Record haver llegit que en Pepiño Blanco, l'home fort del govern de ZP, tenia apamada Espanya, tant que coneixia les intimitats de cadascuna de les agrupacions socialistes de l'estat, si els militants anavan restrets o de cagarrines i si l'orina dels regidors tenia bon color. En Pepiño (aquí l'espanyolíssima "ñ" és imprescindible, encara que en un teclat alemany tendria tots els números per convertir-se en una "n" creadora d'imatges equívoques) és una versió digital de l'analògic Alfonso Guerra. En tot cas, el nostre Pepiño es postula com l'hereu de ZP -encara que el llegat acabi essent un país pelat com un solar- i per això s'ha de fer notar, perquè amb la seva fesomia de funcionari de l'administració perifèrica no crida gaire l'atenció del personal. La seva darrera ocurrència ha estat -amb la depressió generalitzada per mor de la crisi- la de proposar un augment dels imposts ("uns imposts de primera per gaudir d'uns serveis públics de primera", venia a dir). El problema de Pepiño és que, tot i saber si el cunyada del president de l'agrupació de Ponferrada fa els pets agres o dolcets, de la qualitat dels serveis públics espanyols no en té la més punyetera idea. Dit clar i llampant: amidat per l'actual nivell d'aquests serveis el que caldria seria una rebaixa impositiva enlloc d'una pujada.
A Pepiño li succeeix el mateix que a la majoria de polítics: que a força viatjar de la Ceca a la Meca amb cotxe oficial (d'Audi en amunt) acaba imaginant que tots els parroquians anam a la feina amb un "Testarossa", que ens curen els metges de les millors clíniques de Houston, que els nostres fills van a un "College" anglès i que ens recull el fems la casa reial de Suècia, quan en realitat el ciutadans empren uns trens cars i amb retard perpetu, acudeixen a hospitals saturats, l'ensenyament públic -tot i l'esforç dels mestres- congria cada pic més fracàs escolar i, de fems, acaba havent-n'hi tant dins com fora dels contenidors. Això sí, España és campiona d'això de la piloteta, en Nadal mordala tots els trofeus que li posen a les mans i en Lorenzo esquitxa xampany des de dalt del caixò sobre unes alegres senyoretes generoses de pit i de cuixam. Potser en Pepiño valora els èxits esportius com un servei públic de primera necessitat (una mena de palla col·lectiva per alleujar tensions) pel qual s'ha d'afluixar la bossa (i aquesta no va amb segones). De ser així, i tret que el fornici desgravi, anam pel camí de tributar més que un noruec.
A Pepiño poc li importen els soferts ciutadans que les reben doblades -les corretjades d'hisenda- a canvi d'uns serveis públics sota mínims; el que li mata el porc en divendres són els doblers que ingressa l'estat espanyol. Per això Madrid s'ha inventat una "liquidació del sistema de finançament" que exigeix a les Balears 178 milions d'euros (162 al Govern Balear i 16 als ajuntaments). És una nova interpretació (estrictament constitucional, és clar) d'aquell refrany que deia "Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita" i que ara diu que "el que es dóna s'ha de tornar" i que a efectes pràctics significa que el personal ha de pagar més per un serveis que l'estat ofereix de forma deficient i altre tant als ajuntaments i al Govern per tapar el forat que els deixa l'estat. Idò visca!
Maria Luisa Cava de Llano (PP), Defensora del Poble en funcions perquè a Enrique Mújica (PSOE) se li ha acabat la benzina, ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de la Generalitat que estableix el català com a llengua d'acollida dels immigrants. Deu considerar que sols es constitucional ensenyar-los l'espanyol. Joan Melià recodava en un article publicat a DdB que Calvo Sotelo encoratjava els castellanoparlants a repoblar els Països Catalans per a espanyolitzar-los. Els "peperos" de Palma proposen suprimir els dinamitzadors lingüístics. Els temps i les realitats han canviat, però les estratègies per marginar la nostra llengua són les mateixes. Tan un fet com l'altre "sembla que ens volen recordar que el camí per a mantenir-nos com a comunitat lingüística no és possible fer-lo amb Espanya" conclou Melià. Seixanta municipis catalans s'han declarat exclosos de la Constitució espanyola. Servidor s'hi sent des del 1978, quan votà per primer pic, i fou per dir un "no" com unes cases. Amb les regles de l'estat que ens té la pota a sobre no s'hi pot jugar.
Bé, ara he de confessar-vos que a mi la política me la duu bastant fluixa. El que de veritat m'importa dels periòdics són articles com els de n'Àngela i en Jaume o el del meu cosí Joan Antoni redordant que ja fa deu anys que ens deixà la seva mare i que acaba dient "T'estimaré sempre, mamà". Això m'arriba al cor; tot el demés sols serveix per emprenyar-me. Idò!
