En matemàtica mai no he estat una estrelleta de l'auba. D'al·lot anava fent per passar el curs amb una certa dignitat i de més gran sols m'hi he atracat en casos d'extrema necessitat, com és el cas. El fons de prestatge de la meva biblioteca dedicada a la matemàtica és d'una buidor insondable, la qual cosa m'obliga a recòrrer al diccionari i a Internet per obtenir-ne una mínima noció. Llegesc que la geometria "estudia les mesures i les propietats de les línies, les figures planes i les figures amb un volum" i que un angle és la "figura geomètrica formada per dues rectes o dos plans". D'angles n'hi ha per un tub: nul (de 0º, que no sé per a què punyetes deu servir), agut (major de 0º i menor de 90º), recte (de 90º), obtús (major de 90º i menor de 180º), pla (de 180º), concau (de més de 180º i menys de 360º) i complet (de 360º).
Tot això ve a rotlo d'una frase del darrer article del PP publicat al "Sóller" en què s'afirmava que "Sóller necessita donar un gir de 180 graus ...", el que -altre en faltaria- li pensa fotre la tropa "pepera". Ben mirat sembla una contradicció: la situació de la nostra ciutat no ha de mester un canvi de 360º (complet) sinó que l'exigeix de 180º (pla); és a dir, més del mateix però en sentit contrari, una gestió de dretes per substituir la de centre-esquerra. El problema fonamental d'aquest angle pla és que no només coneixem una, sinó les dues rectes que el formen. En poques paraules, que els miracles del pacte els podem veure a diari, i els del PP els recordam com un malson. Seguint Dante, podriem afirmar que de l'infern en què ens enfonsaren els segons ens van treure els primers, però sense donar-nos el cel promés sinó una vida al purgatori. Contràriament al que assegura la nova doctrina de l'Església que posa en entredit l'existència de l'infern i del purgatori, servidor creu que en política no hi ha cap paradís. Serien els 180º que ens desitja el PP, el retorn a can BanyetaVerda, el descens del purgatori a l'infern, el periple de Guatemala a Guatalpeor.
El batle Colom ho deixà prou clar: "tots aquests deutes (els 30 milions que l'ajuntament té penjats a bancs i proveïdors) s'han generat durant l'anterior legislatura" i la regidora Catalina Esteva reblà el clau recordant que "el PP eliminà dues fonts d'ingressos que tenia l'ajuntament donant el servei d'aigua i la recollida de fems a sengles empreses privades en unes condicions inassumibles". Prometre "esperança, il·lusió, objectius i una aposta clara i decidida" -amèn de ser una frase tòpica feta per endolcir orelles i fondre masses cerebrals febles- és una greu irresponsabilitat si, vista l'experiència passada, dóna com a resultat una gestió ruïnosa fruit de l'alegria amb què s'empenyoraren els serveis públics i es van tudar els ja magres recursos municipals. Això el PP, com a actor protagonista, ho hauria de saber millor que qualsevol.
El joc de geometria que proposa el PP solleric s'aprofita de la desorientació generalitzada que provoca la crisi, no sols econòmica, sinó també de la política. Cap on anam? La direcció que ens marquen els "peperos" és, a nivell de país, el de la manca d'escrúpols a l'hora de gestionar els doblers públics, el de l'inacabable camí que va de la VISA viciosa de Rodrigo de Santos al darrer escàndol de corrupció (el recent cas Ibatur), passant pels pots de cacau hortolans i pel Palma Arena de Jaume Matas. L'actitud de Josemón Bauzá fent-se el desentès del caramull de gent seva imputada per xoriçar cabals públics durant l'anterior legislaura i marcant-se un full de ruta amb l'únic objectiu d'assolir el poder d'aquí a un any parla per si sola de cap on ens volen fer anar, on ens pretenen conduir aprofitant el reflux de la crisi econòmica i del descrèdit d'un ZP que arrossega el ramat "sociata". Sense propòsit d'esmena, sense demanar perdó, sense tornar un cèntim dels doblers sostrets pels seus, ... "sin complejos", en definitiva. Per mal camí va el país si està disposat a avançar per la via que el PP ens convida a recórrer perquè és el retorn a una de les pàgines més fosques de la nostra història.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya no em fa fred ni calor. Es veia venir. Em semblen estèrilis les discusions sobre la legitimitat dels membres del tribunal i la seva competència. Pens que Catalunya no té per què sotmetre's a la justícia d'una altra nació, que la màxima font de dret és el poble que vota i decideix. Cap tribunal, i molt menys un tribunal espanyol hi està per sobre. A Catalunya, per dignitat, sols li queda emprendre el camí que Espanya li ha marcat: el de l'exercici de la plena sobirania. I a qui no li agradi, que s'hi posi un floc. Idò!
