He viatjat bastant, malgrat no tot el que desitjaria. He creuat continents, estan a Santo Domingo. Conec Londres, Moscou i Sant Petersburg, Portugal, França, Itàlia, també he viatjat molt sovint a Catalunya, sobretot a Barcelona i m'he recorregut les ciutats més importants de les seves comarques, també coneix quasi tota la península ibèrica; encara em falten ciutats i llocs del centre. Però hi van haver dos llocs que em varen impressionar molt: Israel i sobre tot Jerusalem i Venècia.
En el viatge a Israel també vaig arribar fins a la ciutat perduda de Petra a Jordània.
Quan es publiqui aquest article, pràcticament hauré arribat d'Astúries que és una part del nord de la península que encara no coneixia.
Crec que viatjar enriqueix molt, ja que el contacte amb persones amb una diferent visió i forma d'entendre la vida, tradicions incloses et dóna a veure la immensitat del mosaic del món. Sé que possiblement no podré viatjar (per manca de temps i de pressupost) a molts altres llocs que em faria il·lusió arribar-hi; que hi farem.
No sóc massa de visitar museus, malgrat ho he fet. També de visitar edificis importants, malgrat alguns no es poden deixar de veure. He estat més partidari de veure i viure el carrer, també les diverses arts dels llocs sobretot la música i perquè no dir-ho també, ja que és una altra part de la cultura i molt important: la gastronomia.
Hi ha moments i instants que et marquen molt. Són vivències que a un altre lloc és impossible viure-les. D'elles, bé d'algunes n'escriuré. Sobre tot les que vaig viure a Israel concretament a Masada, la fortalesa herodiana on un grup de nacionalistes (Zelotes s'anomenaven, que abans es mataren mútuament i posteriorment els que quedaren se suïcidaren) abans de caure presos per les legions romanes que farien l'assalt. Sembla que és una situació molt semblant a la de Numància. Fa estona, quan encara no col·laborava en aquest setmanari, vaig escriure un article d'aquesta experiència, habitualment els enviava a diferents diaris de Mallorca i aquest es publicà a l'any 1995 a "El Dia del Mundo"" i es titulava: "Masada , a Israel. I els plantejaments que exposava en aquells moments envers a la dignitat, els puc signar ara mateix.
En ell, analitzava el fet de preferir la mort abans de perdre la dignitat. Abans de veure's esclavitzats, torturats i crucificats(era un dels turments romans que se solia emprar pels qui s'aixecaven en contra de l'Imperi). Unes persones que prefereixen la pèrdua de la vida, abans que perdre aquest bé, tan preuat per a mi que és la dignitat. No fa estona, concretament l'any 73, Salvador Allende en dóna una altra lliçó, quan va morir quan les tropes del dictador Augusto Pinotchet assaltaren el Palacio de la Moneda. A ca nostra durant la guerra incivil també n'hi va haver molts de casos així, dels que ara mateix no en xerraré i és en memòria d'ells que ja no hi hauria d'haver cap símbol feixista en els carrers dels nostres pobles i ciutats i retornar-los la dignitat que "els guanyadors" els hi varen furtar. Però a vegades la paraula dignitat és molt escassa en segons quins àmbits polítics.
A dalt de la fortalesa de Masada, corria un oratge molt especial i malgrat haver-hi moltes persones que la visitaven, el silenci era més que impressionat, inclusiu ara que ho torn escriure i ho record, m'ha vingut un calfred. Sent que hi ha llocs que queden marcats energèticament i si n'ets una mica sensible, ho perceps.
L'altra experiència que en va marcar va esser dins Jerusalem a la Via Dolorosa, on sembla que hi pujà Jesucrist cap al Golgota. Devien esser prop de les 12 i de cop es va sentir una veu que ho omplia tot. Era el muhaidin que des d'un dels minarets cridava a oració. En un no res, totes les botigues que estaven obertes, es tancaren i els seus propietaris desapareixeran i ho dic literalment. Ens vàrem quedar la meva dona i jo, sense ningú més i després de la crida a oració, també un silenci ho va omplir tot. Una sensació indescriptible, malgrat ara mateix ho estigui intentant.
No ho he contemplat mai com una experiència religiosa, sinó com una experiència energètica a la que no et pots sostreure.
Apart d'aquestes experiències que et marquen, segons a quin viatges, també hi ha les trobades amb persones d'una manera màgica i prodigiosa. Dir que quan feram aquell viatge encara vivíem a Palma i vàrem tenir llogada una casa d'estiueig a s'Arracó durant molts anys. Anàvem a nedar a Sant Elm i havíem fet amistat amb un pastor protestant i la seva dona. Bé, doncs enmig d'una gentada increïble, mentre estàvem mirant per comprar un dolç d'ametlles, enmig carrer de Jerusalem, ens trobarem. Bé, abraçades, mostres d'incredulitat, ja que és com una loteria.
Continu amb les vivències que et marquen. I l'altra experiència, fou en un moment dins la plaça de San Marcos, a Venècia, ja no hi havia tanta gent i l'horabaixa cap al vespre, començava a caure. El sol es començava a fondre dins de la llacuna, i els seus reflexos estaven tintant l'aigua i les parets dels edificis d'un color nacrat; un altre silenci, i incomprensible ja que de cop, va semblar que tothom que estava a la plaça, callava i les remors desapareixien com per art d'encantament i que aquella experiència ens havia obligat a tots a fer-ho. Simplement viure-la sense més, inclusiu sense la necessitat de qualificar-la amb paraules.
Acab d'arribar d'Astúries i com l'article se m'ha allargat just dir que és impressionant. M'ha marcat els seus boscos, el verd que s'estén per tota la seva geografia i també els parcs naturals que poden gaudir dins les mateixes ciutats, com és cas dels "Parque de San Francisco" a Oviedo, un pulmó verd enmig de la ciutat amb arbres centenaris d'una infinitat de països, amb una glorieta preciosa on es fa música habitualment i les i els ovetenses ballen. La netedat tant dins les ciutats com els paratges de bosc. Estic convidat per tornar-hi.
I per avui aplec, que ja m'estic passat d'hora per enviar-ho al setmanari.
