Al llarg dels darrers anys, he pogut llegir i veure documentals periodístics sobre la mutilació genital femenina (ablació parcial o total del clítoris) , com una pràctica aberrant a la que se sotmet a nines de poca edat (infants de tres i quatre anys) a diversos països d'Àfrica i concretament a Senegal i Mali. Aquesta pràctica, com la del matrimoni concertat en el moment del naixement d'una nina, es "justificada" com una "tradició" que s'aplica debut a la religió musulmana, amb un component totalment falç, ja que serveix per a seguir mantenint una societat masclista (si les dones se'ls hi lleva el plaer, no aniran a cercar defora casa i el mascle podrà fer el dret de pernada satisfent la seva libido malaltissa), i a més és impulsada i potenciada per les mateixes dones majors.
Faig aquesta introducció per continuar escrivint que mai havia tingut, com vaig poder fer el dissabte dia 12 desembre, i a la Sala Magna de l'Ajuntament, que una persona de raça negra Aissatou Gaye, infermera, mediadora intercultural de metges del món i presidenta de l'associació Baobab de dones subsaharianes, que treballen per evitar aquestes pràctiques, expliqués el seu testimoni personal amb totes les vivències de la seva mutilació genital femenina, física, mental i emocional com a dona- ofegant-li la dignitat, no tan sols com a dona, intentant destruir la seva part sexual femenina- sinó com a persona.
Vos puc assegurar que després que Guillem Bernat, regidor de cultura i Àgueda Quiñonero, regidora de Joventut i serveis socials, la rebessin i un grup de persones sensibilitzades amb aquesta injustícia (poques per desgràcia) i Aissatou comencés a explicar el seu testimoni, que vos puc assegurar que em va corprendre des del més profund i a més em va indignar, al temps que em va alegrar veure una dona amb una valentia i coratge , que està dedicant tots els seus esforços per a què aquesta pràctica desaparegui.
També em va alegrar conèixer que l'Associació Baobab , formada per cinquanta sis dones subsaharianes, estiguin també treballant i el mateix temps auto finançant-se, ja que les que fan feina aporten vint euros mensuals i les que no en fan aporten el que bonament poden, i em va donà a veure que existeix una gran, ferma i decidida voluntat -ja que elles experimentaren en pell pròpia aquesta practica aberrant -per a què vagi desapareixent i així evitar a les nines més joves de diversos poblats africans, tornin a passar per aquesta tortura salvatge.
Aissatou no tenia paraules per a descriure el seu drama. Ens digué a tots els que la miràvem i escoltàvem, que quan la miràvem a ella veiem una forma de dona, però que ella no era realment una dona (li havien castrat la seva condició sexual femenina arrel de la mutilació). No afegiré res més del testimoni personal, ja que crec que forma part de la seva intimitat i sóc totalment respectuós. I també a dir, que vaig parlar amb ella i està escrivint un llibre, el qual em farà arribar quan estigui enllestit i crec que ha de ser ella la que expressi el seu testimoni complet si així vol i no jo, escrivint una part.
Durant el seu testimoni explicà les tres practiques de mutilació que es feien i ho feien les persones del poble que es dedicaven a fer sabates i a més passava de mares a filles.
Les tres maneres de mutilació salvatge explicà que eren, la primera i teòricament la més "dolça" si així es podia considerar, es tallaven els llavis menor; a la segona es tallaven els llavis menors i majors i a la tercera la més "bèstia" a més de tallar ambdós llavis, es cosia deixant tan sols un tub per on sortiria la sang de la menstruació.
Ficar-te sense prejudicis en el dolor "aliè" d'un altre ésser humà, per a mi em potència la humanitat ben entesa, i tal volta sigui la mostra més diàfana de solidaritat. No les mostres descafeïnades i endolcides, a vegades llepigoses, que segons quines ONG's ens treuen aquest Nadal, en que sembla que el cor està més sensible, per a llavors amb una simple aportació de doblers, es "justifica" la nostra "solidaritat", per llavors la resta de l'any oblidar-nos completament del patiment d'aquestes i moltes altres persones. Ja vaig escriure, no fa tanta estona, en un poema titulat "L'esperit de Nadal" i transcric uns versos
"De cop existeixen els pobres, els marginats/els exclosos, els depreciats.
Dies abans de desembre/sobtadament havien desaparegut
de les nostres mirades/aquest esbart de bruts impresentables
que jeuen pels nostres carrers i places/tot transportant totes les seves pertinences
dins d'un carro manllevat a qualsevol hipermercat."
Acabava fent un referent a la invisibilitat dels exclosos , passat el dia dels Reis.
He de fer un referent al recital de Nadales, organitzat pel grup Sibil·la, i amb Eugènia Canyelles membre del mateix i del Grup Dones en moviment, que es va fer el mateix dia, i en el que la col·lecta fou per l'Associació Baobab, mentre feia la meva aportació, vaig pensar que si la col·lecta bastava perquè una sola nina no fos mutilada, ja hauria estat un gran consecució
Aquest ficar-te dins la pell de l'altre i a més si l'altre pateix no és còmode, és fer teu el seu propi dolor. Això és veritablement l'empatia. I aquesta empatia t'exigeix una acció responsable per ajudar a acabar amb aquest dolor absurd i sense sentit (com tots els patiments creats). Per a mi, aquesta actitud és la veritable solidaritat.
