Toni Fornés és politòleg i historiador per la Universidad Rey Juan Carlos, a més, és una de les persones nascudes dins aquest segle i mil·leni que més en sap de política a Mallorca. Calvianer, viu a Madrid des que va començar la carrera. Enguany, ha fet les pràctiques al Congrés dels Diputats, al costat de Vicenç Vidal, el diputat de Sumar-Més.

Què penses de l’enfocament del govern Prohens al voltant del turisme? Creus que pot calar en la societat l’argument del «qualitat en lloc de quantitat»?

Hem de recordar que el PP accedeix al govern el 2023 en bona part gràcies a un important abstencionisme per part de l’esquerra. Existeix el risc que aquesta massa abstencionista, que està desencantada perquè durant els 8 anys del pacte de progrés no s’han pres mesures valentes i substancials en problemàtiques que es deriven del model turístic com la massificació turística o els preus dels habitatges, a les pròximes eleccions vulgui fer un vot a la contra al govern Prohens si no pren mesures en aquest sentit. I, per tant, aquests moviments dels darrers tres o quatre mesos tant des del Consolat de Mar com de Llorenç Galmés i de Jaime Martínez han servit per descol·locar l’esquerra fent passes que no s’esperaven. Està rendint per damunt les expectatives i també deixa els partits del pacte de progrés sense poder criticar una hipotètica falta de valentia perquè el seu propi electorat considera que les que varen prendre ells varen ser insuficients.

Després de l’incident de Le Senne com està sent la relació entre PP i Vox? (L’entrevista es va fer hores abans que la formació d’extrema dreta decidís rompre tots els pactes autonòmics amb el PP)

La relació entre PP i Vox jo crec que comença sent complexa des d’un mateix inici, en el sentit que són dos actors amb objectius, estratègies i necessitats distintes. Ara ho estam veient en el que respecta la crisi migratòria. Incidents com el de Le Senne jo crec que li generen una gran incomoditat al Partit Popular en el sentit que afecta una de les seves màximes, que és que quan governa la dreta, s'és capaç de generar una estabilitat institucional, un bon govern, una normalitat en el que és la política. Això reivindicaven que només passava quan governaven ells, i després venien els pactes de progrés, mil formacions polítiques, i una sopa de sigles que generava inestabilitat institucional. Ara, governant en coalició, ja no amb UM sinó amb un partit que rebutja consensos socials i que molt de pics se situa fora de les dinàmiques que poden considerar-se institucionals, crec que això posa en tensió el Partit Popular. Però, per altra banda, Vox modera la posició del PP en el sistema de partits, contribueix que els populars siguin vists com una força més centrista, un actor amb una posició més moderada entre extrems. I en això també hi juga un paper fonamental l'esquerra, que en tal de reivindicar Vox com a enemic, com a antítesi, com a incentiu electoral en clau de por, ajuda també a crear una imatge dels de Prohens com a un partit que és forçat per Vox a adoptar determinades mesures i accions no perquè el Partit Popular vulgui, sinó perquè s’hi veu obligat. Per això, ja van bé totes aquestes crisis i escàndols al PP, que no s’adhereix a segons quins xantatges de Vox en qüestions com llengua, l'aspecte migratori o la llei de fosses; aconseguint presentar-se com una força centrada i intentant fer que la massa abstencionista de l’esquerra no es mobilitzi. Això crec que també es reflecteix en el fracàs del pla Vera als centres públics.

Ara ja parlant sobre els partits d’àmbit no estatal, què falta perquè Més pugui fer un sorpasso al PSOE i estabilitzar-se com una alternativa al PP —una mica com el BNG a Galícia—, i el mateix amb el PI i el PP?

Crec que a Més per Mallorca i el PI, els falta creure’s, no s’han d’entendre com un espai marginal dins el sistema de partits. Això passa especialment en el cas de Més, que moltes vegades es reivindica com l'esquerra del partit socialista, hi ha la voluntat de reivindicar-se com una esquerra alternativa en comptes de creure que aquest espai hauria de ser l'esquerra del país, que tengui una voluntat hegemònica i sigui capaç de disputar majories al Partit Popular. Clar, quan dins dels mateixos partits que s’han de creure aquesta màxima no se la creuen, és molt difícil vendre després aquest relat als teus potencials votants.

Com es pot fer perquè la gent consumeixi mitjans autocentrats? Fins a quin punt això és important per l’èxit de partits d’àmbit no estatal?

Començaré responent pel final, el fet que existeixi un ecosistema mediàtic autocentrat és fonamental perquè aquests partits que són també autocentrats tenguin èxit electoral, ja que només aquests mitjans els donen una quota de pantalla rellevant, i les opcions polítiques d’aquí necessiten que la població de les Illes Balears, el seu electorat potencial, consumeixi aquests mitjans que mostren el seu discurs, les seves iniciatives i demostren que són actors competents i amb rellevància política i social.

Després, aquests mitjans han d’oferir una oferta atractiva per la seva audiència potencial. Si consideram que aquests espais s’han de limitar a ser una oferta provinciana, que és el paper que moltes vegades s’ha associat a IB3, una televisió per complementar les estatals, que havia de fer una tasca informativa però bàsicament al voltant de qüestions turístiques, de trànsit… A més de tenir una graella amb una visió molt folklòrica. Pens que també és important l’autoreferencialitat, no només en el fet de parlar de política d’aquí als informatius, que molts dies se sent parlar més de política estatal, sinó també en l’oferta lúdica i d’entreteniment pròpia, i que sigui capaç de generar interès de la població. Això ho veim amb certs concursos o amb la final de la Copa del Rei que, malgrat es donàs a TV1, les dades d’audiència d’IB3 varen ser gairebé històriques. Això indica que la ciutadania està disposada a consumir mitjans del país. És una cosa que també es veu en la premsa escrita.

Aquest 22 de maig hi va haver eleccions al Regne Unit, i ell republicanisme irlandès i el Plaid Cymru, el partit nacionalista gal·lès, han sortit reforçats, mentre que el Partit Nacionalista Escocès ha passat d'1,2 milions de vots a 700.000. El sobiranisme als Països Catalans en pot treure cap aprenentatge?

Jo crec que extreure conclusions directes, extrapolar de forma directa les realitats d'altres territoris és sempre una cosa molt complexa i especialment quan parlem del cas dels Països Catalans que internament té molts territoris, molts països que estan en diferents nivells i moltes complexitats internes. Això es reflecteix en el fet que a Irlanda del Nord es tracta d'un moviment nacionalista que està clarament marcat i condicionat per una història de violència i de terrorisme que no és el cas en els Països catalans, però crec que amb independència d'això és possible extreure aprenentatges en el que és relatiu en els processos de repensament i eixamplament de la base que s'han plantejat tant des del Sinn Féin com des de l'SNP i també, en certa manera, del Plaid Cymru a Gal·les. Han emprès una estratègia d'eixamplament de la base assimilant el seu projecte a la població real dels països que volen governar. El fet d'aprendre que no es pot guanyar ni transformar un país a partir del fet de limitar-se a una base irredempta i excessivament pura, sinó que el que s'ha de fer és anar a bastir majories socials que interpel·lin les demandes i les problemàtiques reals de la població, crear una oferta electoral que s'assembli al país que es vol governar. Això s'ha comentat molt en el cas del Sinn Féin, que durant un temps va ser el braç polític d'una força armada i que ha emprès un procés de renovació a nivell ideològic però sobretot estètic, que és una cosa molt important, perquè compta ara amb figures, amb candidats, amb un discurs i una simbologia que s'assemblen molt a Irlanda, això els ha permès tenir la posició de primera ministra d'Irlanda del Nord. Per tant, crec que els projectes sobiranistes dels Països Catalans sí que poden aprendre com aquestes diferents opcions polítiques han tractat d'assemblar-se a les societats que volen governar per tal d'entendre que el sobiranisme, l'accés a una llibertat nacional no és tant un fi en si mateix com una eina que sigui també atractiva per diferents segments poblacionals amb independència del seu origen, amb independència de la llengua que parlin, que puguin veure amb bons ulls la sobirania del seu país com una eina per respondre les problemàtiques dels ciutadans.