Setmana rere setmana m'esforç per no escriure ni un trist mot sobre política i -setmana rere setmana- fracàs vergonyosament en l'intent. Tenc -a Déu gràcies- altres dèries, però el bestiari illenc em mata el porc en divendres i caic sense remei en la temptació. M'agradaria dir que en aquests jorns dels primers esclata-sangs he recordat molt les eixides amb mon pare per Muleta i com em feia voltar d'un costat a l'altre mentre ell s'esvaïa per comparèixer poc desprès amb el paner mig ple. No me'ls mostrà mai, els agrers. Devia pensar que era molt millor que els afinàs jo mateix trescant per la muntanya. Alguns en vaig trobar, sí, encara que poc profit puc treure'n darrerament. També voldria escriure sobre el meu Joan Daniel que ja va a l'escoleta amb molta son i més llàgrimes. Son pare l'enyora, sobretot a l'hora de cuinar. Mai havia tengut un ajudant tan diligent. Hauré d'esperar bastants mesos encara per a què na Maria del Mar iniciï la seva carrera culinària al costat del papà.
Però, com vos deia, dec servitud al comentari polític. Dues coses abans de continuar. Una, que el títol d'aquest "quadern" l'he extret (una mica escurçat) d'un escrit de Miquel Segura, persona que surà dolçament en les tèrboles aigües del govern de Jaume Matas i, per tant, gens dubtosa de combregar amb l'esquerra. Dues, que la passada setmana l'havia escollit, aquest tema, decidit la trama de l'article, i que vaig deixar-ho córrer perquè quan vaig llegir les deu primeres línies m'havia passat tant que fàcilment el nostre director m'hauria enviat a pastar fang. Però he vist -amb no poca joia- que en Lluc Garcia tengué el mateix pensament i que marcà unes fites que servidor pot fer servir com a referència per abocar tot allò que dies enrere es guardà al gavatx. Això sí, amb un peu a cada banda de la bardissa, que sempre m'ha agradat ferm això d'anar una mica més enllà, tot i saber que em quedaré curt per compensar els sobrats mèrits del nesfast personatge i l'ermàs intel·lectual que l‘envolta.
Dir que en Josemón Bauzá és l'individu més mediocre que mai ha arribat tan amunt en la política illenca no representa descobrir les Amèriques fosques. És un fet irrefutable. És on és perquè ningú -tret d'algun ésser esperpèntic- volia "carregar-se el mort" (Rosita Estaràs dixit) del PP després de la fuita d'en Matas. Potser aquest fet explica el seu somriure de conhort i l'aspecte d‘empleat de pompes fúnebres que ell segurament confon amb el posat d'un home seriós. Un pesonatge gris per a un partit en hores baixes. Quin altre remei que cremar la pallissa per cridar l'atenció del personal. En Josemón duu mesos actuant com un veritable provocador, dins i fora del PP. Què hi té poca manya? Cert, però aconsegueix el que vol: la foto i el seu nom als titulars dels mitjans. És dels que tiren la pedra i amaguen la mà, dels que encenen focs i es deleixen badocant la cremadissa, dels que es fan caguetes, reculen i donen la callada per resposta quan veuen que han aficat la gamba amb timbals i platerets. Però l'importa poc. És l'ase dels cops, l'espàrring disposat a dur-se'n totes les nesples mentre el permetin pujar al ring i exercir de petit dictador que decideix el destí dels altres, ... mentre li consentin consumar les venjances llargament rumiades contra els adversaris i competidors.
"El president del Partit Popular de Balears, José Ramón Bauzá, m'ha insultat a mi i a tots els catalanoparlants d'aquesta comunitat amb la seva "promesa" de derogar la Llei de Normalització Lingüística", escriu Lluc Garcia. D'acord. Emperò no just això. En Josemón, amb la seva ignorància supina sobre el funcionament de les lleis, el govern i les institucions, ha insultat el partit que representa, la seva militància i els seus votants. No seré jo qui surti mai en defensa del PP, però confés sentir vergonya aliena pensant en com pot sentir-se un simpatitzant "pepero" veient el seu president rebolcant-se en l'estultícia. Perquè la principal qualitat de la Llei i de les normes que s'en deriven és el seu esperit integrador, de cohesió social de tots els illencs al voltant de la llengua i la cultura del país. Un fet de capital importància en aquests temps tan propicis per a la disgregació i l'enfrontament. Entenc que en Josemón hagi fet comptes i pensat en el profit electoral que en pot treure, perquè d'embullar i enganyar els polítics sempre en treuen beneficis personals. Però això mateix, remoure, enterbolir i trastocar la convivència dels illencs posant en entredit el paper de la nostra llengua, podien haver-ho fet servir els seus antecessors al PP. Però obraren en sentit contrari. Ells van promoure la llei i el seu desenvolupament. Potser acabaré enyorant en Canyelles i en Mates, però ja estic sadoll d'aquest paorós insult a la intel·ligència que representa Josemón Bauzà cada pic que obri la boca. Idò!
