Josep Lluís Pol i Llompart (Ciutat, 1964). És professor de matemàtiques i divulgador científic, llicenciat en Químiques (UIB, 1987) i professor de secundària des de 1989. Creà el Centre d’Aprenentatge Cientificomatemàtic (CentMat) el 2007 que la Conselleria d’Educació posà en marxa el 2008. Actualment, ocupa la plaça de professor en aquest mateix centre.

Podem dir moltes coses, totes positives, de Josep Lluís Pol i Llompart (ell sempre reclama el llinatge de la mare, com diu Sacramento López al pròleg). Recordarem que l’any passat, a Diari de Balears, parlàrem amb ell del llibre ‘Patrimoni i cultura matemàtica a les Illes Balears’ (El Gall Editor, 2022), un volum carregat de matemàtiques sobre la natura i les creacions humanes. I enguany ens ha tornat a sorprendre amb ‘60 de SEIXANTA Llibres, art, matemàtiques, música, astronomia, química, geografia, jocs, física, històries... a l’entorn del seixanta’ (El Gall Editor, 2023).

-Deis a la introducció que el recull «és fruit d’una espurna personal i vital pel fet que el seu autor complirà ben aviat, si Déu ho vol, els seixanta anys». Què vol dir exactament això, és una mena d’autocelebració personal?

-Es pot veure d’aquesta manera, sí. D’ençà que vaig complir els 30 anys, cada tombant de dècada l’he viscuda com una mena de revisió dels temes que en aquell moment me preocupaven: la mort, els valors, la família... Aquest recull potser és més lleuger en la temàtica, però hi persisteix la reflexió sobre el pas del temps.

-Per quin motiu el «seixanta» pren protagonisme en la vostra recerca personal? Per què no el 13, el 45 o el 71?

-Certament el fet que les dècades siguin especials per a les persones es deu únicament i exclusiva a la nostra anatomia. Tenim 10 dits i això condiciona la nostra manera de comptar. Si tenguéssim 8 dits (com els Simpson) per a nosaltres serien importants les vuitenes i, especialment les vuit vuitenes, és a dir, el 64.

-Com està estructurat el llibre? Hi hem vist sis seccions: matemàtiques, química, astronomia, llibres importants... Ens feis un breu resum i ens explicau, si és possible, el motiu de cada tema?

-El repte inicial del llibre fou trobar 60 temes entorn del nombre 60. Vaig pensar que seria una bona manera de resoldre’l assignar una temàtica a cada unitat. Així tots els capítols que acaben en 1 (1, 11, 21...) parlen de matemàtiques, disciplina entorn de la qual ha voltat la meva vida professional. Tots els que acaben en 2 parlen de química o física, ciències en les quals me vaig formar a la Universitat. Crec que són especialment rellevants, per a mi, els que acaben en 4, dedicats a llibres imprescindibles, els que acaben en 8, dedicats a alguns aspectes dels anys 60, els que acaben en 9, a la música clàssica, i els que acaben en 10, que proposen al lector la resolució de jocs d’enginy entorn del 60.

-Quina tècnica o disciplina personal emprau per treure tant de suc al 60? Com planificau l’escriptura dels articles per aconseguir aquest ritme didàctic, entretengut i divertit alhora?

-A l’hora d’escriure aquest recull d’articles tenia molt clar el que no havien de ser: un treball més o menys elaborat extret de la Viquipèdia. En una ocasió vaig sentir dir a Jaume Santandreu que la millor manera de ser universal era ser particular. Quasi en cada article hi trobareu referències personals que introdueixen o contextualitzen el tema, que de qualque manera justifiquen el perquè de la seva inclusió.

-I el seixanta de la portada? És una casualitat extraordinària o té una explicació científica?

-Ha, ha. A finals d’estiu, jo jugava amb na Clàudia, de tres anys, la filla d’una neboda, a la clastra de cal meu sogre. Vam començar a replegar garroves i llavors ella em va donar una garrova ben enrevoltillada en forma de 6. Poc després va venir el 0. En Jaume Gual, fotògraf, feu la resta.

-Al llibre, segons el tema, podeu parlar de l’element de número atòmic 60 i més endavant fer referències al 60è aniversari de l’Obra Cultura Balear o als musicals dels anys 60... Quin efecte esperau aconseguir entre els lectors potencials amb aquests canvis tan curiosos?

-No sé si tenc tant d’empriu envers els meus lectors o lectores com per voler aconseguir res. En tot cas, me donaria ben per satisfet si el troben interessant, si els atreu, si els sorprèn, si n’aprenen algunes coses. En un treball com aquest, vaja, com en tots els treballs, el primer beneficiat en termes de coneixement és el propi autor.

-Heu tengut dificultats especials en la redacció de qualque article?

-Lògicament n’hi havia que eren molt clars i d’altres ha costat una mica més. Potser els deu darrers (que no són els deu darrers del llibre) varen costar una mica més, però un comentari d’un amic o el retall de premsa d’una amiga, acabaren per completar el recull. En tots ells, he procurat ser rigorós en els conceptes, precís en el llenguatge i elegant en el discurs. Això vol dir verificar records compartits, aclarir idees confuses, comparar versions escrites, comentar, escriure, esborrar, reescriure, polir, etc.

-Quan un nin o una nina vos diu que les matemàtiques són avorrides, què li contestau? Perquè el vostre llibre resulta qualsevol cosa, però en cap cas avorrit.

-Jo crec que això són tòpics. En els meus trenta-quatre anys de professor, me basten els dits d’una mà per comptar les vegades que m’ho han pogut dir. El que realment és preocupant és quan un alumne te diu (o no t’ho diu, però tu veus que ho pensa) que no serveix per a les matemàtiques. Totes les persones, totes, posam en pràctica moltes matemàtiques cada dia, més enllà de l’exemple banal de l’anar a comprar. Quan ens repetim que no servim per a les matemàtiques, o per a la llengua, o per a la plàstica, estam fent un mal favor al nostre cervell que acaba desconnectant neurones. I això no és cap metàfora, sinó neurociència provada.

-Una darrera coseta, ens crida l’atenció l’article 24 Alcover i Llompart: 30+30. Ens feis cinc cèntims d’aquest article? Té res a veure aquest «Llompart» amb el vostre segon llinatge?

-Una vegada un periodista, per mor d’un article que vaig publicar en un diari, em va fer nebot de Josep Maria Llompart, cosa que m’honora però que, a quatre o cinc generacions vista, és falsa. Aquest article recull el fet que quan vaig complir 30 anys, per convidar a berenar els companys de l’IES Guillem Sagrera, vaig extreure dos fragments de sengles poemes on apareixia la referència als trenta anys. I vet aquí que 30+30... Una trampa, si voleu, però en Serrat ja cantava allò de fa vint anys que tenc vint anys...

-Diu la ressenya biogràfica que les vostres darreres publicacions han estat «sa Beca: recreació d’una fantasia popular artanenca» i «Patrimoni i cultura matemàtica a les Illes Balears». Ara «60 de seixanta». Amb què ens sorprendreu la pròxima vegada?

-Qui sap! Aviat arribarà la jubilació i els projectes són molts i variats. D’entrada, no faig comptes desconnectar del món educatiu, que ha donat sentit a bona part de la meva vida i l’ha fet del tot satisfactòria. També hi ha l’estirar fil a través de la teranyina genealògica. Seguir estudiant matemàtiques. Estudiar geologia, fer hort, trescar la Tramuntana... Ja ens avorrirem en ser morts!