Des de fa estona, m'he demanat -de moment no he trobat la resposta, tal volta algun antropòleg la deu tenir- per què l'ésser humà, durant tota la seva història, ha provocat dolor, patiment, penúria i inclusiu tortures sofisticades i prou ben pensades per produir el màxim de dolor, cap als mateixos components de la seva mateixa espècie?

Vaig escriure no fa estona, que part de la història de la humanitat es podria desenvolupar cronològicament a partir de les guerres i els motius que les han generat.

D'on prové aquesta capacitat sàdica d'infringir el màxim patiment a un element o elements de la pròpia espècie? Si la resposta fos que l'ésser humà té una tara genètica, que qualque gen el predisposa per fer tot aquest seguit de desbarats, aniríem ben arreglats i a vegades pens que aquesta podria esser la resposta, ja que una gran part de les diverses civilitzacions de totes les èpoques i em refereix a nivell planetari, no tan sols les han emprades, sinó que amb el pas del temps -que teòricament hauria de servir per un vertader progrés humà- de cada vegada han estat creats sistemes de fer patir, més sofisticats i inclusiu emprant noves tecnologies i descobriments que s'haurien d'haver emprat pel contrari.

A mi, m'és de vergonya, malgrat tal volta és necessari que les diverses generacions ho vegin, que existeixin museus on es poden contemplar les diverses màquines i estris que s'empraven per aplicar la tortura a l'ésser humà; el que no vol dir que màquines i estris semblants i més modernitzats no s'emprin. No fa estona, que durant el Govern de George Bush, la tortura en segons quines situacions, fou justificada per aquest maleït zombi governant.

Miquel López, amic escriptor, no fa estona va deixar al facebook dibuixos de les màquines de tortura que emprava la dinastia Hamburg per tenir acollat al poble. Impressionaven i feien feredat i no estic parlant de molt enfora en el temps.

Tal volta part de l'explicació podria venir donada per Echart Toole en el seu llibre El poder del Ahora, quan descriu el "cos dolor" no tan sols individual sinó planetari, el qual necessita de cada vegada més dolor per continuar alimentar-se i créixer. De fet la violència cada cop està més organitzada i en surten noves formes.

Aquesta mena de sadisme, fa i ajuda que les grans necessitats prioritàries de la nostra espècie, no siguin ni prou cobertes, no es tingui ni la dignitat individual ni col·lectiva en un món amb més de 34 guerres cròniques, amb tràfic de persones, d'òrguens, de tot el que sigui necessari que es compra i es ven (mercat d'oferta i demanda llegiu), i on la tercera part de la humanitat pateix fam.

Per l'altre costat, malgrat totes les cimeres del món que costen un ull de la cara, i igual pel resultat que donen, els seus doblers podrien anar destinats a unes altres necessitats, sembla que no existeix una voluntat política per eradicar tot el grapat d'injustícies que uns (pocs i amb molt de poder) estan practicant sobre tots nosaltres (aquí m'incloc) amb el consentiment dels mateixos governants que "teòricament" ho haurien de resoldre.

No fa estona em va arribar una notícia, que em posa de molta mala bava, concretament era un vídeo, on s'afirmava que amb un, i poseu atenció, 0'5 per cent del capital que es troba als paradisos fiscals, es podria eradicar la fam en el món. No en faig cap comentari, perquè igual desbarraria i no és la meva manera d'expressar el que sent, malgrat a vegades m'hagi de contenir les ganes.

De moment he parlat del sadisme, però també existeix un altre component humà, que per a mi forma part d'un desequilibri prou profund, i em refereix a infringir-se dolor per voluntat pròpia (inclusiu alguns ho paguen), que es troba definit al diccionari com a masoquisme. El motiu pot esser, diuen, un cert plaer, cosa que no entenc, i també per qüestions estètiques i ara em referiré a una tècnica de tatuatge que desconeixia, del que una amiga meva catalana, Maria Teresa Galan, em va enviar unes fotografies que esgarrifen, és diu "Body carving", "carving tatoo" i traduït "tatuatge tallat". És fa un dibuix sobre la pell i llavors amb llancetes com a bisturís, es va retallant tot el perfil de la mateixa pell, es formen unes escares i es deixa cicatritzar fins que fa una costra, la qual llavors quedarà remarcada durant tota la vida i que no és possible llevar-se'l. Inclusiu a alguns, entremig de la pell se'ls hi deixen uns certs implants, perquè quedi més remarcat.  Una autèntica sangria i vos puc assegurar que les fotografies són prou fortes i vistes una vegada, al manco per a mi, ja n'hi ha hagut prou.

Pareix que certes cultures, a alguns llocs d'Àfrica i de Polinèsia, les dones l'empraven com a bellesa i els homes per demostrar la seva fortalesa.

El motiu perquè ha aparegut aquesta per a mi aberració, doncs perquè el tatuatge normal ja ha donat tot el que podia de si, i es necessiten novetats.

Acabaré l'article dient que per a mi com a terapeuta, el dolor és un avís de què alguna cosa no acaba de funcionar bé en el nostre organisme i que les persones normals, el que intenten és que s'apaivagui el més aviat possible. Provocar el dolor a un altre, o provocar-se'l un mateix, crec que forma part d'un desequilibri, no tan físic (va contra el principi de sobreviure) sinó mental i emocional.

Per avui tanc la paradeta.