Duc setmanes esperant el moment d'escriure sobre el què està passant a Grècia. Tantes com per compondre quatre línies a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Però com que la punyetera lloca no arriba a posar l'ou m'hauré d'armar de paciència abans de descarregar el sac. Anem, idò, amb cas grec. Quin estrany fenòmen pot conduir un país normalet al caos i la fallida dels comptes estatals? Qui podia preveure uns anys enrere que Grècia faria figa i s'enfonsaria més de pressa que el Titànic? Certament ningú. Cap analista, cap professor universitari, cap funcionari de Brusel·les advertí del perill que suposava l'economia grega per a l'estabilitat de la Unió Europea i de l'euro. La crisi ha brollat del no res, de sobte, com un malson. I potser només sigui això: un deliri, una por imaginada convertida en realitat.
Fa uns dies la televisió oferí un reportatge sobre una escola de financers a Singapur. Dit així, a les seques, sembla no tenir res d'original, res digne d'esdevenir notícia. El tret especial d'aquesta escola és que els seus alumnes tenen entre vuit i deu anys. La institució educa els infants per especular en borsa i aconseguir-hi un caramull de beneficis. Com si es tractàs d'un joc d'ordinador els nins aprenen a enfonsar empreses, a sobrevalorar les accions i a comprar i vendre per fer calaix sense cap mena d'escrúpol. Noms i xifres reals passen a formar part del mateix món virtual que el de Nintendo. Al cap i a la fi els menuts assimilen allò que fan els adults perquè -no ens enganem- les finances són això i res més. És a dir que, quan a uns senyors de Tòquio, Singapur, Nova York, Londres o Frankfurt se'ls passa pels collons esbucar l'economia d'un país ho fan sense remordiments si l'objectiu final és recollir guanys. Quan aquests individus decideixen que el deute públic grec és merda, en merda es converteix i l'estat que l'emet es queda sense una part molt important dels seus ingressos. Això és, ras i curt, el que ha passat amb Grècia sense que el país hagi fet res especial per merèixer-ho (res que no fessin també Romania, Bulgària i molts altres estats europeus, Espanya inclosa).
Un estat amb l'aigua al coll no té més remei que estrènyer les corretges a la ciutadania: més imposts i menys salaris, pensions més baixes i retalls en les prestacions socials. Són les solucions dels polítics covards i mentiders, per regla general "sociatas" (Papandreu a Grècia, Sócrates a Portugal, Zapatero a Espanya). Em repugna la violència, però crec que la resposta al carrer dels grecs és i serà molt necessària. Potser hi haurà víctimes amb diferents graus d'innocència i culpabilitat. Però a Grècia (i aviat, molt possiblement a Espanya i a Portugal) s'està jugant el futur de les conquestes socials i de l'estat del benestar de tota Europa. Per ser clars: mentre els xinesos desitgen assolir l'estatus dels occidentals, nosaltres podem acabar com els xinesos d'avui o molt pitjor.
En ZP (obedient com un canet llepó a les ordres del capital financer) ha anunciat un conjunt de mesures per "resoldre la crisi". A la pujada de l'IVA s'hi afegeixen la baixada de sous dels funcionaris, la congelació de les pensions, la supressió d'una sèrie de prestacions socials i un llarg etcètera de retallades dels drets adquirits per la ciutadania en general i pels treballadors en particular. Els polítics caguetes sempre collen els més dèbils. M'agradaria haver escoltat a ZP anunciant mesures per evitar que gent com Emilio Botín s'embutxaqui pensions de 85,7 milions d'euros enlloc de fer-nos saber que un jubilat que cobra 700 euros no veurà ni un cèntim més els propers anys, o que individus com Alfredo Sáenz no podran afegir un 10% més a les seves milionàries retribucions enlloc d'anunciar que el peó d'una brigada de neteja municipal veurà reduit el salari un 5%. També m'hauria agradat sentir-lo parlar de com limitaria fiscalment els escandalosos beneficis de bancs i grans empreses enlloc d'anunciar retalls en la despesa sanitària. Mesos enrere en Sarkozy afirmà que en Zapatero li semblava una mica idiota. Ara dubt entre si li hauria de donar la raó o si li hauria de treure per haver fet curt perquè, quina de totes les mesures que ha anunciat servirà per donar feina als més de cinc milions d‘aturats que hi ha a Espanya? Cap ni una. Més aviat tot el contrari: a menys doblers, menys consum, és a dir, menys producció i més atur. No cal ser economista per entendre-ho.
I per acabar una per n'Antich, que s'ha apressat a interpretar la mateixa cançoneta que el seu amo: Balears és una economia exportdora (venem sol i platja a balquena) i ens en podem sortir sols i aviat sense carregar amb el llast d'Espanya. Arriant una bandera del Consolat ho té fàcil. Au idò!
