Cal fixar-se en els petits detalls per copsar l'estat real d'un assumpte. Posem per cas la independència de Catalunya. En quin punt es troba el "full de ruta" que ha de portar els catalans a la plena sobirania nacional? Com a mallorquí és un tema que m'interessa ferm; no necessàriament perquè ens puguem embarcar en el mateix vaixell, sinó perquè amb un poc de sort ens toca el reintegrament o fins i tot duro per pesseta. Vull dir que, si es donàs la feliç circumstància, amb una mica de sort els espanyols deixarien de tractar-nos com una colònia, ens tornarien tot el que ens han fotut (allò de la balança fiscal, ja m'enteneu) i fins i tot ens compensarien pel feix amb què històricament ens han carregat. Somiar costa poc, és clar. Tornem, emperò, al "full de ruta" català. Els optimistes diuen que està en marxa i que la gran "mani" contra la sentència del Constitucional ha suposat l'empenta definitiva, un camí sense retorn, el tret de sortida d'una carrera de velocitat (d'aquelles que des de l'inici pots albirar la meta). Tot color de rosa, bufar i fer ampolles, dit i fet. Servidor, que més que pessimista pretén ésser realista, veu com el famós full és encara una pàgina en blanc (amb el benentès que ens hi permetin pintar alguna cosa, ...).
Anem idò als "petits detalls". Per exemple el lapsus de la revista alemanya Diplomatisches Magazin que publicà a la secció de recepcions oficials celebrades en ambaixades una ressenya sobre la festa organitzada per de la delegació de la Generalitat a Berlin amb motiu de la diada de l'11 de setembre. Un error d'ubicació sense trascendència aparent (com si al Sóller es colàs una notícia de societat en les pàgines de cultura). Doncs la cosa ha portat coa i la directora de la publicació s'ha vist obligada a escriure una rectificació explicant que la notícia es va insertar per error on no pertocava. Resulta que la revista rebé repetides queixes telefòniques exigint explicacions i disculpes. Fonts de la redacció han deixat caure que les trucades procedien de "l'entorn de l'ambaixada d'Espanya". La diplomàcia espanyola no podia consentir, evidentment, que un mitjà de comunicació tractàs Catalunya com un estat sobirà, ni que fos per un lapsus. "Atados y bién atados". El missatge és aclaridor: d'aquí no és mou ningú ni de conya. L'assumpte té la seva gràcia perquè a la rectificació Irene Ernst (directora de Diplomatisches Magazin) al·lega que Catalunya "es reconeix com una nació sense estat" i per aclarir la qüestió li dedica dos reportatges analitzant l'economia, l'art i la cultura catalanes. Una línia al full escrita a l'estranger gràcies a la diplomàcia espanyola "tan ufana i tan superba" (com diu el vers d'"Els Segadors") que acabà tocant el viu als responsables de la revista.
Més petits detalls. En Rajoy ha deixat clar el seu parer sobre el concert econòmic defensat per CiU: "ni hablar del peluquín, señores". Cap concessió. "Al enemigo, ni agua". La justícia espanyola, emparant-se en la sentència del Constitucional sobre l'Estatut, obliga les institucions de Catalunya a derogar les mesures que donaven preferència al català a l'hora de comunicar-se amb els ciutadans. Però els jutges no piulen sobre la preferència exclusiva de l'espanyol a les institucions de l'estat. És com amb les banderes: es força els ajuntaments a posar l'espanyola, però cap "cuartelillo" de sivils està obligat a hissar la senyera. La Defensora del Poble Espanyol es posa les botes presentant recursos contra les normes que garanteixen la presència del català a la vida pública. Qui ens defensa de les mil i una lleis que ens obliguen a viure en espanyol? Una evidència més del que som i del que no som, d'on estam i cap a on anam, de si avançam o reculam i que a més crits d‘independència, més Espanya.
Manllevant el nom al programa d'Emili Manzano a TV3, gosaré a recomanar-vos algunes lectures. Gràcies a la meva condició de bibliotecari tenc el privilegi d'assabentar-me el primer de les novetats que ens arriben i, fins i tot, de dur-me-les en prèstec abans que ningú. De Jaume Cela (que vaig conèixer per "El temps que ens toca viure") vos aconsell Set raons per estimar els meus pares (Cruïlla). També a Cruïlla trobareu una petita joia de la il·lustració: L'arbre del jardí, de Montse Tobella. D'ella vos recomanaria també Un petit gegant (Baula). A Documenta Balear hi ha un llibre vertaderament hermós: Les rareses dels ocells, d'Avelino Hernàndez. Record haver escrit sobre La soletat del llibreter de Miquel Vicens Escandell. Retrobareu el seu detectiu Agustí Ferrà a Mort a Madrid (Pagès ed.), La jove alemanya (L'Hiperbòlic eds.) i al recent L'últim pic que vaig veure n'Aina (El Tall ed.). Venga, a llegir, que fa crèixer. Idò!
