La llum de l'escriptor, periodista i activista cultural i polític, Antoni Serra i Bauçà (Sóller, 1936) s'apagà ahir dissabte als 87 anys. Molt lligat a Última Hora, era germà de qui va ser el fundador i president del Grup Serra, Pere A. Serra, i va col·laborar pràcticament a les pàgines d'aquest rotatiu fins als darrers dies. A més, es tracta d'una de les figures literàries més importants de la segona meitat del segle XX i és un dels grans exponents de la novel·la negra en llengua catalana; precisament Serra és el pare d'un dels personatges més icònics d'aquest gènere, el detectiu Celso Mosqueiro.

Antoni Serra va néixer a Sóller el 1936. A la seva infància va estudiar a les monges de la Caritat i a l'escola dels Sagrats Cors i, malgrat l'educació tradicional i la repressió dels primers anys del franquisme, va créixer en un ambient familiar de resistència al règim. Va assistir llavors a les trobades antifranquistes a la rebotiga de la farmàcia del seu oncle Josep Serra, que havia estat militant d'Esquerra Republicana i batle de Sóller durant la Segona República.

Va ser el seu pare, Miquel Serra, qui va inculcar-li l'amor per la literatura i l'art, tot i que va seguir la tradició familiar i es va decantar per estudis de Medicina a Barcelona. No va finalitzar la carrera, però la seva estada a la Ciutat Comtal li va permetre submergir-se als àmbits culturals de l'època: tertúlies amb intel·lectuals com Josep Maria Castellet, Carles Barral o Jaume Gil de Biedma. Inquietud que el va fer mirar el periodisme i impulsar la revista universitària Resurección, tot i que ja havia col·laborat d'adolescent al setmanari Sóller.

Un jove Serra va deixar definitivament la carrera de Medicina per dedicar-se de ple al periodisme i l'escriptura. De tornada a Sóller va publicar el seu primer llibre, Dos cuentos, el 1959, i dos anys més tard, el 1961, es va incorporar a la redacció d'Ultima Hora.

És en aquesta època quan també es comença a interessar més profundament en la història cultural i política de les Illes i els territoris de parla catalana, exercint en ocasions de conferenciant de temes diversos, amb especial èmfasi a la figura de Gabriel Alomar. D'aquell moment són els llibres La paga y los diálogos de viuda y joven (1960), Caballero Homs (1965) i la trilogia Camino hacia la horca (1966-1972), que li van donar popularitat.

Aquesta dècada, els 60, va ser crucial per al seu exercici activista. Comença a participar activament a la vida cultura i política de Palma, implicant-se en tertúlies als bars Moka i Riskal juntament amb personalitats com Llorenç Villalonga, Jaume Adrover, Joan Alomar, Manuel Picó, Miquel Àngel Colomar i el pintor Fraver, entre un altres; enllaça aquesta activitat amb la vida política amb cèl·lules del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), no sense represàlies. Va ser detingut durant el transcurs d'una conferència a la Casa Catalana i les autoritats franquistes seguien la pista.

La seva faceta activista no es va frenar i el desembre del 1970 va passar per un dels seus moments àlgids. En concret, els dies 12, 13 i 14 Serra va ser un dels 300 intel·lectuals catalans que van protagonitzar el famós tancament de Montserrat, una fita clau de la lluita antifranquista, en protesta del procés de Burgos. Un esdeveniment que encara es recorda i que ha estat objecte de nombroses publicacions i estudis especialitzats. Poc després, i juntament amb el militant independentista i professor Joan Quetglas, va constituir el 1973 una cèl·lula a les Illes del Partit Socialista d'Alliberament dels Països Catalans (PSAN). Aquesta etapa es va veure reflectida al seu llibre Gràcies, no volem flors (Cròniques de la clandestinitat a Mallorca), del 1981.

Literatura
Serra sempre va compaginar aquesta lluita intel·lectual i política amb el periodisme i la literatura, àmbit en què va conrear una carrera que li va donar reconeixement i popularitat entre crítica i lectors. Sobretot, gràcies al personatge que ha marcat la seva trajectòria, el detectiu portuguès Celso Mosqueiro. Encara que va començar escrivint en castellà, el català va protagonitzar la resta de la seva obra, amb llibres com El cap dins el círcle (1979), Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988), Per ben morir ( 1988), Lliure de família (1991), Panorama interior en gris (1993) o La insostenible levitat dels cossos (1996). En aquesta època va ser també quan va idear el personatge de Celso Mosqueiro, la primera investigació del qual va ser a El blau pàl·lid de la rosa de paper (1985). Les aventures d'aquest peculiar detectiu van continuar amb L'arqueòloga va somriure abans de morir (1986), Esporns de sang (1989), RIP, senyor Mosqueiro (1998) o Cita a Belgrad (1992).

El literat també va treballar la narrativa curta -amb Entrada de fosca (1972) i Tríptic del viatger (1975)- i l'assaig –Gent del carrer (1971), Gràcies, no volem flors (1982) i la biografia: Gabriel Alomar: L'honestedat difícil (1984)–. També va participar en diversos llibres col·lectius, sobretot els signats pel col·lectiu Ofèlia Dracs, i ja els 2000, l'autor va compartir el seu diari d'escriptor sota el títol Diari d'ombres, paisatges i figures.

Fronteres
L'obra de Serra va traspassar les nostres fronteres i, en aquest sentit, algunes de les seves obres han estat traduïdes a altres idiomes, com ara el castellà, l'italià, el francès i l'alemany. Les seves darreres publicacions són reedicions de Cita a Belgrad, amb el segell Ifeelbook el 2019, i un any després Màrius, amb Nova Editorial Moll.

Al llarg de la seva prolífica i dilatada trajectòria, Serra va rebre diversos reconeixements: Premi Puig i Llensa (1972) per L’afusellament; Premi de Narrativa Curta L’Encobert (1985) per Música de Mahler per a una lloca didàctica; va ser Escritor del Mes del Principat de Catalunya el 1995; Prix du Roman du Salon du Livre insulaire, del 2008, per 36, rue de l’Argenterie; a Palma ha rebut diversos homenatges (l'últim, l'any 2011 al Teatre Mar i Terra), i més recentment, el 2014, va rebre el Premi Rosalía de Castro del PEN Galícia.

La relació d'Antoni Serra amb la literatura va anar més enllà de l'edició. Fou un dels fundadors l'any 1977 de l'Assocació d'Escriptors a Llengua Catalana (AELC), de la qual fou el seu vicepresident; aquell mateix any va ser secretari tècnic al Segon Congrés de Cultura Catalana, i va dirigir durant un lustre la llibreria Tous de Palma.