Començ l'article en dilluns i ho vull fer deixant un testimoni de record de José Antonio Labordeta que va morir el passat dia 19 de setembre als 75 anys.

Una persona íntegra, coherent, lluitadora en contra del feixisme i la intolerància, fos allà on fos, fins i tot al Congrés dels Diputats quan va enviar a la merda unes certes "Señorías" amb un: "mierda, joder!" quan a ell li tocava el torn de paraula, i ni l'escoltaven, ni els importava un rave el que deia, i li estaven faltant al respecte mentre xafardejaven en els seus escons de diputades i diputats.

També deixar la tornada de la seva cançó "Canto a la libertad":

"Habrà un dia en que todos/al levantar la vista/veremos una tierra/que ponga libertad" Una cançó moltes vegades corejada en els seus recitals durant la lluita en contra de la perversa, estúpida i fosca dictadura franquista".

A vegades la política ens dóna persones exemplars que, el que tenen més clar, és el seu servei al poble i són persones sensibles, sense figurera, que no empren la política com a plataforma o trampolí pel seu rèdit personal, ja sigui de projecció professional o de profit econòmic. Per desgràcia les persones com Labordeta, que haurien d'esser les més abundants dins l'àmbit polític, no se solen trobar en excés.

La imatge que per a mi representa millor a Labordeta és la d'un trobador que corria món i camins amb la seva guitarra compartint les cançons que anava component, amb una clara estima al seu poble Aragó. Hauria pogut formar part d'algun partit majoritari i no hi va estar per poder dur a terme les seves conviccions i creences, degut a què hauria estat fermat a unes disciplines fèrries de partit com altres persones que s'han dedicat a la política i que fins i tot avui en dia es pot veure.

Sense fer cap comparança en absolut, i ho he escrit, jo tampoc he estat mai un home de partit, perquè no puc anar a contracor del que sent i acomplir amb una disciplina de partit i donar suport a coses en les que no crec i que imposa per tàctica la formació política. Mai he volgut estar condicionat, i Labordeta tampoc.

Com a membre de la Chunta Aragonesa fou triat diputat per Saragossa i representant del Partido Aragonesista l'any 2000. Ell va dir en una ocasió que era el diputat amb menys vots de tota Espanya.

De tota la seva tasca com a cantautor, docent, escriptor tant de poesia, en la que va treballar més, com de prosa, es podria escriure i de fet se n'escriuran, no un article, sinó un bon grapat de llibres.

La meva intenció, més que exposar un apunt biogràfic, ja que tota aquesta informació està a l'abast del qui n'estigui interessat, és mostrar i fer extensiu a tots vosaltres la vida d'aquesta persona com un exponent de claredat i no de mitges tintes com per desgràcia veig massa sovint i no tants dins l'àmbit polític. Una vida dedicada a desenvolupar el que sentia a tots els nivells i sense contradiccions. Amb una consciència clara del seu treball i torn a repetir, que en la cançó "Canto a la Libertad", en una estrofa fa referència a què segurament ell no veurà el dia en que una terra posi llibertat. Afegeix textualment l'estrofa: "También será posible/que esa hermosa mañana/ni tú, ni yo, ni el otro/la lleguemos a ver/pero habrá que empujarla/para que pueda ser". Que succeeixi això, tant per a ell com per a mi no és important, si no el treball que es va fent a cada instant per a aconseguir-ho i deixar feina feta, i estic plenament d'acord amb ell.

Malgrat haver rebut la medalla al treball i la Gran Creu d'Alfons X el savi; així com era va rebre els guardons des de la màxima humilitat.

En una ocasió, en una entrevista a "La gaceta de los negocios" va dir i tradueix el text: "les meves netes bessones m'ensenyen el bell que és estar viu". Una persona que és capaç de tenir aquesta sensibilitat, no perdrà mai el nord, per molts de guardons que se li entreguin. Per una altra part, és maco que una societat sigui capaç de valorar la tasca d'una persona com fou en la concessió dels dos guardons.

Jo tampoc veure el món amb l'harmonia que desitjaria i m'agradaria; però no per això deixaré de fer tot el possible perquè es vagi construint i cementant i aportant el meu gra d'arena. I aquesta actitud no em fa millor que els altres, simplement no podria viure d'una altra manera, actuant a contracor, ja que m'aportaria a un desequilibri que faria perdre el sentit de la meva vida, tal com vaig escriure en un poema.

Tanc l'article amb un testimoni d'agraïment per una persona honrada, honesta i íntegra.

José Antonio Labordeta: Gràcies! i descansa en pau. Que els altres continuarem amb la lluita que tu feres en vida i continuarem fent camí per aconseguir aquesta terra en la que un dia, la llibertat, el respecte cap a tota persona, la tolerància i l'harmonia siguin els exponents màxims i més valorats.