Tòfol Castanyer Bernat (Sóller, 1972) viatjà a l’Índia el passat mes de gener per conèixer un jove apadrinat fa més de vint anys i, a part, entendre el funcionament de la Fundació Vicenç Ferrer i el de la societat d’una zona tan rural com és la d’Anantapur. Curiosament, Castanyer participà en una cursa, però, per primera vegada en la seva vida, no fou el principal motiu del seu viatge. A l’entrevista fa un repàs d’aquesta enriquidora experiència i parla sobre la jornada solidària organitzada per al pròxim divendres 3 de maig, on presentarà un curtmetratge gravat durant el seu viatge a l’Índia.

-Què ens podeu contar de la vostra experiència a l’Índia del passat mes de gener?
-Amb l’excusa del que faig sempre, que és anar a córrer, me’n vaig anar a l’Índia a córrer una cursa, però, per primera vegada en la meva vida, la cursa era el menys important de tot. El més important era, primer, intentar trobar a Akbarbasha, el jove que vaig apadrinar juntament amb la meva dona fa més de vint anys. A més, vaig voler conèixer el funcionament de la Fundació Vicenç Ferrer alhora que entenia la realitat de la zona, experiència que em va impactar moltíssim. Aprofitant que la productora Espiral, amb Guillem Det, es trobava allà, ho vàrem gravar tot i hem produït un documental.

-Quines activitats féreu allà?
-El primer que vaig fer allà va ser conèixer la Fundació Vicenç Ferrer. Em va sorprendre molt com està implicada la fundació en la societat, i com pot ajudar a grups que tendrien mancances si no fos per ells, tant amb els nins com amb les dones, les quals estan socialment i públicament menyspreades. Després va arribar la recerca i trobada de l’apadrinat. El vaig convidar a córrer un tros de l’Ultra amb jo, li vaig dur unes sabates d’aquí, i va córrer els dos darrers quilòmetres de la prova amb jo. La resta de temps va ser el que més em va captivar, que fou quan vaig conèixer i entendre la societat d’una zona tan rural com és la d’Anantapur, a la vegada que coneixia les accions que feia Vicenç Ferrer allà. Entre altres, vaig conèixer una escola de 24 infants creada per la fundació, la qual cosa em resultà molt impactant, per veure que la feina que puguem fer nosaltres des d’aquí pot ajudar a molts infants d’allà.

-Què us suposà conèixer el jove apadrinat fa més de vint anys?
-Va ser molt impactant, no ens coneixíem. Ells et van enviant cartes fins que tenen 18 anys, que és quan parteixen de la fundació. Per tant, des d’aquell moment li perds la pista totalment. Gràcies a la recerca de la fundació, vàrem localitzar a Akbarbasha i ens vàrem poder conèixer, quan ja tenia 27 anys. És molt gratificant veure com, gràcies a la fundació, el nostre apadrinat ha pogut estudiar un curs d’electricista i ara pot mantenir gràcies a la seva feina a la seva mare i els seus dos germans. El que vaig començar a pensar allà és que l’acció d’un apadrinament pot ajudar no tan sols a un apadrinat, sinó també a una família sencera i, en moltes ocasions, a tota la comunitat.

-En què consistirà aquesta jornada solidària del pròxim divendres 3 de maig al Victòria?
-Hem organitzat al Victòria el matí quatre sessions amb quatre franges d’edat dirigides als joves del municipi. Hem convidat a totes les escoles de Sóller, Port i Fornalutx, i ens ha sorprès la seva resposta. Ja tenim confirmats més de 500 alumnes, i podem arribar fins als 650. La sessió consistirà, en primer lloc, en què els joves participin en diversos tallers organitzats per la Fundació Vicenç Ferrer al pati del Victòria per, a continuació, entrar dins el teatre i veure el curtmetratge gravat a l’Índia alhora que jo aniré fent una explicació de la meva experiència allà. El capvespre arribarà el torn dels més grans, oferirem el documental i la meva xerrada, a la vegada que Ànima Acústica Trio oferirà un concert i Sóller Solidari farà un ‘tapeo’ solidari en benefici a Acció Social Sóller. Volem fer una festa solidària.

-Amb quin o quins objectius la voleu dur a terme?
-El que més em va impactar d’allà fou veure com la nostra petita acció individual d’aquí pot suposar un guany social important allà, i això és el que vull transmetre. Si tu pots ajudar un nin d’allà, fantàstic, però també volem motivar a la gent a què sigui conscient que també pot ajudar en el seu àmbit local, pots ajudar a Sóller, no fa falta sigui a l’Índia. Amb l’excusa de la meva experiència allà vull intentar motivar amb una festa solidària perquè mogui consciències a la Vall. El que potser per a tu és poca cosa, per a ells pot ser moltíssim. Volem convidar a la gent que perdi una estona per gaudir amb aquesta festa amb la qual intentarem transmetre i motivar un esperit solidari a la Vall.

-Teniu previst presentar el curtmetratge en altres pobles?
-Si això surt bé, ho volem extrapolar a altres llocs. Ja hem parlat amb el teatre d’Inca per fer una jornada allà. També ho voldríem fer a Palma, Artà i Santanyí, per intentar transmetre el viscut als nins sobretot i també als adults.

-Canviant ara de tema, què opinau de l’actualitat atlètica local?
-Jo vaig començar a córrer fa 35 anys i, per sort o per desgràcia, el meu fill practica ara el mateix esport. I puc dir que 35 anys després, el meu fill té les mateixes o pitjors condicions que tenia jo, perquè ara tenen un pàrquing dins les instal·lacions de l’Infante Lois. És molt trist que en 35 anys no s’hagi fet res per l’atletisme a Sóller, a alguns els hauria de caure la cara de vergonya.