Aquest mateix  dissabte, farà un poc més de dues setmanes , que n'Esperança Bernat , la dona d'en Pep de s'estanc de plaça, va pujar fins a Sant Pere per a convidar-nos a una festa sorpresa que li estaven preparant a sa mare "n'Esperanceta" com jo li dic carinyosament quan me la trob.

Nosaltres, em refereix a la meva dona Rafela i jo tinguérem la gran sort de poder comprar la casa on n'Esperanceta hi va viure molts anys fins que per diverses circumstàncies la posà a la venda, i fórem nosaltres els que tinguérem la gran sort de poder-la comprar. Ella mai ha perdut el contacte amb els veïnats amb qui va compartir tota una vida: En Pep "Pauló" la seva dona n'Isabel igual que amb els seus fills; com amb en Pepe i Na  Paca i la seva filla, Na Carmen i en Joan¡, i Na Cristina i en Miquel.  Veïnats que nosaltres fa cinc anys que tenim i estem prou orgullosos ja que ens duem molt bé i ens apreciam molt.

Hi ha Valentes Dones , que formen part de la història de la festa gran del Firó, com na Cristina Gual i  Esperança Bernat, filla del meu amic Guillem;  però existeixen, no sé si dir Valentes Dones o millor Dones Valentes, a les que les tessitures de la vida les han portat a passar per episodis prou dolorosos ,  dels que no en parlaré, per respecte cap a elles.

N'Esperança Bernat, "Valenta Dona-2010", amb la nissaga que té, sé del ben cert, que és una dona valenta.

Vull dir, que dues dones valentes, N'Esperança Ferrer havent recorregut, sense afluixar ni rendir-se, aquests noranta anys i la seva filla, Esperança Bernat, en un moment de la seva vida varen haver de fer el cor fort i tenir prou coratge, malgrat el patiment, per a continuar endavant. Passi el que passi, la vida segueix i hen d'encarar-la malgrat no sigui fàcil. En aquests moments, és quan es mostren els vertaders amics i amigues.

També vull afegir que hi ha homes valents, que també es veuen en situacions a vegades prou complicades i difícils; d'altres de molt doloroses, que també tenen el coratge de continuar endavant i alguns dedicar una part de la seva empremta a la creativitat com és el cas d'en Pep, el gendre de n'Esperanceta. Homes coherents amb els seus sentiments, on hi afegeix als  meus amics Guillem i Joan Carles. Són homes d'una sensibilitat especial, i que seria molt bo que n'existissin molt més dins una societat un tant adusta i insensibilitzada algunes vegades.

A Can Dulce, se li feu la festa a n'Esperanceta, que porta aquests noranta anys amb una empremta, energia i il·lusió que a mi em va una certa enveja sana, ja que voldria i desitjaria per a mi el mateix,  si arribas a la seva  edat. És d'una pasta increïble.

La festa fou entranyable. Les dues Esperances més joves (en anys únicament) i el seu fill Guillem i crec que moltes altres persones que també l'estimen,   participaren en  la seva preparació. En Pep, el seu gendre, la fou a cercar, i l'havien convençuda que anaven a una altra festa d'aniversari, i no a la seva. O sigui una sorpresa, que no s'esperava. En certes accions esdevé una màgia que en és molt necessària.

Per cert, com en Pep, també havia complert anys feia poc, s'aprofità per fer la celebració dels dos aniversaris.

En arribar n'Esperanceta es troba les persones que l'estimen que acompanyats per la música d'Aires Sollerics, li cantarem el conegut "Moltes felicitats".

Tota la família:  fills, filla, gendres, nores, nets i netes, nebots, nebodes  celebrant que Esperanceta hagi arribat tan bé, amb els seus petits problemes de salut com és clar, als seus noranta anys.

Ambdós tingueren una ploguda de regals de totes les persones que els apreciam i estimam. L'alegria vessà en tot moment.

La berenada- sopar, fou acompanyada, com és  molt normal, ja que en Pep en forma part de les dues colles, per part d'Aires Sollerics i els Xeremiers de Sóller; ambdós preservadors del nostre patrimoni cultural popular, que de la seva importància i valor , ja en vaig fer menció a l'article passat.

Des d'aquestes planes, els vull donar les gràcies a tots per haver-nos convidat , a la meva dona i a mi, a passar una horabaixa tan preciós i entranyable.

He escrit altres vegades que tant la meva dona com jo, nasquérem a Palma, però que ens sentim sollerics, ben igual que si haguéssim nascut a la nostra estimada Vall. Compartir aquells instants de la festa d'aniversari de N'Esperanceta i d'en Pep, amb persones que estim, amics i amigues, no tan sols referma, sinó fonamenta el sentiment que tant la meva dona com jo tenim.