Nascut a Sóller el 1951, Francesc Arenas va dirigir l’Estació Naval del Port de Sóller durant més de 8 anys. També va ser pilot d’aviació en vols comercials que viatjaven a l’Orient Mitjà o al Nord d’Àfrica. A més, aquesta setmana s’ha presentat a Palma un documental que explica la vida del seu padrí, Félix Luis Arenas Gaspar, un militar destacat a la guerra del Rif que va passar a la posteritat sota el títol de Capità Arenas.
-A què us heu dedicat al llarg de la vostra vida?
-Vaig néixer en el si d’una família del Port de tota la vida. Per exemple, el meu besavi era el conegut com el patró Codony, molt lligat a la mar i als vaixells de vela. De petit, vaig anar a estudiar com a intern a La Salle. I, quan tenia 14 anys, vaig anar a Madrid per entrar al col·legi naval, que durava 5 anys. En acabar, vaig estar destinat en diversos vaixells i, més tard, vaig entrar en el món de l’aviació. Vaig estar a Amèrica per dur a terme els cursos per a pilot de portaavions i, d’aquesta manera, també m’hi vaig dedicar un temps. Així com vaig treballar 6 anys com a pilot d’aviació civil per a la companyia Swiftair, per a DHL. Però, al final de la meva vida militar, vaig tenir l’oportunitat de tornar a Sóller i vaig dirigir la Base Naval del Port.
-Ara ja fa 10 anys que vàreu deixar aquesta estació. Com recordau aquesta etapa?
-Amb molta alegria. Vaig tornar a un lloc on tenia molts d’amics de la meva infantesa, coincidint amb una gran quantitat de gent coneguda. I fins i tot la meva família ho va poder aprofitar. Va ser una experiència meravellosa, molt bonica i molt interessant.
-I en termes professionals?
-Per mi era una activitat completament nova. Jo havia liderat tant vaixells com avions, però en aquell moment em va tocar encapçalar la transformació de la Base Naval per a una hostaleria del futur. De fet, jo sempre he dit que al Port em dedicava al turisme militar. Així, em vaig encarregar de les residències i de les cases de lloguer pels militars europeus. Bàsicament, vàrem transformar els edificis en hotels i apartaments, que servirien per a llogar al personal militar espanyol, europeu o americà. Però allà també s’hi varen produir diversos intercanvis internacionals. Per exemple, vàrem col·laborar amb la UIB en un programa d’R+D al voltant d’uns submarins robots, dissenyats per moure’s a grans profunditats. O també vàrem acollir el comitè dels avions Harrier de tots els països, per veure les diferents experiències amb aquest vehicle i per millorar els seus sistemes de cara al futur.
-Formau part d’una llarga tradició familiar de militars. I, entre d’altres noms, hi destaca la figura del vostre padrí, Félix Luis Arenas Gaspar. Qui va esser, el també conegut com el Capità Arenas?
-Fou un capità d’enginyers format a Guadalajara, que va tenir una actuació destacada al capdavant de l’extrema rereguarda que s’estava retirant a Annual. Felix era el capità, el que dirigia l’actuació. I es va sacrificar tant per ell com pel seu equip. Així, va tenir una lleialtat enorme amb els que l’envoltaven en una missió tan important. Va morir el 29 de juliol del 1921, just 4 dies més tard que el seu germà Francisco, tinent d’infanteria. I, per com va cuidar els seus, li varen donar la Llorejada de Sant Ferran, el màxim reconeixement que es dona a l’exèrcit.
-Aquesta història queda recollida en el documental «Capitán Arenas, un destino en Monte Arruit», presentat el passat dijous al Teatre Xesc Forteza. Com va sorgir, la idea d’aquest film?
-De fet, el projecte va néixer a Sóller. Ho parlàrem amb el productor Pedro Palacios, que ha anat als Goya, i amb un historiador el besavi del qual, el Capità Asensi, també va morir en aquesta guerra. Després vàrem anar a Àfrica per veure on havien mort el meu padrí i el seu germà. I allà vàrem descobrir que el padrí de Palacios fou tinent metge del regiment d’infanteria número 68, en què foren destinats tant Francisco com el Capità Asensi.
-Quin missatge llança aquesta pel·lícula?
-El documental tracta els valors del Capità Arenas. Com va arribar i com va morir allà. Explica la importància de la disciplina, la lleialtat als companys, la feina en equip i l’esperit de servei. Aquestes no són virtuts únicament militars, sinó que també són fonamentals i comuns en tota la societat. A més, si 102 anys després encara en parlam, és que són idees que encara romanen vigents.
-El documental recupera els fets protagonitzats pel Capità Arenas. Però la guerra també deixa enrere moltes figures en l’anonimat… És així?
-Exacte. Les mares i les vídues també són heroïnes desconegudes. Des de molt joves portaren endavant a les seves famílies en una situació molt complicada. Per exemple, el meu padrí va morir als 29 anys, amb 3 fills i amb el meu pare per néixer. I la meva padrina m’ha deixat un record immillorable. Darrere molts herois, coneguts i desconeguts, hi va haver una educació en el món familiar que varen encapçalar les mares.
-Com us fa sentir que s’hagi immortalitzat aquesta història en una pel·lícula?
-Estic encantat perquè he pogut participar en el procés de creació des del principi, cercant per casa tot el que pogués servir per al documental. He pogut estar a prop de la producció i això em fa sentir orgullós.
