El passat dijous 4 de juliol, al programa matinal d'Ona Mediterrània, VIDA d'estiu, es va entrevistar el poetastre, actor i músic Macià Fiol (Ionquissà), que fou un dels impulsors de la primera «sessió de confitura« a Can Alcover de fa escasses setmanes, i que és un dels integrants del grup de música 'Atunos Rojos'.

P: En què consisteix una «sessió de confitura»?

R: Sí, una sessió de confitura és una «jam session»; i dia 22 de juny en vàrem celebrar la primera en honor a Sant Joan, fou la revetla de la Revetla. La vam dur a terme aquell dia per aquest mateix motiu, però també perquè el nombre 22 són els dos aneguets. Qui són els dos aneguets? Doncs Joan Alcover i Joan el Màgic, que és qui duu el bar de Can Alcover. La sessió de confitura va ser un recital plàstico-poètico-musical on van confluir diverses formes d'art: es va pintar, es van fer collages mentre alguns músics tocaven i anaven recitant poetastres de totes les quintades d'aquesta generació.

P: I la valoració que en feis des de l'organització és positiva?

R: Sí, sobreexcel·lent.

P: I hi ha més sessions programades?

R: De moment no, però per ventura podem fer sessions de confitura arreu dels pobles de Mallorca a mesura que anem trobant espais i temps.

P: Aquesta idea parteix del moviment jatovital, podries explicar què és?

R: És un nou no-no-moviment (dues vegades no, la doble negació és una cosa que va molt amb nosaltres) amb el que intentam recuperar l'estela de les avantguardes del segle XX, tant les primeres, com les segones, com les terceres, com les quartes, cinquenes, sisenes i setenes -encara que a les escoles d'art només s'estudiïn les primeres i les segones, hi ha hagut més avantguardes històriques-, i fer una rereguarda avant-atacant que vol abastar totes les àrees del pensament.

La idea és que l'essència d'aquest no-no-moviment ens travessi a tots i a totes, i a tota la matèria del cosmos del dia d'avui. Això vol dir que la consciència d'aquesta essència allò que genera l'existència. A tothom que estigui escoltant o llegint això, els hi traspassam la consciència de la seva essència, i, per tant, comencen a existir com a jatovital. Jatovital ho és tot; és una manera d'associar-nos i amollar la dissociació, perquè vivim en temps de dissociació, tant a nivell col·lectiu com a nivell individual. Les persones es dissocien entre elles i són capaces de dissociar en forma de malaltia mental, com una cosa individual de si mateixes. És una aposta per l'associació absoluta, per l'associació individuol·lectiva.

P: No parlarem del teu projecte perquè una de les bases del manifest jatovital és la voluntat d'abolir l'autoria i l'autoritat, però parlarem dels projectes de què formes part. Un d'ells és el conjunt musical 'Atunos Rojos', que fa poc que ha començat a publicar cançons.

R: Sí, nosaltres pensam que s'ha d'abolir la propietat privada de la paraula, la imatge i el so en benefici del comú. Això vol dir que el llenguatge ens impregna a tots i ens ve donada: vam néixer sense llenguatge i, com diu Chomsky, el llenguatge és una part intrínseca de l'ésser humà, però no a nivell individual, sinó col·lectiu, és de tothom. En una època plena de noms, noms propis i persones amb autoria i autoritat, fer la contra a aquesta autoritat ha de passar, de vegades, per constituir-se amb un nom propi. Hem creat els 'Atunos Rojos' per fer la contra a Gabriel Le Senne, que presideix el Parlament de les Illes Balears i que fa poc fa dur a terme una acció autoritària i violenta envers la figura simbòlica d'Aurora Picornell. Aurora Picornell és una i n'és tantes altres, és un nom que es repeteix a la història: n'ha quedat una que té un bust al Molinar, però són moltes les nissagues d'Aurores Picornells i de persones que hem estat trepitjades i que en algun moment hem decidit que volem deixar de ser-ho.

P: Supòs que els noms propis, en general, no són propis, és a dir, no li pertanyen només a una persona sinó que són de tots, i, passa el mateix, com vas dir a la sessió de confitura, amb Joan Alcover, Josep Maria Llompart i tantes altres personalitats.

R: Sí, el nom propi és aliè. Probablement en Josep Maria Llompart nomia així pel seu padrí, i així successivament.

P: Participes d'un altre projecte musical, des de l'any passat, que té per nom "Ionquissà". Té perspectives de futur? Podries parlar de la separació entre aquest projecte/personatge i tu com a Macià Fiol?

R: Ai, ara ha sortit el meu nom... no passa res.

P: Però no és teu!

R: Tens raó. 'Ionquissà' és un projecte de música més digital, mentre que els 'Atunos Rojos' connecta més amb els instruments analògics. Tenim una sèrie de cançons que s'estan cuinant, si es pot dir així.

Per contestar a la segona pregunta, des de jatovital pensam que tot és ficció social, i, com que vivim ficcions socials i performativitats, la qüestió és que jo som jo, però som jo per l'altre, com deia Rimbaud -potser ho deia, potser no, tant se val-. Jo vaig posant noms i capes i noves ficcions per tal d'evidenciar el fet mateix de la ficció. Amb Ionquissà hem estat una mica més aturats, però sortiran noves cançons d'aquí poc. S'han d'anar trobant noms i noms i capes i capes per veure si en algun moment podem acabar amb la dictadura del llenguatge.

P: Et volia demanar pel teu recorregut com a poetastre. S'estan cuinant alguns reculls de poemes, crec.

R: Sí, si no fos per en Salvatore Umbral, que és un home que fa poesia aquí a Palma, un mític de la Calatrava, no hagués arribat mai al concepte de «poetastre». Aquest, crec, neix a «El último jueves». El darrer dijous de cada mes, a Can Balaguer, es feien unes trobades de poesia, alternada amb música. Allà vaig conèixer una sèrie de poetastres de tots els gèneres i de diverses classes socials (hi ha un espectre molt ampli dins la classe social que nosaltres veim dins la nostra quotidianitat, evidentment no hi ha ningú de l'Ibex-35), és una cosa molt heterogènia.

La poesia va arribar a mi des de fora, des de la cançó popular, la glosa, gràcies al meu padrí patern, que m'ensenya a glosar; i, espiritualment, gràcies al meu repadrí -el pare de la meva padrina paterna-, que era un gran glosador i que, segons diuen, feia unes gloses brillants. A partir d'aquí a la meva adolescència començ a experimentar amb la glosa més surrealista i dadaista, i a la meva primera joventut veig que no hi ha cap paraula que sigui meva, i m'endins en les creacions col·lectives. Donaré una exclusiva: d'aquí poc sortirà un llibre, 'Reflexos de reflexions de joves analfabets del segle XXI', amb creatives col·lectives transcrites per jo.

P: Ja per acabar, tens alguna recomanació o alguna cosa a dir que t'hagi inspirat en tot aquest procés?

R: A les persones que ara escolten això al cotxe, o que ho escolten prenent el cafè, els diria que passin un bon dia, que quan estiguin malament durant el dia d'avui pensin que allò que fan no és només per a ells, sinó per a tots; i que és tan important la inspiració com l'expiració. Ens hem d'inspirar amb allò que ens passa, però també ho hem de treure. La ràbia envers el sistema l'hem d'expirar, igual que l'amor cap als altres.

P: Una darrera cosa, podries tornar a dir el títol del teu llibre que sortirà aviat?

R: 'Reflexos de reflexions de joves analfabets del segle XXI'.

P: M'ha recordat a un recull de poemes, ara descatagolat, que es diu 'Muchachos desnudos bajo el arcoíris de fuego. Once jóvenes poetas latinoamericanos', coordinat per Roberto Bolaño i que conté poemes de Nicanor Parra, Mario Santiago...

R: El conec, molt bo. És aquesta idea que com més gent, més cream. A més, en Bolaño ho explica, parla de la idea de copiar-se entre persones, i diu que, al final, si tots anam escrivint, allò que feim és la gran novel·la de la humanitat, en col·lectiu, que no serà llegida per ningú més que, probablement, i això o afegesc jo, no ho va dir ell, per un microxip.