Des de sempre he cregut i no sé si vaig encertat- no empri el "pensa malament i encertaràs"- que darrera de segons quins esports, on s'hi mouen molts doblers, l'ambició d'alguns que els practiquen, d'alguns "mànagers dels que els practiquen, de segons quins espònsors que volen resultats patents de triomfs, porta a què no es jugui net. No em refereix a què havent menjat algun tipus de carn com ha estat el cas, diuen, un renombrat ciclista hagi donat positiu al clenbuterol, anabolitzant prohibit a bastants països i encara sembla, que permès dins l'estat espanyol.
El que em fa molta gràcia, és que si aquest anabolitzant, és tan perillós, que es remira en els controls de dopatge a segons quines curses o campionats de segons quins esports, la nostra estimada sanitat no ho tingui en compte a l'hora de fer analítiques als ciutadans de peu. Hi ha altres components que si s'analitzen, sucre, colesterol, transaminases, etc; i el clenbuterol?, o és que els laboratoris que treballen per la sanitat pública no són tan precisos com els que controlen als esportistes?. Hom es demana, per què? Si per a practicar un esport i participar a segons quins esdeveniments es fa, per què no es fa amb nosaltres i amb moltes altres persones, que també fan una activitat física, o sigui l'esport d'anar a treballar per guanyar-se les sopes.
Jo no sé si existeix una consciència del que s'arriba a fer al cos d'aquests "números u" que han de donar el màxim rendiment i no s'està per verbes quan es lesionen. El que compte és si estaran a punt per a participar, ja sigui en el proper campionat de motes, en el proper partit de futbol compromès, o en el proper campionat de tenis. Sembla que la persona poc importa, i si ha de passar a corre-cuita pel quiròfan, perquè se'l posi a punt, cap problema. Com si això fos innocu, com si una bona dosis d'anestèsia fos innocu, com si un procés postoperatori amb tot el component d'antiinflamatoris i antibiòtics no tingués en absolut cap efecte secundari o col·lateral sobre la persona que li faran.
Diuen que: "amb les coses de menjar no s'hi juga", i sembla que amb les "coses",en aquest cas persones que han de donar un rendiment dinerari ja sigui a clubs esportius futbolístics, a escuderies de cotxes o de motes, o a tenistes que han de mantenir el seu liderat, o a clubs ciclistes, el més important és que siguin adobats els més aviat, perquè segueixin produint espectacle i conseqüentment rendiment dinerari.
Escriure sobre les aberracions que fan alguns culturistes, persones que desenvolupen la musculatura als gimnasos tot emprant proteïna en quantitat, anabolitzants i altres productes, perquè s'inflin els braons i els pectorals, també s'ha de tenir en compte. El que no sé, si elles saben el càstig que li estan donant no tan sols al seu fetge, si no a tot el seu organisme i que més prest o més tard, se'ls hi passarà factura i no serà gaire agradable el pagament.
Com veieu , no he posat encara cap nom. Però el que si estic intentant analitzar és com l'ambició pot portar a segons quins esportistes a fer trampes per guanyar segons quins trofeus. Que els hi porta a prendre la decisió de prendre substàncies que els donin més alt rendiment en les curses? Existeix una síndrome d'èxit? Si és així aquestes persones podria esser que estassin malaltes psíquicament i que no arribar a pujar al pòdium amb les corresponents medalles, els hi causa un estat de pànic i ansietat, que són capaços de fer qualsevol cosa (inclusiu trampes) per aconseguir-ho?
Desconeix si s'ha escrit algun llibre estudiant i analitzant el comportament d'aquestes persones i intentant esbrinar els perquès de les seves conductes; però seria interessant que es fessin, ja que tal volta es trobaríem en un component sociològic que està marcant uns missatges molts clars i definitoris d'un tipus o model de societat. Guanyar per davant tot, emprant el mètode que sigui. O sigui: "el fi justifica els mitjans".
En canvi hi ha altres persones, tant dins dels esportistes com dins qualsevol altres tipus d'activitats, que es preparen pel camí, amb disciplina, esforç i gaudint del procés que estan fent per arribar a uns objectius, malgrat aquest sigui dur. Aquí si que posaré un nom, i és el de Rafel Nadal. Que té un do, no manca fer-ho sabedor ja que qui l'ha vist jugar se n'adona. Ara bé, el seu missatge, o al manco el que jo he copsat, és que no abandona mai. Per molt difícil que sigui la bolla que li envia el contrari, fa el que sigui per arribar-hi i no la deixa anar. És un exemple de tenacitat, de preparació, ja que sense una preparació, passa a passa i molt ben concertada i preparada pels seus entrenadors, malgrat posseir el do del que n'he escrit abans, possiblement no hagués arribat a on ell ho ha fet. Un altre component que m'agrada de Rafel, és la seva humilitat quan l'he sentit en les seves declaracions, gaudeix el triomf, però no s'hi dorm dins ell, és simplement una fita aconseguida i sempre se'l sent parlar de la preparació per una propera fita. Tal volta aquest missatge sigui molt més positiu que els altres, ja que ells, arrel de què són seguits i inclusiu imitats per bastant gent jove, els porti el missatge que per arribar a uns èxits com els seus, no arriben de l'aire del cel, si no és a través de preparació exhaustiva, i d'entregar-se en cos i ànima a aquesta preparació donant el màxim d'ells mateixos, sense regatejar cap tipus d'esforç o sacrifici, i que conseqüentment el resultat, és el que és. Rafel Nadal, per a mi té el cap molt ben moblat. D'altres per desgràcia tenen goteres en el terrat i no donen cap bon exemple. De tot hi ha en la Vinya del Senyor.
