El llibre 'El fill del xofer' de Jordi Amat ha estat objecte de lectura i debat del club de lectura de l’Obra Cultural Balear i el passat 28 de novembre l'autor va participar en una sessió del club.

Marisa Cerdó ha mantengut una entrevista amb Jordi Amat. Tot seguit vos oferim la segona part de l'entrevista.

Creus que estava malalt?

Mentre feia l’entrevista a Albert Vicens vaig parlar amb el seu fill, que era psiquiatre, i em va començar a fer preguntes sobre el seu comportament per deduir si era psicòpata. Li vaig contar anècdotes sobre el seu comportament amb les dones etc... Finalment em preguntà: Tu saps si ha maltractat animals? En aquell moment jo no ho sabia però després d’haver publicat el llibre vaig poder xerrar amb alguns companys seus de l’escola, d’infants, que em varen explicar que a Roses, amb un pal matava els ànecs d’uns veïns que en tenien. Jo crec que efectivament era pervers i estava malalt.

Amb el pas del temps he anat sumant altres informacions significatives. Un dels seus companys de classe que no es va voler entrevistar amb mi abans d’escriure el llibre, després d’haver-lo publicat em va confessar que no s’havia volgut parlar amb mi per por de no haver de confessar l'abús que li varen estar fent, ell i els seus companys, durant anys. De petit, Alfons, era un nin lleig i malgirbat amb acne a la cara i durant molt de temps cada dia li llançaven la pilota per veure si li rebentaven els grans.

Segurament els seus múltiples problemes de relació amb la seva família i amb el seu entorn el van convertir en un personatge immoral.

Evoluciona ideològicament des de l’antifranquisme i el catalanisme d’esquerres fins a postures radicalment reaccionàries de dreta. En els últims anys va ser col·laborador d’Intereconomia i El Mundo. Aquest canvi tan radical va ser per ressentiment o obeeix a una evolució ideològica real?

Per escriure el llibre em vaig llegir tots els seus articles publicats a l’Avui i al Diari de Girona i l'únic que puc dir al respecte és que a partir d’un moment determinat, els articles comencen a destil·lar un penediment personal, una autocrítica sobre el seu paper com a director de TV3. Manifesta sovint que va ser enganyat i criticava fins a l’obsessió l’enfocament que TV3 en els informatius donava de la secció internacional.

Segurament un dels documents més impactants que aportes és la carta de xantatge d’Alfons Quintà a Josep Pla. Aquesta tècnica l’aplicarà al llarg de la seva vida professional treballant a El País i a altres mitjans d’informació. No és un risc per a un diari, tenir un periodista com ell?

M’agradaria dir-te que sí. Els diaris no haurien de tenir individus com ell però n’hi ha i n’hi ha hagut. Quintà exercia molta de pressió sobre els seus informadors, i l’anècdota que cont al llibre sobre Florenci Pujol, el pare de Jordi Pujol, n'és un exemple. Hi ha qui diu que Florenci va morir de la pressió que ell va exercir sobre ell.

El cert és que cap periodista va tenir el coratge d’informar sobre un cas de la transcendència d’aquell. Per què? Tenir l’exclusiva era un risc però periodisticament era necessari i això vol dir que democràticament era necessari. Si el periodisme no publica informacions rellevants no està complint amb la seva funció. En el cas de Banca catalana molts accionistes es varen arruïnar i ningú va denunciar-los per haver fet una mala gestió. Per quin estranyíssim mecanisme les víctimes es convertiren en còmplices?.

Lamentablement es converteix en notícia el dia en què se suïcida i mata la seva companya. Què devia tenir d’atractiu un personatge com ell, per a una dona?

No ho tenc molt clar. Vaig sentir a dir que la seva veu a la ràdio era molt seductora. Per altra banda, quan vaig començar a cercar dades sobre ell algú em va dir que si volia explicar la veritat d’aquest senyor havia de centrar-me en dos aspectes: el seu pare i la seva afició al sexe. De fet, el quiosquer de la Rambla que li venia revistes pornogràfiques d’importació em va contactar va confessar que es gastava 15.000 pessetes mensuals. Un lampista que va estar fent feines a ca seva va veure una habitació plena de revistes.

En l’apartat de notes dius que 'Leticia o la fi dels homes' de Jablonka et fa veure que el relat biogràfic pot ser útil per conscienciar la ciutadania. Què volies transmetre amb El fill del xofer?

No volia ser tan pretenciós (riu). Jablonka ens fa veure que, després de produir-se un succés tràgic, un assassinat etc…, intentar saber què ha ocasionat aquest daltabaix, et pot ajudar a entendre la teva societat. Aquesta anàlisi, diu ell i jo també ho crec, pot ser un exercici d’aprofundiment democràtic.

Per això, l’assassinat de la metgessa, em va servir d’excusa per començar a analitzar fets que no es veien a primera vista. Recollint dades sobre aquest incident tràgic vaig poder arribar a veure aspectes sobre el funcionament irregular de la política catalana i espanyola en un moment clau.

El meu objectiu no era transgredir, criticar ni desmitificar perquè no som de mena rebentaire. Senzillament vaig creure que la societat seria millor si intentava explicar uns moments històrics que presentaven clarobscurs...

En el llibre intentes explicar la conducta del personatge des del punt de vista psicològic. Suggereixes per exemple que les seves actuacions responen a la necessitat de matar el pare...

Sempre m’han interessat els primers biògrafs que incorporen la psicoanàlisi per interpretar la conducta dels personatges. En aquest sentit m’ha interessat la que va escriure Zweig sobre Maria Antonieta, les d’Strachey…

En la vida de Quintà hi ha tres personatges que varen ser víctimes seves i tots compartien la premissa que eren amics del seu pare. El seu comentari era: «Com és que si hem cuidat tant aquest noi, ens tracta tan malament?»

Sovint al llarg del llibre hi ha referències al pare però en canvi de la mare gairebé no se’n sap res…

És la gran absent i té una desaparició misteriosa. Massa. No he sabut on està enterrada, no hi va haver funeral. D'ençà que el seu fill la va anar a cercar a la residència on estava ingressada, ningú més la va tornar a veure.

Per últim, què té de bo un personatge com Alfons Quintà?

Va participar de tres empreses importants. Per una banda va crear el programa de ràdio de més qualitat en català durant la transició, a més va ser delegat corresponsal d'El País, amb exclusives molt importants com la del retorn de Tarradelles; i per últim, va fundar TV3, l'empresa de comunicació més important en aquell moment.

Si bé es pot discutir la deontologia d’alguns dels seus articles el que és indiscutible és que tenia una enorme cultura. Era un comprador compulsiu de llibres.