Dia 9 de novembre passat es va complir el 20é aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Conseqüència de la divisió d'Alemanya a les acaballes de la brutal i bestial IIª Guerra Mundial. A Berlín, i concretament com a marc la Porta de Branderburg, tota una sèrie d'actes es varen anar realitzant per fer memòria de la separació d'un país per uns interessos d'altres, un fet repetit  històricament.

Avui en dia tenim altres murs, inclusiu a la franja de Gaza un de ciment armat que torna a separar a dos pobles, tot resultat d'aquella guerra, del Pla Balfour que va xapar palestina a esquadra i cartabó. Amb un protectorat britànic que quan s'esgotà, deixà al seu darrera una guerra civil que ja venia covada de feia anys, fins a arribar a la proclamació de l'estat d'Israel, un poble tornava recuperar un estat i quedava un altre poble sense estat: el Palestí. Ara no faré una cronologia de tot el que ha arribat a succeir a Palestina. Simplement dir que en ple segle XXI es recorda el 20é aniversari de la caiguda d'un mur, i se n'aixequen d'altre. Hi ha molts altres murs físics, que separen països, que es troben a llurs fronteres (Mèxic-Estats Units; Ceuta-Espanya; Cuba-EUA) i en podríem trobar molt més.

Així i tot, no era tant dels murs de pedra, de formigó, de ciment armat; vull dir físics, dels que tan sols en volia escriure. Existeixen altres murs més subtils que separen les persones d'una manera més eficient que els altres: La ignorància, la misèria, l'agressivitat de qualsevol manera emprada cap a qualsevol ésser humà (sigui dona, home, nin, vell, vella, i inclusiu animal). En qualsevol manera que  s'exerceixi la violència forma murs involutius que endarrereixen el que de debò hauria d'esser l'ésser humà i el camí que hauria de fer.

Les paraules falses, les promeses incomplertes, totes les castes de corrupció són murs per la confiança i la credibilitat i ara està sortint a la llum i palestra, tota la corrupció criada durant els darrers anys.

Hi ha persones que es passen la vida construint-ne de murs i per l'altra banda d'altres es passen - aquí humilment m'inclouré- intentant enderrocar-los. Malgrat no sempre ens sortim en la nostra, però posam el nostre petit gra d'arena perquè no es facin més grans.

Murs són totes les maneres de tergiversació, totes les activitats "políticament correctes" de les mitges veritats, per a mi són mentides senceres. Murs els creen els gestors de la cosa pública que enlloc de gestionar pel bé comú, aprofiten la confiança que se'ls hi ha entregat per engrandir els seus patrimonis, comptes corrents o els comptes corrents dels partits on es troben, tot amb l'ànim de mantenir la poltrona durant molts anys.

La intolerància, el feixisme, la xenofòbia, el racisme, l'homofobia tot són diferents maneres de definir murs que ens estan separant, que ens allunyen de la nostra vertadera essència.

Com murs existents encara a la dignitat dels repressaliats pel franquisme i a totes les persones veritablement demòcrates, em refereix als monuments recordatoris que aixecaren els nacional-feixistes espanyols amb tota la intenció, perquè quedàs constància que ells havien estat els vencedors (Vencereu, però no convencereu digué Unamuno), i condemnar als que havien defensat el regim elegit a les urnes (llegiu II República) a la repressió, al silenci, a la humiliació i a esclafar la seva dignitat. Aquests murs, encara existeixen als pobles i a les ciutats de l'estat espanyol, i alguns encara els hi va bé que es perpetuïn.

M'ha vingut al cap una poesia que per a mi és capaç d'enderrocar murs. Sent que la paraula té aquesta força i per això la transcric a continuació.

És una estrofa de "La poesia es una arma cargada de futuro" de Gabriel Celaya i musicada per Paco Ibañez. He escrit aquests versos, perquè la poesia té la força d'enderrocar murs.

"Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse."

Recordau que a l'anterior article em vaig referir a les persones que jo anomen "conreador d'il·lusions i de somnis"; també els podria anomenar "enderrocadors de murs". Dels murs que els que tergiversen les realitats, que menteixen i manipulen el missatge que alguns mestres ens han deixat , pels seus propis interessos. Dels que Jesús els va prometre una pedra penjada al coll i esser tirats a la mar (es referia als que escandalitzessin). Hi ha moltes maneres d'escandalitzar: Tenir dues residències: Una d'estiu i una d'hivern com els sumo pontífex i que tres quartes parts de la humanitat pateixi fam, n'és un bon exemple.

També existeixen murs individuals, qualsevol acció de prepotència, manca de diàleg, no esser capaç d'escoltar a l'altre i posar-s'hi dins la pell, totes les mostres d'autoritarisme, de despotisme, ja sigui entre veïnats, entre famílies, al lloc de treball. Tots hauríem d'esser molt curosos i vigilants de no crear-ne més al nostre voltant.

Amb aquesta reflexió, que com és clar també me l'aplic a mi, tanc la paredeta.