Quan aparegui publicat aquest article, ja haurem encetat la primavera que, després d'aquest hivern dur i fred, és més que d'agrair. Dies més llargs i lluminosos. La força immutable de les estacions es farà manifesta i brostarà la vida de bell nou. Sempre, la VIDA, i en majúscules, triomfa.

Hem passat una etapa d'introspecció que es desenvolupa durant l'hivern, on fins i tot els arbres dormen, per ara retornar-nos a mostrar la seva potència amagada i obsequiar-nos amb les flors formoses que després, quan sigui l'hora, ens donaran el seu fruit A l'ésser humà li passa exactament el mateix, perquè nosaltres, no estem dins la natura, sinó que som natura. Una realitat que sovint se'ns oblida.

Fins i tot els granots ja prenen el sol a la vorera de les basses. No parl de segons quins polítics que fan els jubileu no per les basses sinó pels jutjats (val riure).

Des de la sala de casa puc contemplar, com cada primavera, els gorrionets que amb una activitat, hom diria que frenètica, desplomen el plomall de les canyes, que el meu veïnat té arran de la paret mitjancera, fins a treure-li el bri o la llenca i portar-la cap allà on estan construint el niu.

Tal volta les persones que escrivim, sobretot els poetes, (jo em consider un d'ells, ja que ha estat el gènere que més he conreat durant la meva tasca literària), som observadors de mena, i per això sempre des de la humilitat i no la supèrbia d'egos desmesurats que n'hi ha massa i en sobren, captem unes realitats que a molts altres se'ls hi escapen.

Navegam enmig de l'esperança i la desesperació, a vegades, no tenim termes mitjos podent passar, quasi sense adonar-nos, de l'eufòria més elevada a la tristor més profunda. I compartim aquestes experiències que ens breguen, mitjançant la paraula.

Des d'aquestes pàgines, aprofitaré per a felicitar un bon poeta, Pere Colom, pel seu nou llibre publicat "Entre veus i silencis", que esper tenir l'ocasió d'assaborir aviat.

Gaudir de les petites coses, intentar trobat l'entrellat de la vida (una tasca que sol durar una vida sencera), contemplar els regals que se'ns dóna, bussejar al fons de la nostra ànima i fins i tot baixar als nostres propis inferns, per llavors emprant les paraules com a maons, construir, intentant que no hi hagi res sobrer, un missatge condensat en forma de versos que englobi les experiències viscudes. Tal volta podria esser una possible definició de la tasca del poeta; i fent-ho extensiu a la de qualsevol creatiu.

El poeta, com el creatiu, sempre escriu o fa l'obra per a si mateix i malgrat que les situacions i vivències de l'ésser humà, solen esser arquetípiques, cada un les experimenta d'una manera ben distinta i aquesta, crec i sent, que és la vertadera riquesa de la humanitat. Després la compartim, entregam lliurament la materialització, uns a través de la paraula, altres de la música, la pintura, l'escultura, la música i moltes d'altres maneres d'expressió, en les que algú o alguns, o se sentiran identificats, o percebran un missatge que els ajudarà a continuar evolucionant o passaran de llis sense adonar-se'n de res, qui ho sap? Difícilment ho sabrem, ja que la nostra creació estarà al carrer a l'abast de qualsevol persona que intenti aprofundir en ella, o que les circumstàncies, a vegades insòlites, els hi faci trobar-la.  

Vaig escriure, que un cop que les nostres paraules i/o altres creacions estan publicades o exposades, en part deixen de pertànyer-nos, per emprendre el seu propi camí. Nosaltres les emprem per a què donin un sentit profund a la nostra vida, les necessitam, tal volta i el més segur que sigui així, sense aquesta oportunitat i capacitat, a la nostra vida li faltaria una part molt important.

Al mateix temps, la paraula, porta una llavor amagada, cada un la viurà i la farà créixer  des del significat que té per a ella, que li han marcat les seves pròpies experiències i moltes vegades es crea un lligam màgic amb elles que provoca una creació nova sense que nosaltres la coneguem. Altres vegades tenim la sort, com em va passar a mi amb un poema del que nasqué una escultura, o d'un poema que va provocar la inspiració d'un altre, per part de la persona que el llegí, o d'unes escultures del meu amic Lluís López, que vaig veure i d'elles naixeren uns poemes que vaig escriure. També afegir que en un món, a vegades tan cruel i insensible que ens ha tocat de viure, la nostra sensibilitat se sol veure mal parada, i així i tot, solem creure amb la utopia de què la creació d'un món més just és possible i malgrat tot intentam posar el nostre petit gra de sorra.

I per acabar, també dir que qui llegeix necessita del lector, malgrat que inconscientment no ho cregui. Per aquest motiu, mai em cansaré de donar les gràcies als que dediquen, o dediqueu un espai del vostre temps, de la vostra vida, a llegir les meves dèries.