Les Illes Balears estan immerses en una profunda crisi d'habitatge marcada per un augment insostenible dels preus i una espiral de precarietat que creix entre els residents. Aquesta situació és especialment greu a ciutats com Palma i Eivissa, on la pressió turística i l'especulació immobiliària han encarit els pisos fins a preus inassumibles per a la major part de la població.
Els estudis i dades recents evidencien la magnitud del problema que, malgrat afecta totes les capes de la societat, posa en especial perill d'exclusió les persones més vulnerables. Segons el portal immobiliari Fotocasa, els residents a les Balears han de destinar fins al 63% del seu sou per poder pagar un lloguer, una xifra que supera amb escreix el 30% que recomanen els organismes de control europeus per viure en condicions. Aquesta desproporció no és només un indicador de la crisi, sinó també una evidència de com el mercat ha escapat de qualsevol regulació efectiva.
Durant el segon trimestre de 2024, el 19% dels habitatges llogats a través del portal Idealista no han durat ni 24 hores al mercat, una dada que posa de manifest la manca d'oferta accessible per als residents. De fet, segons el darrer informe d'habitatge de Gesvalt, les Balears són el territori amb l'habitatge més car de tot l'Estat espanyol, superant fins i tot els màxims del boom immobiliari de 2007-2008.
Sònia Vives, membre del grup d'investigació de la UIB sobre Geografies Crítiques de la Urbanització, Sostenibilitat i Turistificació, considera que la crisi residencial a les Balears és una realitat permanent des de l'esclat de la bombolla immobiliària de 2008. L'emergència habitacional a les Illes Balears és particularment crítica a Eivissa i Formentera, on estima que els preus del metre quadrat poden arribar als 10.000 euros. I a Mallorca i Menorca, tot i que els preus ronden els 4.000 euros, la tendència apunta cap a una situació similar.
Els propietaris juguen amb la necessitat d'habitatge dels treballadors i posen a llogar balcons, barques o fins i tot corrals per plantar-hi tendes de campanya. Més enllà de l'anècdota, aquestes ocurrències responen a la lògica del mercat immobiliari, que només a Eivissa Vila manté fins a mil pisos buits com a part d'un procés de revalorització i gentrificació del municipi. Aquest sistema rendista, on els propietaris d'habitatges poden viure dels ingressos immobiliaris, contrasta amb la situació dels treballadors que no tenen un habitatge en propietat i el seu sou no els permet cobrir un sostre digne.
Una de les capes més precaritzades de la societat i que més pateix els estralls de la crisi són els joves, que a les Balears destinen un 22,6% més del seu sou a pagar el lloguer respecte a la mitjana estatal. Aquesta situació es veu agreujada pel fet que el preu de compra d'habitatge és ara per ara l'equivalent a 23,5 anys de salari mitjà d'un jove. Mentrestant, els beneficis dels grans fons d'inversió i empreses immobiliàries creixen i alimenten una bombolla que redueix a la mínima expressió la funció social de l'habitatge com a llar, mentre que accentua el seu valor com a actiu financer.
La cara més amarga i evident d'aquesta crisi són els desnonaments: segons dades del Consell General del Poder Judicial, el 2023 es varen dur a terme 880 desnonaments a les Illes Balears. Només a Palma, l'Oficina Antidesnonaments ha aconseguit aturar 1.873 desnonaments en els darrers vuit anys, dels quals el 60% estaven relacionats amb problemes de lloguer. Hi ha qui a la misèria també li veu oportunitat de negoci. La presència d'empreses de desallotjaments extrajudicials, com ara Desokupa, afegeix una trava més per garantir el dret a l'habitatge. Aquesta empresa, vinculada a l'extrema dreta, es lucra coaccionant persones per tal que abandonin els immobles on resideixen, a través de mètodes menyspreables exercits per expolicies, paramilitars, vigilants de discoteca, practicants d'arts marcials i ultres. Aquest negoci, que apareix en un context d'emergència habitacional generalitzada, és una expressió més de la violència que pateixen les persones que no tenen el dret a l'habitatge garantit.
La manca d'accés a un habitatge digne està creant una fractura social cada cop més profunda. Segons Vives, la manera més ràpida per fer l'habitatge accessible és regular els preus, tot i que apunta també cap a altres estratègies com apostar per l'habitatge públic i els canvis en la fiscalitat de les societats immobiliàries. Tanmateix, la solució d'arrel passa per una desfinanciarització de l'habitatge, traient-lo dels mercats financers per recuperar-ne la funció de llar. Les institucions tenen feina: és imperativa una acció decidida i coordinada.
