Sr. batle, Sr. Director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, senyores, senyors,

Abans de més, voldria aprofitar l’avinentesa per agraïr al meu company i amic Sebastià Moranta i Mas, lector de català a la Universitat de Frankfurt, la feina que ha fet revisant els poemes i els textos que acompanyen aquest llibre. Donar les gràcies, també, a l’ajuntament de Sóller i a l’Institut d’Estudis Baleàrics haver fet possible l’edició d’aquest volum, als hereus de donya Maria Mayol haver-la autoritzat i a l’editor Lleonard Muntaner seu acurat treball.

Aquest recull de poemes de Maria Mayol que avui presentam hauria d’haver estat, en bona lògica, el primer en publicar-se. Maria Mayol és Filla Il·lustre de Sóller i, un pic que l’ajuntament prengué la determinació d’editar la seva obra -per simple respecte institucional- altres estaments haurien d’haver permès que fos el seu poble el primer en homenejar-la. Més tenint en compte que l’any que ve es cumplirà el cinquantè aniversari de la seva mort.

Duc més de vint anys reivindicant la persona de Maria Mayol en conferències, articles i iniciatives com la de nomenar-la Filla Il·lustre. Fins no fa gaire totes les referències de Mayol provenien de les meves publicacions. He d’agraïr a molts estudiosos el fet d’haver-me citat en els seus treballs. En altres ocasions, i malgrat copiar mot per mot el que jo havia escrit, l’autor no m’esmentava. En una ressenya biogràfica –calcada per cert a l’article que vaig publicar a la Gran Enciclopèdia de Mallorca- s’hi afegia: “alguns autors –com Joan Castanyer- la situen dins l’Escola Mallorquina”. On si no, em deman jo? Valgui això com a exemple del poc respecte professional existent en molts àmbits, especialment en l’acadèmic.

Per tot plegat –pels deguts, encara que escassos, respecte entre institucions i entre persones i professionals- vos deman el petit esforç d’imaginar que, el què avui presentam, és el primer llibre publicat amb els poemes de Maria Mayol, el recull que ella preparava i que mai veié la llum.

Anem idò al que de bon de veres ens interessa: l’obra de Maria Mayol. Voldria ..., m’agradaria, vos ho deman, que llegiu la poesia de Maria Mayol com una poesia valenta i compromesa. Que no us quedeu en el què actualment s’anomena “la crosta”, sinó que profunditzeu en cada vers, en cada paraula i en el sentit de tot el poema. Que vegeu quelcom més que una hermosa imatge en títols que evoquen un “finestró florit”, un “pitxeret petit” o una “vella casa pagesa”. Aprofundint, com vos prec, arribareu a la persona, als seus pensaments i als seus sentiments. I vos trobareu amb un ésser humà excepcional que viu uns temps difícils, plens d’incerteses, i amb situacions personals que avui escau especialment esmentar.

Possiblement ens caldria recordar i fer memòria –quelcom heroïc en una societat com l’actual que es delecta en l’amnèsia- de certs aspectes de la vida de Maria Mayol. Alguns els trobareu ben explícits en els seus versos: els sentiments, els afectes, la sensibilitat, ... ; altres els podem recuperar repassant la seva biografia: el pensament d’una dona progressista enmig d’una societat conservadora i ultracatòlica, el desagraïment i la deslleieltat que esclaten en el si de l’entitat de la que fou fundadora, el seu compromís cultural i polític amb la terra i el país, una guerra, una bogeria que ho destrueix tot i, finalment, el trànsit per un període d’exaltació de la ignorància.

La Maria Mayol que trobareu en aquest volum és la poetessa intimista que obri el seu cor i diu al lector:

 Sent una espina

qui m’emmetzina,

la tenc clavada dintre mon pit;

punyida ardenta,

com me turmenta,

n’és sense cura mon cor ferit.

 També és la dona franca que confesa la seva debilitat i desconcert davant les circumstàncies de la vida:

El camí de la partida

era de roses florit,

al tornar, tota entristida,

per l’esperança fallida,

d’esbarzers era sarzit.

A dins quin bosc m’he perduda

per cercar mon ideal?

Quantes penes m’ha retuda

per poder fer revinguda

cap dret al camí real!

També és la que es compromet amb la seva cultura i la seva llengua:

 I per si de cas intentava

de l’exili revenir

aquell qui te féu esclava,

canta ferma, canta-li

ta cançó, a ton usança,

amb accent de virior,

llambrejant com una llança

a la punta del penó.

 .... i la que manté els seu compromís en els temps més durs, com ara en el poema que dedica a Maria Antònia Salvà:

Heu vessat a doll ple un càntir de poesia,

i ha begut de vostra aigua aquest jovent

qui ha recobrat la inspiració qui es perdia,

i segueix vostre camí amb llum resplendent.

Maria Mayol és també la dona que transforma les incerteses en presagis del que fatalment acabarà succeïnt:

Jo també, estremida,

angoixa he sentida;

d’altres llocades he temut la sort;

he dit: pels perills

hi haurà per sos fills

l’alè de la mare, per un dolç conhort?

I per llarga estona

la pena m’afona!

Jo pens en vosaltres, per qui el jorn s’ha alçat,

fills de mes germanes,

floretes galanes,

que com raigs de sol pel cor m’heu estat.

També la que es plany sola, derrotada, a l’exili, lluny de la seva pàtria:

Lloro unas culpas que no son mías,

lloro el triunfo de la maldad,

y lo aciago de tan tristes días

y del vilipendio de la humanidad.

Señor, que permites que el malo triunfe,

y que se envanezca en su frenesí,

dame por lo menos la fe que más alumbre

y aquellas fuerzas que yo ya perdí.

I la que ens ofereix el testimoni de la devastació personal i familiar que comportà la guerra:

Passà pel pur gresol de l’adversa fortuna,

talment com un orfebre qui aquilata el dur metall;

penes cruels i acerbes, i les proves una a una

feren brillar l’or, mes causaren molt d’estrall.

Quines són aquestes penes cruels i acerbes i aquest estrall dels que ens parla Maria Mayol?

Aquests versos que vos acab de llegir formen part del poema que té per nom Epitafi, i el dedicà a la seva germana Catalina, morta a Ciutat el vuit d’agost del 1954. Catalina Mayol era l’esposa de Bernat Marquès i Rullan, assassinat pels feixistes a Illetes, el 5 de juny de 1937. Ella mateixa i tres filles (Catalina, Maria Lluïsa i Jeanne) i dos fills (Bernat i Josep) foren empresonats i condemnats a mort, pena que les fou posteriorment commutada. Ja podeu imaginar el destí que hauria pertocat a Maria Mayol si en aquells dies s’hagués trobat a l’illa.

He dit que Bernat Marquès fou assassinat i així fou. Les seves úniques culpes reals foren els seus ideals progressistes i no cedir a l’extorsió que li exigiren els militars revoltats el 18 de juliol. Es negà a col·laborar amb el feixisme i amb un dels majors criminals que ha conegut la història contemporània: el general Francisco Franco.

La família Marquès-Mayol és un paradigma de la repressió que visqué Mallorca en aquell període. D’altres tres mil famílies mallorquines se’n podrien contar històries consemblants, cadascuna amb el seu drama particular i terrible. Perquè els crims que llavors es van cometre a Mallorca superen els límits del que l’enteniment humà pot concebre.

Un destacat i històric membre del partit socialista a Sóller em deia no fa gaire que en aquest tema no calia “obrir velles ferides”. Tampoc fa gaire, un jove solleric, Jaume Oliver Morell, besnét de l’últim batle republicà, Josep Serra Pastor, es demanava en un article publicat al “Sóller”: “Però... algú ha demanat a les persones que varen ser repressaliades o als seus familiars si s’han arribat a tancar mai aquestes ferides? Els que no tenen cap ferida no poden dir si han cicatritzat o no les dels altres, no tenen dret a contestar per aquells que les porten marcades, que són els que durant anys varen haver d’engolir-se el dolor, ...”.

La nit de despús-ahir va fer 72 anys que un escamot de falangistes va treure un solleric de la presó de can Mir. Pel camí possiblement el van torturar i arribats a lloc –per pura diversió- potser li van fer beure oli de ricí. Seguidament, davant el mur del cementeri de Ciutat, li van clavar un tret de pistola. I allà mateix, un pic havent-lo desfigurat per dificultar-ne l’identificació, el llançaren en una fossa comuna. Miquel Marroig Colom, de can Doi, era cosí de la meva padrina. La meva padrina no perdonà mai els assassins. Ningú de la família els podria perdonar. Duim setanta-dos anys sense que s’hagi fet justícia, i com que ja no se’n farà, mai es tancaran les ferides i mai perdonarem

Els tres carrabiners (Manuel Fernández, José Muñoz Enrile i José Gil Romero) que, obeïnt ordres i essent fidels a la República, defensaren l’estació telegràfica de Muleta de l’assalt dels “Jinetes de Alcalà”, militars traïdors alçats contra el govern legítim, foren sotmesos a consell de guerra i executats per la mort del tinent Lizasoaín. Un nét de José Muñoz escrivia no fa molt: “A la carretera de Muleta, del port de Sóller encara es manté el monument, dels tràgics fets, on diu en lletres escrites sobre pedra, i sang, “D. Franciso Lizasoain ..., teniente de caballería, murió por España alevosamente asesinado.” Escrit fals, els que sí varen ser assassinats foren el meu padrí, el sergent, i el carrabiner. Quina vergonya pel poble que manté la mentida escrita en pedra!” La ferida, evidentment, segueix oberta.

I Jeanne Marquès, filla de l’abans esmentat cunyat de Maria Mayol, deia en una entrevista: “No perdon, no perdonaré mai. Mai perdonaré els qui mataren a mon pare”.

Són ferides que mai es tancaran. Com a molt pot apaivagar-se el dolor que encara causen. I per això ens caldria ser valents i assumir, tots plegats, els fets reals i les culpes. I fer justícia fins on sigui possible, és clar.

En aquest punt voldria fer-vos presents dues consideracions. La primera és que durant anys aquesta societat nostra -la que vol oblidar i tancar per decret les ferides de la guerra civil- ha conviscut amb autèntics assassins, amb gent que no tenia cap escrúpol en torturar i matar homes i dones innocents. També a infants i a vells. Sense remordiments de consciència, recreant-se en el patiment, en el dolor físic i en la mort d’altres éssers humans.

Aquests individus no sols han estat els nostres veïns, als qui saludàvem dia i nit, als qui fins fa poc coneguérem com a entranyables padrins que reposaven els anys en un pedrís, sinó que alguns d’ells ocuparen càrrecs públics i obtingueren privilegis i honors. Com el sanguinari dictador, han mort al llit de pura vellesa, certs –amb la complicitat de tots- de què el Cel i els homes havien perdonat els seus delictes.

I per reforçar aquesta certesa –i aquesta és la segona reflexió- ningú s’ha atrevit en els darrers trenta anys a fer fora tots i cadascun dels símbols, els monuments, inscripcions i altres elements commemoratius d’aquella victòria del feixisme sobre la democràcia. Una subtil legitimació, també, d’aquells crims tan “necessaris” per imposar el règim feixista del general Franco.

A Sóller en tenim bons exemples. Tot just arribar a la ciutat en tren podem contemplar el mounment als caiguts “por Dios y por la Patria”, presidit per l’àguila i l’escut franquista. Ni Bernat Marquès, ni els sindicalistes, ni el primer batle republicà de Sóller, Llorenç Roses, assassinats pels feixistes, moriren per aquest Déu i per aquesta Pàtria, sinó pel que eren i pel que pensaven i defensaven.

La creu del camí del far de Muleta en recordança del tinent Lizasoaín no és més que un monument a la traició i la deslleialtat. Una vergonya pel nostre poble. Com vergonyant fou la seva restauració després que la tombaren. Al nostre anterior batle el podrem recordar per les seves bones i males accions de govern. També per aquesta que no té nom i que diu molt del seu tarannà

I pels “perdedors”, per a les víctimes d’aquella veritable cacera humana, cap record. L’oblid com a remei per tancar ferides que mai tendran cura.

Duim trenta anys d’ajuntaments democràtics i diversos governs municipals de caire progressista sense que aquesta situació hagi trobat solució. Sense que ningú hagi estat prou valent com per eliminar la vergonya dels nostres carrers, places i viaranys.

Jaume Oliver Morell es demanava si “... en aquesta ciutat que tant s’enorgulleix d’ella mateixa, encara es vetllen velles pors?”. Evidentment és així. Sí, sens dubte.

Actualment visc a un país que d’això en sap molt. Un país en què una situació semblant seria inimaginable. Un país que castiga la simple exhibició dels símbols nazis o la negació de l’holocaust. Un país que ha estat i és valent amb les vergonyes del seu passat. Un país on els nins, a l’escola i a la família, aprenen a ser valents davant el feixisme. Però el meu país no és aquell, sinó aquest, Mallorca. I m’indigna la tebior i la covardia dels nostres governants davant els vestigis de la dictadura i el feixisme latent, com si aquest fos el preu que han de pagar els esclaus per a la seva llibertat, el tribut per poder gaudir d’una democràcia de mínims.

Per tot això, Sr. Batle, Guillem, et demano un acte de coratge, de valentia, per fer el què has de fer, per envestir la tasca que els teus antecessors no han gosat o volgut fer.

I per tancar aquesta presentació tan políticament incorrecta (m’agrada pensar que a Maria Mayol li hauria agradat que fos així), voldria llegir-vos un poema. I com que el meu parlament ha resultat certament atípic, també ho serà la cloenda. Els versos que vull llegir no són de Maria Mayol, però sí d’un coetani seu, Miquel Forteza Pinya. Del seu llibre L’últim recer,

Pels qui estimaren ...

Pels qui estimaren la materna llengua

en els temps de pobresa i dissort:

un record.

Pels qui deixaren els honors i pompes

per conrar l’aridesa del nostre hort:

un record.

Pels qui en vaixells, errants per les tempestes,

no arribaren ja mai al nostre port:

un record.

Pels qui aguantaren ferma la bandera

en els camps de batalla i desconhort:

un record.

Pels qui moriren per una nova pàtria

i en les tenebres els deixà la mort:

un record.

Gràcies a tots.