Benvolguda Aina: l'has armada bona amb l'escrit que publicares el passat 15 de maig. Estic segur que no volies empipar ningú amb les teves paraules. L'havia llegit sense cap mena de sorpresa a la versió digital del setmanari i l'he hagut de repassar quan he vist les cartes que t'adrecen en Toni Celià i el Col·lectiu Sant Ponç 1561. La veritat, crec que no n'hi ha per tant, que no te coneixen o que no t'han sabut llegir (com bé saps, no és el mateix llegir que entendre i moltíssima gent interpreta el que llegeix segons els propis designis i no els de l'autor). També pens que els has agafat en calent, just després del Firó, amb l'ardor de la batalla a la sang i la pell prima com un tel de ceba. Tot i això, sincerament, vull dir-te que entre tu i ells hi ha més coincidències que discrepàncies i que els col·lectius del Firó són prou conscients -i en part així ho manifesten- de les mancances que vas expressar. Per això i perquè la qüestió m'interessa d'antuvi voldria puntualitzar alguns comentaris d'uns i altres, advertint -això sí- a la gent d'armes que el meu és un país pacífic i desmilitaritzat.
Sóc del parer que els sollerics hem de donar gràcies per tenir el Firó en tan bones mans i que l'existència dels col·lectius de Pagesos i Bandolers, de Moros i de Pageses garanteix el futur de la festa. Qualsevol iniciativa feta de franc mereix per si sola el reconeixement general. Per a mi no hi ha millors xeremiers a Mallorca que els de Sóller ni millor Capità Angelats que en Bernat Reynés (o en Joan Socias, en Toni Far i cadascun dels altres en els seu temps); però entenc que hi ha gent que no li agrada sentir sonar una xeremia (la meva dona no la tolera més enllà dels deu minuts i n'ha de patir un CD sencer, pobreta) i que un Angelats novell i amb la gargamella sota mínims no és la perfecció personificada, ja tendrà temps per millorar i posar-se al nivell dels seus antecessors.
Escriu Celià que "sempre hi ha incontrolats que fan malfraig (...) que s'han d'erradicar ... . (...) Són individus que res tenen a veure amb el Firó, i fins i tot alguns ni tan sols tenen relació amb el nostre poble "i des del Col·lectiu de Pagesos afegeixen "ens sap greu que la gent begui en excés (...), que hi hagi gent que fa bestieses, ...". Possiblement aquest és el principal problema del Firó, que els col·lectius amb prou feines controlen la seva gent i que una munió d'individus del poble (que volen anar per lliure) i forans (que sols entenen que hi ha bauxa i pus) -a contrapèl dels altres- només contribuieixen a rebentar la festa. A partir de la constatació d'aquest fet se'n poden explicar molts més. Els comes etílics d'enguany, per exemple. El coma etílic és un cas extrem i per a què n'hi hagi sis hem de pensar que n'hi havia a cents que anaven gats i el doble que sols duien una mitja sól·lera. No és bo que l'alcohol hagi esdevingut una part indissociable del Firó, una norma enlloc d'una excepció. I l'alcohol no és l'única substància que s'hi consumeix, és clar.
Com diu n'Aina "els costums canvien i no hi ha res a dir si se n'assimilen de nous". Que les pageses participin al Firó forma part del canvi i assimilació dels nous costums. El 1855 això era inimaginable i fa seixanta anys les mares ho haurien privat a les seves filles amb l'argument que n'Aina esmenta. Ningú no és perfecte, nosaltres tampoc. A saber què diran d'aquí a un segle del que ara feim. "Generalitzar quasi sempre és injust", però és evident que hi ha qui s'aprofita del Firó per "fer de bacallà" i una mica més encara. Alguns utilitzen el Firó per agafar una bona trompa i altres el fan servir per gaudir d'una certa dosi de sexe. Perquè, diguem-ho clar i sense escenificar una falsa sorpresa: al Firó hi ha marro del bo amb moraduix, cigala i tot el que faci falta. Que són casos puntuals, que són "incontrolats" i "incontrolades", que són forans, estrangers o alienígenes, d'acord; però això (l'alcohol i el sexe) els atreu com a mosques.
És clar que d'ençà d'un grapat d'anys el Firó "ha gaudit d'un constant apogeu (...), popularitat (...), augment de participants (...), i un major seguiment mediàtic "i que "ara hi participen molts i els que miren són més" i -alhora- "degut al volum de participació, avui en dia es fa difícil tot". Sembla una contradicció, un entrebanc per "dignificar el simulacre sense que perdi el caràcter que tradicionalment ha tengut" i fa no res les "hores i esforços" que s'hi esmercen. Morir d'èxit. Esper que els col·lectius escoltin "tothom que tengui qualque cosa a dir", però sense erigir-se en jutges de la bona fe dels altres, transformant qualsevol crítica en "verí". Com escriu Celià: "tot això requereix temps (...) i encara resta camí a fer". Sols afegiria que la quantitat no sempre és sinònim de qualitat. Idò!
