En Tomàs Plomer ha començat a amollar llast. Fa bé. Aquests dies ha abandonat la presidència de Sa Botigueta "per raons personals": les que alguns podem intuir i d'altres que segurament res tenen a veure amb el seu vessant públic. En tot cas s'han de respectar els motius i valorar positivament la feina feta -sovint ingrata- al capdavant de l'entitat. Crec que Plomer travessa un període difícil d'ençà de la declaració judicial que féu arran del "cas Voltor". Vull pensar que el seu paper en els fets no pot ultrapassar el de figurant en la gran comèdia ordida pels llavor cappare d'UM, Miquel Nadal, principal imputat en aquest i en altres casos de corrupció. Fins i tot puc arribar a entendre com un senzill militant local amb certes aspiracions de progressar en política pot quedar enlluernat pels tèrbols manejos de tot un senyor president del partit i acabar atrapat en una teranyina de la que desconeix l'abast. A Plomer, independentment de les seves responsabilitats, segurament l'han traït la ingenuïtat (també podríem dir-ne bona fe) i la indecència de molts dels seus líders. Seria lògic pensar que per higiene política abandonàs també la regidoria que ocupa; encara que he de confesar que cada pic em resulta més complicat lligar una cosa i l'altre (la lògica i la política).
Un altre personatge a qui el van trair els seus, Cristòfol Soler, ha sortit momentàniament de l'ostracisme al que volgudament o no es troba sotmès. D'una banda la seva etapa com a president del govern balear (juliol de 1995-maig de 1996) és cada pic més ben valorada pel seu centrisme i moderació. És la imatge positiva i fugaç d'un PP que mai no ha existit en la realitat. Soler substituí a Canyelles, llavors imputat en el cas Túnel de Sóller i fou defenestrat per Jaume Matas que duu camí de ser recordat com el polític més corrupte de la història recent de les Illes. Del seny d'aquest inquer res en roman en aquest PP radicalitzat i ultradretà. D'altra banda, Soler és dels pocs (cada pic menys) militants "peperos" que defensen la nostra llengua i la seva unitat. Recentment ha publicat un article a laveudemallorca.cat en què afirma -referint-se als actuals dirigents del PP- sentir un "regust amarg pel que fa a les futures polítiques lingüístiques i culturals (que intuesc molt gonellistes i espanyolistes)", i que el darrer congrés deixà "les portes obertes als qui defensen el secessionisme lingüístic". És certament trist el panorama que ofereix el Pepé en la seva deriva neofalangista. Què li farem!
Confirmant el tomb ultradretà del PP balear en Josemón Bauzá ha conformat la nova executiva del partit. El "nostre" Carlos Simarro cau com a portaveu en benefici d'Aina Castillo, una de les "tintoreres" -com les anomena Llorenç Capellà- ; a partir d'ara serà "vicesecretari de comunicació" que deu ser quelcom semblant a telefonista o mosso d'encàrrecs. Carlos Delgado ("el último Jinete de Alcalà", Capellà dixit) rep una vicepresidència executiva com a prova inequívoca d'afinitat ideològica. A més de Castillo altres cinc exconsellers de Jaume Matas -algun d'ells imputat o en risc de ser-ho ben prest en casos de corrupció- entren al seu equip: Josemari Rodríguez, Miquel Ramis, Francesc Fiol, Jaume Font i Mabel Cabrer (una segona tintorera). Completen la colla un grapat de califes locals, alguns d'ells embolicats en polèmiques urbanístiques de pinyol vermell. És aquesta la "renovació total de persones i d'estil" que prometia en Josemón? Crec que, o bé ha fet curt, o bé ens volia vendre una moto. També podria ser que no hi hagués més cera (al PP li han quedat pocs ciris drets) o que li hagin mancat pebrots (com diuen els catalans). Au venga!
Amb el president "nacional" fent d'estàtua i el regional amb cagarel·la, al pobre Jaume Matas no li ha quedat més remei que donar-se ell mateix de baixa al PP. L'expresident s'ha fet l'haraquiri com a militant "pepero" després de disset anys d'intensa i sucosa pertinença al partit. Estic segur que hi deixa molts bons amics, d'aquells que un s'espera trobar quan les coses et surten girades i necessites tres milions d'euros per pagar una fiança. Perquè ara no és bon moment per vendre el palauet del carrer de Sant Feliu, ni l'apartament de la Colònia de Sant Jordi, ni els pisets de Madrid, Washington o Nova York, ... i de tocar els estalvis, ni parlar-ne, que això cantaria massa. Tenc plena confiança en què els amics sortiran dels armaris, que n'Aznar, en cos mortal, i en Rajoy s'apuntaran amb mig quilo cadascun i que en Pedro J. ("Matas es una persona de gran talento") i n'Ansón ("Es hombre serio, prudente, equilibrado y un trabajador tenaz") no sols el consolaran amb bones paraules. Au, genteta a gratar-se la butxaca, que els favors es tornen. Idò!
