Oficis que abans resultaven capitals per entendre la nostra societat, a dia d’avui es debaten entre la vida i la mort en el si d’un sistema econòmic que, de mica en mica, facilita la seva desaparició. Són tasques eminentment artesanals, que davant l’avenç exponencial de la tecnologia s’han vist arraconades a un vulnerable segon pla. Però també són activitats profundament humanes, properes i sostenibles. Unes labors que, en el seu constant exercici de subsistència, poden posar en evidència les estratègies a gran escala dels fabricants multinacionals.

Actualment, molts dels mestres d’aquestes antigues professions ja encaren el seu període de jubilació. I cada cop són menys els aprenents que hereten la seva experiència a nivell laboral. No obstant això, i malgrat les múltiples dificultats existents, el respecte pels mètodes tradicionals encara roman vigent al municipi de Sóller. I és que l’esforç per mantenir els oficis del passat també ha arrelat entre les noves generacions de la Vall.

És el cas d’Aina Crespí, qui des del 2022 confecciona roba a mà sota el projecte Peça. O el de Jaume Mora, qui segueix amb el llegat dels seus parents a Ben Calçat, un negoci especialitzat en calçat típic de les Illes Balears. També és paradigmàtica la situació d’Antonio Montenegro, qui des dels 16 anys s’inicià en la fabricació i en el manteniment de xarxes pesqueres. Així com és significativa la posició de Toni Rullan, qui fa 7 anys assumí el relleu en el càrrec de siquier i ara gestiona la font de S’Ullet.

Tots ells han après l’ofici amb el suport dels antics professionals del seu sector. Però els motius per protegir aquestes antigues fórmules de treball són diferents en cada cas. Per una banda, la dissenyadora Aina Crespí adverteix que «hem de canviar els hàbits de consum actuals, ja que són insostenibles. És necessari decréixer i, per tant, tornar a les tècniques d’abans». I, per l’altre costat, Jaume Mora defensa que la seva «és una feina tradicional, que els joves desconeixen. Però també és un signe d’identitat del nostre territori que podria desaparèixer». El també pescador Antonio Montenegro és més categòric en la seva argumentació, determinant que «si morís la meva feina, es pedria una part fonamental de l’activitat pesquera». I un darrer escenari el dibuixa Toni Rullan, recollint al seu pas les tres perspectives anteriors. «És un acte de resistència. Per fer de siquier s’ha d’estimar Sóller, la terra i l’ofici. I sense aquest treball la Vall de les Taronges no seria la que hem conegut», resumeix el siquier.

Així, un dels segells propis d’aquest retorn al passat és la factura manual dels seus acabats. O, dit d’una altre mode, en cap dels quatre casos es podrien obtenir uns resultats similars si els processos fóssin executats per sistemes industrials o de producció en sèrie. Això és el que reivindica Rullan, en apuntar que «pels horts de Sóller, és una sort que el nostre poble sigui un dels pocs que mantenguin el sistema de síquies». I és el mateix que assenyalen les paraules de Jaume Mora, qui explica que «mentre avui en dia les sabates semblen tenir una data de caducitat, les nostres estan fabricades com s’ha fet tota la vida, i són molt més resistents. Per això, aquí tenim clients que han aguantat fins a 20 anys amb el mateix calçat».

En el seu afany per distanciar-se de les tendències de la indústria tèxtil, Aina Crespí incorpora un matís a la condició artesanal de la seva marca. «Sempre produesc per encàrrec o en petites quantitats per evitar la producció d’excedents», explica la directora de Peça. I afegeix, «a més, procur fer feina amb materials recuperats, restes d’estocs o teixits amb certificats ecològics».

Tot i el seu intens sentiment, els quatre treballadors coincideixen en advertir que el futur de la seva professió és incert. «M’agradaria mostrar l’ofici al pròxim siquier, però no sé si algú voldrà continuar amb aquesta feina més endavant», reconeix Toni Rullan. «He intentat ensenyar el que faig, sobretot als meus fills, però al final pens que no val la pena perquè es treballen pocs dies i les condicions són difícils», lamenta Montenegro. «A Mallorca, només quedam 2 o 3 negocis d’aquest estil, i tots els gestionen gent major», es dol Jaume Mora des de Ben Calçat.

Ara bé, tots ells reafirmen també el seu desig de continuar gaudint d’aquests treballs per molt més temps. «Si puc, seguiré en l’ofici fins a jubilar-me, i fins i tot una mica més», diu Montenegro. Una voluntat compartida que, tot i les adversitats, aporta un filet d’esperança per a la supervivència dels mètodes tradicionals a la Vall. Segons Mora, «quan donam a conèixer el nostre procés, la gent comença a valorar millor la nostra labor». I, amb la mateixa idea, Crespí obre la porta a l’adaptació d’aquestes professions. «Tornar als oficis d’abans no vol dir deixar de participar de la nostra generació. Hem de treure profit a les possibilitats que ens brinda la nostra era, i les noves formes de comunicació han de ser un fort canal en termes d’informació i de sensibilització», explica la creadora de Peça.