el nom de Gaudí. Eren prop de les nou i, en vista que ens podia tocar mitjanit abans de veure l'estampa de la Sagrada Família, servidor, senyora i la nostra petita Maria del Mar (que, dormint, adoptà l'actitud més pragmàtica) aixecàrem el cul del seient i agafàrem el portal, imitats per una dotzena de pacients teutons ansiosos d'assolir la llibertat i una salsitxa.
L'assumpte no tendria més trascendència si el dilluns no hagués llegit la ressenya que la premsa comarcal feia de la presència catalana a Bad Nauheim. La comitiva, encapçalada pel regidor de l'ajuntament de Barcelona i cap del grup d'Esquerra Republicana, Jordi Portabella, fou rebuda per les autoritats i una orquesta que no tengué altra ocurrència que interpretar la famosa cançoneta "Que viva España!". Podeu imaginar-vos l'escena: els músics tocant a tota metxa, els alemanys cantant allò de "Die Sonne scheint bei Tag und Nacht: Eviva España!" amb tota la força de les seves gorgues i els catalans, amb les cames fent-lis figa i procurant posar bona cara tot i estar a punt de perbocar. Vull pensar que aquell moment quedarà cisellat en la memòria de l'independentista Portabella. La crònica periodística no parla de baixes; és a dir, que els barcelonins s'encomanaren a la Moreneta i aguantaren l'arruixada com a valents. I, mentre els catalans -per aparentar ser amables- tararejaven "Entre flores fandanguillos i alegria, nació mi España, la tierra del amor", els germànics contestaven amb un "Die Caballeros mit Guitarre um das Haus. Dann hört man Serenaden überall ...". Per alguna cosa "som una nació", encara que de tant en tant (amb més freqüència de la desitjable) ens l'hem de passar per l'entrecuix. I ho feim educadament, aparentant ser el que no som, empassant-nos els sentiments, perquè no volem incomodar l'amfitrió, ni ofendre al colonitzador. A una nació que és Estat no li passen aquestes coses. Als danesos no els reben amb un "O sole mio ...", ni als irlandesos amb el "Sur le pont d'Avignon". Record una eliminatòria de la copa Davis en què als australians se'ls acudí interpretar l'himne de Riego (el republicà) en honor de l'equip espanyol. Van haver-hi protestes oficials, gairebé un conflicte diplomàtic. Si els revé tocar La Balanguera o Els segadors el "gobierno de España" hauria demanat -directament- els testicles de l'organitzador en una safata. Nosaltres no. Nosaltres ens engolim la dignitat, feim una rialleta complaent i, fins i tot, donam les gràcies.
Ara que he tret a rotlo la qüestió de l'Estat propi, no puc estar-me de comentar l'afer del referèndum sobre la independència convocat a Arenys de Munt. Per començar voldria dir que és una iniciativa legítima, aprovada la majoria de l'ajuntament. És una qüestió política i, per tant, no entenc que hi pinta un jutge dictant providències sobre la pertinència o no de la consulta. Si els polítics no han de posar en entredit el poder judicial, els jutges han d'abstenir-se d'intervenir en temes estrictament polítics. D'altra banda, em sembla ridícula la intervenció de la "sociata" i vice d'en ZP, Mª Teresa Fernández de la Vega (filla, per cert, d'un falangista de la "vieja guardia" i càrrec de confiança de Girón de Velasco al ministeri de Treball) afirmant que la independència no cap a la Constitució. És obvi que no hi cap. L'autodeterminació dels pobles està reconeguda per la legislació internacional, en convencions i cartes subscrites per l'estat espanyol i, per tant, Fernández de la Vega i els seus poden triar, si volen, entre confitar-se si la Constitució o denunciar la Carta de les Nacions Unides, la Declaració dels Drets Humans i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, entre altres, i tornar als temps de l'autarquia. D'això en sabia molt don Wenceslao Fernández de la Vega. Presente!
