Temps enrere vaig escriure un breu comentari sobre la importància de les preposicions. Ja m'enteneu: no és el mateix dir "Mallorca és Espanya" que "Mallorca és a Espanya" o "Mallorca és d'Espanya". Sense preposició hi ha una identificació absoluta, una pertanyença indisoluble: l'illa i els qui l'habiten són espanyols fins a la rel del cabell, no poden ser res més. Amb preposició el significat canvia. El primer cas aclareix llur posició geogràfica, incloent-la dins les fronteres d'un Estat; en el segon, la "de" comporta una possessió, un domini: Mallorca forma part del patrimoni d'Espanya -com encara ho és l'illot de Perejil o Mèxic i les Filipines ho van ser en el passat-, i és així per dret de conquesta, d'ençà que les tropes borbòniques entraren a Ciutat l'11 de juliol de 1715, liquidant els nostres drets, institucions i sobirania.
Aquest fet de fa tres segles ha tengut i té conseqüències. Menys en els dos-cents cinquanta primers anys quan, humiliats i empobrits, sols serviem com a càstig dels qui queien en desgràcia a Madrid, des de l'il·lustrat Jovellanos al futur dèspota, el general Franco. Amb el turisme -que fou com l'or dels azteques i la plata dels inques plegats- els espanyols van fer memòria: primer ens tornaren posar al mapa: "Mallorca está en España" i després en van prendre possessió de bell nou: "Mallorca es de España". Llavors van descobrir que ens havien abandonat massa temps, que -tot i les preposicions- Mallorca no era Espanya. Des d'aquell dia no afluixen en l'afany d'espanyolitzar-nos. A cops de dictadura, amb clatellades constitucionals i -sobretot- amb un feix demogràfic. "A por ellos -diuen- que son pocos i cobardes". I potser ténen raó. Històricament, mai hem anat sobrats de collons i ovaris; hem tengut poc coratge per defensar la nostra identitat com a país. Els de l'altre bàndol tampoc estan per llençar coets. Espanya duu més d'un segle -des del 1898- acomplexada, a la defensiva i concentrant tots els seus esforços en no veure minvat el seu territori. Perdudes Cuba, Puerto Rico, les Filipines, el Rif, Sidi Ifni, Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental, l'obsessió espanyola es centra en evitar la fugida de les seves últimes colònies: Euskal Herria, els Països Catalans i les Xafarines.
Sols així podem explicar-nos la manifestació del "Círculo Mallorquín" del passat 30 de maig que arreplegà totes les sigles espanyolistes de l'extrema dreta més dreta fins al PP (si és que hi ha alguna diferència). Al PSOE aquest dia no li tocava perquè governa. L'estat major dels "peperos" va posar-hi fetge, va aguantar les crítiques caïnites de Carlos Delgado, va aixoplugar-se sota banderes apollastrades, va delectar-se amb la companyia de Rosa Díez, Miguel Duran, Alberto Rivera i els al·lots de Democracia Nacional (a falta d'una representació oficial de Falange), escoltà lemes com "en España se habla español" (una veritat inqüestionable si es tenen clares les fites de l'estat) i insults del tipus "catalanistas cabrones!" i "capullos, gilipollas, nacionalistas de mierda, fuera de España!". Madó Catalina Cirer digué que s'hi sentí "molt a gust". Mai gosaria fer-li el contrari. És més, crec que els cappares del PP, encapçalats per Josemón Bauzá, Juan Rotger, Mabel Cabrer i María Salom, s'hi van trobar com a casa; sobretot quan van llucar el pa, la sobrassada i el grup de "baile de bote". La dreta mallorquina gaudí de la jornada més gloriosa des de la inauguració del monument als Jinetes de Alcalà que -tot sigui dit- l'actual batlesa de Palma, la "sociata" Aina Calvo, pretén declarar Patrimoni de la Humanitat. Com bé diu la dita: no es junten que no s'assemblin. Idò!
Alguns de vosaltres anireu demà a votar. Tranquils que no hi haurà empentes. Les llistes de candidats per ocupar una poltrona del parlament europeu són prou curioses. N'hi ha per a tots els gusts. M'ha sobtat que encara hi hagi exemplars vius d'UCD i que un parent polític del rei -Álvaro de Marichalar- es presenti per UPD. El fatxum compareix amb llistes bessones: la Falange i la Falange Auténtica (amb un cap de llista que es diu "Antigüedad" de llinatge), i el Frente Nacional i Democracia Nacional (amb un primer candidat imputat per delictes de xenofòbia i racisme). L'únic solleric que s'hi albira és al lloc dinou del "Partido Familia y Vida". S'ho pot prendre amb tranquilitat: he consultat una vident i m'ha dit que no el veu viatjant en avió. Servidor, ni López Aguilar, ni Junqueres, ni Tremosa, ni Meyer, ni molt manco Mayor Oreja. M'agrada el risc, però -sobretot- la coherència. Au!
He llegit a DdB que les nines dels instituts van a escola amb poca roba. Coses de l'estiu, ... o de la crisi, -vés a saber!- Llavors arriba en Berlusconi i perd la magrana amb les al·lotetes. Quin món!
