Els drames i tragèdies que descriuen tant la literatura com el teatre i el cinema, vos puc assegurar que no els necessit. Per la meva tasca de terapeuta (treball la psicoteràpia) em trob a diari amb drames i tragèdies ben vives on els seus personatges ho passen molt malament.
Separacions traumàtiques, morts sobtades de persones joves: fills o filles, relacions personal pares-fills nefastes. Vos podria fer una enumeració més extensa però em sembla que no cal i vos la podeu imaginar.
Escric això, perquè procur que el que llegeix i mir sigui un tant lúdic, pel simple fet de desconnectar una mica i no m'obliguin a plantejar-me uns sentiments desgraciats que jo, tal com he dit, veig i visc massa sovint i he de posar una mica de distància i perspectiva - vull dir no pujar-me la feina a casa, quan tanc la consulta queda allà- ja que de lo contrari perdria el meu centre i equilibri i no podria ajudar adequada i correctament a les persones que venen sol·licitant aquesta ajuda. Aquesta no implicació no vol dir en absolut el mantenir una actitud o positura apàtica en front al que viuen aquestes persones; ben al contrari. Et corprenen, perquè en la nostra feina hem d'intentar, malgrat a vegades és difícil, ficar-te dins la pell de l'altra persona que està patint el seu drama i que ella mateixa escolti en veu alta, les respostes que dona a les preguntes que nosaltres fem, perquè trobi el camí de sortida i resolució.
He començat aquesta mena d'introducció de l'article, arrel de què l'Associació de Relataires en Català, en la que estic inscrit, ha iniciat un curs de lectura virtual i la proposta del primer llibre és: La tomba de les llumenetes de l'escriptor japonès Akiyuki Nasaka; i em sembla que en aquesta primera no m'apuntaré a la lectura i a continuació explicaré el perquè.
He cercat informació sobre el llibre (també se n'ha fet una pel·lícula que podria esser que intentes veure-la). M'he assabentat que tracta d'un drama viscut per uns infants japonesos durant la Segona Guerra Mundial. Totes les guerres congrien tragèdies i misèries.
No dubt que no sigui una bona novel·la i ben escrita. I respect completament la decisió d'aquesta proposta; però ara bé, ara mateix no tinc el cos per posar-me a llegir-la i com amb els anys, m'he tornat bastant selectiu, no tan sols respecte als llibres, sinó el moment adequat per a llegir-los, just ara mateix no pens fer-ho amb aquest. Esper que s'entengui la meva postura.
En tinc un altre que vull llegir i fa estona que el tinc sobre la prestatgeria i no em veig amb cor. És Cartas desde el infierno de Ramon Sampedro. Vaig veure la pel·lícula i em va estremir, ja que es planteja una mort digna d'una persona que no pot prendre la decisió de suïcidar-se degut a una immobilitat total i que escriu aquestes cartes amb un aparell que porta a la boca. Tot el procés fins arribar a que una persona amiga li facilita el que necessita per acabar amb la seva vida amb dolor. Em va corprendre tant que vaig escriure un poema que es diu "Mar endins" com el títol de la pel·lícula, del qual enviaré un exemplar a la redacció per si cabés en el setmanari, ja que per extensió no en cap dins l'article. Per si de cas, estarà publicat a les meves anotacions dels Facebook.
La vida per si tota sola ens porta situacions fantàstiques i felices i també a viure episodis prou dolorosos; i per sort o per desgràcia tots tenim la roba a l'estenedor. I en un segon tot es pot capgirar de dalt a baix, sense saber com ha ocorregut. És per aquest motiu que moltes vegades he escrit sobre la importància de viure el present i en el present: el cèlebre conegut: "Aquí i Ara", ja que és l'únic que tenim, res pus.
No donar-li el vertader valor, per a mi, és la burrada més gran que es pot fer. Tenim una societat occidental que ens porta constantment el missatge de què som immortals i haguéssim de viure per sempre amb les mateixes condicions. Aquest paradigma totalment fals - ja que inclusiu la cultura popular el descriu: "Ningú es queda per llavor" -ens porta a viure d'una manera incorrecta que ens causa més mal que bé.
Alucin quan veig a persones que fan plans a un any vista o inclusiu més. O que fan plans per quan es jubilin sense saber si hi arribaran.
Farà un any aproximadament va venir a la consulta una persona que li havien diagnosticat càncer de pulmó. Vàrem treballar amb ella per intentar contrarrestar els efectes de la quimioteràpia, a través de la ionització negativa gradual. Aquesta persona li mancava un any per a jubilar-se, es trobava en una situació econòmica bona ; havia tingut nets; però havia perdut una part de la il·lusió per viure. Vàrem aconseguir que recuperés una part d'aquesta il·lusió, però en un moment va tirar la tovallola. Ara descansa en pau. Havia estat tota una vida de feina, privacions per arribar a on era i que no va tenir gaire temps de gaudir-ho. En trobaria moltes més de situacions semblants. Tal volta, i això va per tots i totes, i jo m'incloc, ens hauríem d'aturar en el camí i establir una escala de prioritats, de les que realment són vertaderes, no les que ens han venut com a bones. I gaudir en funció del que tenim en el moment present: Família, amics, el que veritablement ens agrada de fer. Puc dir que sóc una persona privilegiada, ja que estim tant la feina que faig que per mi, a vegades no em sembla correcta emprar l'expressió feina.
Esper que vos sigui profitosa la reflexió.
